Quan al desembre de 1932, una representació selecta de la intel.lectualitat valenciana sancionava, precisament a la nostra ciutat, les Normes de Castelló, tenia plena consciència que amb aquella decisió històrica la llengua dels valencians ingressava en el camí de la normalitat, alhora que es reintroduïa a la modernitat europea. En efecte, el panorama sociocultural de l’època exhibia uns avanços notables en la producció de textos escrits, entre els quals la premsa periòdica creixia a uns ritmes espectaculars. Naturalment, les llengües que volien adaptar-se a l’hora del temps necessitaven superar l’escull de la normativització --això és, la codificació del seu sistema gramatical--, un pas que, en el nostre cas, iniciaven les Normes de Castelló. Notem que, com a resultat immediat d’aquesta normativització, van sorgir revistes esplendoroses com El Camí o La República de les Lletres, les quals, per cert, comptaven amb el precedent esplèndid de Taula de Lletres valencianes. I, per descomptat, disposaven de l’exemple irrepetible que constituïa el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, que des del primer moment s’havia adherit sense condicions a la normativa lingüística dictada per l’Institut d’Estudis Catalans.
No caldrà insistir en el fet que el Butlletí de la Castellonenca ens situa de ple dins el procés venturós que va culminar en les Normes de Castelló, un procés que --convé no oblidar-ho-- s’emmarca dins l’obra colossal de la reforma fabriana, un fenomen que precisament enguany reclama que li prestem una atenció especial amb motiu de celebrar el centenari de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, la matriu --fixeu-vos-hi bé-- de les Normes de Castelló, les quals, tal com ratificaria el professor Sanchis Guarner, no són sinó «una adaptació, amb lleus retocs, de les de l’Institut d’Estudis Catalans». Ben mirat, el benemèrit professor amb el seu diagnòstic no feia més que insistir en la doctrina que havien mantingut sempre i amb lúcida fermesa els prohoms de la Castellonenca, com a exponent dels quals bastarà que adduïm ací els noms de personatges de la dimensió cultural i civil de Salvador Guinot, Lluís Revest i Àngel Sánchez Gozalbo. La referència a l’ínclit historiador i arxiver Revest bé mereix mencions especials enguany que som al cinquantenari de la seua mort.
Definitivament, fa vuitanta anys la llengua escrita es trobava en una mena d’època daurada, alhora que la premsa periòdica començava a sentir la competència de la llengua de la radiofonia. I val a dir que tant la ràdio com el llibre i els diaris confirmaven que els circuits culturals de comunicació solament poden funcionar amb llengües que disposen del requisit de la codificació lingüística, el requisit que representen per a nosaltres les Normes de Castelló, de la mà de les quals la llengua dels valencians no solament va poder travessar la llarga nit del franquisme sinó que també va mostrar-se apta per vehicular els llenguatges de la televisió.
24 anys arrere
Ara mateix tothom té ben present que vint-i-quatre anys arrere emergia dins l’espai valencià de la comunicació Radiotelevisió Valenciana, el darrer drama que ens acaba de caure damunt la nostra societat. Sens dubte, l’espoliació de Canal 9 constitueix un intent de torpedinar la línia de flotació de la normalització social dels valencians, alhora que s’assembla a una mena d’harakiri que se’ns infligeix des de les instàncies del govern. En qualsevol cas, a través d’aquesta tragèdia col.lectiva, la televisió i la ràdio valencianes es despengen de la dinàmica social en la qual havien contribuït dignament les Normes de Castelló, que ara --cal denunciar-ho-- troben que els falla un dels grans motius de la seua raó de ser, la vigència d’un espai de comunicació radiotelevisiva. Tanmateix, i malgrat la debacle que representa el tancament de Canal 9, l’herència de les Normes de Castelló continua vitalitzadora en camps com el de la creació literària, la recerca científica, l’ensenyament i en amplis sectors de la vida social.
Canal 9 ens l’acaben d’arrabassar. Ara, mentre ens comprometem a recuperar-lo, constatem que allà on la iniciativa privada triomfa per damunt de l’intervencionisme institucional --com és el cas de la comunicació digital--, la llengua catalana reïx a manifestar-se entre les més dinàmiques del planeta; en última instància, també gràcies al llegat de les Normes de Castelló. H
