Una novel·la innovadora recuperada

CRÍTIQUES I RESSENYES

L’advocat mallorquí Francesc Vidal i Burdils, va publicar una detallada crítica en la revista mensual La Nostra Terra, en què destacà el verisme de l’obra. El febrer de 1930 el socialista Juan Sapiña, catedràtic de Llatí de l’institut de batxillerat de Terol, publicà una altra crítica en què mencionà que era una novel·la autobiogràfica sobre el fracàs. El mateix mes de febrer, Carles Salvador va publicar en el castellonenc Diario de la Mañana el primer dels tres articles que va dedicar a divulgar la novel·la de Perucho, la qual el va complaure enormement. El altres dos aparegueren en La Publicitat i en el diari Libertad, també de Castelló de la Plana. Després la novel·la caigué en el buit, i van haver de transcórrer seixanta anys fins que Teresa Esteve publicà la ressenya més completa de la novel·la de Perucho en l’estudi introductori d’un llibre antològic sobre escriptors borrianencs (1989). Posteriorment se n’han ocupat els professors Enric Balaguer (UA) i Adolf Piquer (UJI). Tots els analistes han destacat que Ícar o la impotència va ser la novel·la més innovadora durant dècades d’un autor valencià. Però les calamitoses conseqüències de la guerra civil i l’exili la van eliminar de la circulació quan la seua influència podria haver resultat molt positiva.

TEMA

El tema, suggerit ja en el títol, planteja la frustració d’un jove pròxim a la trentena que, incapaç d’assolir els seus ideals a València ni a Barcelona, passa una temporada a París, on es realitza sexualment però fracassa sentimentalment, a pesar d’haver lluitat per aconseguir l’equilibri que pretén i necessita. Quan creu que ja ha trobat el camí adequat i se sent feliç i pletòric, pròxim a realitzar el seu desig, la realitat se li torna en contra i, com en el mite d’Ícar, perd l’equilibri i es precipita en el buit.

El protagonista és un personatge problemàtic en relació amb el seu context. Es tracta de Tristany, un jove valencià ateu i comunista de vint-i-nou anys que, descontent amb la seua vida i desencantat del futur acomodatici que l’espera a València, emprén un viatge a París per tal de realitzar-s’hi. La major part dels episodis de la novel·la els coneixem a través de la veu d’un narrador heterodiegètic que, situat fora de la història, presenta els personatges: Tristany és un personatge complex, amb un marcat perfil nietzscheà, en el qual batega el principi d’individuació de Schopenhauer. Es defineix a si mateix com «un home agressiu i ferèstec»; és molt «intolerant», sobretot en qüestions musicals. En relació a la sexualitat, ell mateix es veu «irracional, impur i luxuriós». A París tracta dos dones molt diferents, Marcelle i Marguerite, amb què el narrador conforma la plataforma actancial que codifica la narració com un triangle femení —comptant amb la valenciana Lutgarda— en què el protagonista evoluciona a mesura que crema etapes.

L’autor, a través del protagonista, expressa les seues opinions sobre les dones que, en general, es mostren pudoroses, però com estan alliberades, són adúlteres, sensuals i fàcils, ja que la moral és una convenció. Els carrers del Marais per on es mou Tristany, de nit s’omplin de prostitutes que no mereixen la seua atenció.

MONÒLEG INTERIOR

Perucho fou un dels primers escriptors, si no el primer, que en totes les lletres hispàniques va emprar el monòleg interior. De fet, comptava amb pocs antecedents, presents en algunes novel·les que potser coneixia: Les Lauriers sont coupés (Han tallat els llorers, 1888), d’Éduard Dujardin; Leutnant Gustl (El tinent Gustl, 1900) i Fräulein Else (La senyoreta Else, 1924), d’Arthur Schnitzler, a més de l’obra magna de James Joyce, Ulysses (1922).

'ENFANT TERRIBLE' DE LA MÚSICA

Perucho tocava el violí, el piano i la guitarra; havia fet crítica musical i parlava de les obres musicals amb coneixement de causa. Havia assistit al concert del Liceu en què Strawinsky havia dirigit personalment La Consagració de la Primavera.

Tristany no perdé cap ocasió per a reivindicar la música moderna, radicalment favorable als compositors contemporanis com Strawinski o Honegger. Així mateix, també introduí el jazz, el xarleston, el foxtrot, el tango, el cabaret i el music-hall.

DIGRESSIONS

L’obra conté algunes digressions: sobre la música, sobre Dante, Proust, Gide, Dostoievski, Hardy, sobre Blasco Ibáñez i el patriotisme. En relació a Blasco, la conservadora senyora Bèrard, simpatitzant d’Action Française, opina que l’esciptor valencià, mort l’any anterior, «era un mal patriota», ja que considerem que devia estar assabentada que el 1924 havia publicat a París el fullet Una nación secuestrada (El terror militarista en España), i l’any següent Lo que será la República española (Al país y al ejército) i també Por España y contra el rey (Alfonso XIII desenmascarado). A més de publicar aquests fullets, Blasco creà a París i finançà la revista España con honra, òrgan de l’oposició exiliada.

LA TRADUCCIÓ AL CASTELLÀ

A Mèxic, Perucho va fer una traducció de la novel·la que no es va arribar a publicar. El mecanoscrit du data de novembre de 1939. En relació amb l’obra impresa, les supressions són considerables.

Producte del cansament o, amb més seguretat, dels canvis de criteri, en comparar la traducció amb el text editat, fa la impressió que Perucho va eliminar tots aquells aspectes que pogueren molestar els lectors mexicans i la colònia d’exiliats —el destinatari ideal en qui pensava—, així com també va suprimir les referències autobiogràfiques més explícites que podrien resultar inconvenients per a la percepció que els lectors pogueren fer-se de l’autor, en cas que l’identificaren amb el personatge de Tristany.

En qualsevol cas, la traducció no va passar de ser l’exercici literari d’un escriptor que ja no tenia ambició per a realitzar altres projectes literaris perquè, radicat a Mèxic, havia perdut les seues coordenades: el seu públic natural, les relacions amb els escriptors del seu grup generacional i, fins i tot, la seua llengua literària.