La muntanya ha despertat, des de les albors de la humanitat, una atracció difícil de superar. La naturalesa en el seu gran esplendor. Per esta raó, les grans elevacions són sempre icones per a les comunitats humanes. El Penyagolosa, a la província de Castelló, és un exemple. El seu massís rocós corona totes les terres de la Plana i d’el Maestrat convertint-se en símbol capdavanter de Castelló i de tot el conjunt de la Comunitat Valenciana. La imatge de la muntanya, com va dir Thomas Mann, es convertix en referent del màgic i de la divinitat. Alguns antropòlegs relacionen la muntanya del Penyagolosa amb l’antic culte celta al déu Lug. I el Penyagolosa ha inspirat l’esperit aventurer i viatger dels castellonencs des que a principis del segle XX erudits com Carlos Sarthou Carreres van iniciar la recuperació de la identitat valenciana descobrint paratges com els del Penyagolosa. Ja en els anys cinquanta es va fundar el Centre Excursionista de Castelló i en els anys huitanta l’Espeleo Club, el Club Muntanya Castelló i Trepa Castellet, els socis del qual es van iniciar en la pràctica d’escalada en les parets del Castellet d’En Nadal junt amb La Coma de Borriol.
I van ser precisament dos socis d’este club els que en aquell mes de febrer de 1992 van aconseguir tota una fita esportiva que es va inscriure amb lletres d’or en la història del esport a de la província de Castelló. Alejandro Navarro i Tomás Claramonte van coronar la cima del mític Aconcagua que, amb els seu set mil metres, és la cima més alta del continent americà i una de les més altes del món. Situat a la província de Mendoza, a Argentina, és el sostre de la serralada andina i també una de les muntanyes mes abrptes del mon. Alejandro i Tomás van aconseguir la cima el cinc de febrer d’aquell any suportant una temperatura de 28 graus sota zero. El mal temps va dificultar l’ascens però el descens va ser un autèntic infern perquè ambdós escaladors van caure en un glacera però afortunadament van quedar atrapats en unes roques i van poder eixir. Van patir congelacions en els dits i van ser atesos en un hospital de Mendoza. Repatriats urgentment a Espanya van ser operats a Saragossa i van salvar les seues mans. Alejandro i Tomás van ser, fins a 1992, els castellonencs que més alt van arribar.
