Ana Vernia: «El pitjor per a un artista és imitar-se a si mateix»

La seua participació és rellevant per la pròpia idiosincràsia de la fira santanderina, una de les més importants de quantes se celebren a Espanya. I és que, com em comentava Vernia, «a les fires d’art es produeix una selecció de galeries, però són elles les que paguen per comptar amb un estand. En ArteSantander no, aquí les galeries només van per invitació de la pròpia fira», la qual cosa diu molt d’aquesta cita que únicament aposta per allò que creu important, allò que creu posseeix la qualitat necessària per mostrar-se. «Dóna molt prestigi, tant per a l’artista com per a la galeria. Estem molt contents per aquesta selecció que s’ha produït entre unes noranta o més de cent candidatures», explica l’artista, que acudirà de la mà de Shiras Galeria i d’Alicia Ventura,«una de les comissàries més rellevants avui dia en el món de l’art a Espanya, responsable de la Col·lecció DKV». Pel que sembla, a Ventura li va entusiasmar el projecte de Vernia i «va voler donar-li suport»; sens dubte, «ha estat una figura molt important per a aquesta fita», afirma l’artista.

COM ÉS EL SEU PROJECTE?

«Vaig voler fer un paral·lelisme amb la meua pròpia experiència vital actual, perquè em trobo en un moment personal de gestació, esperant el meu primer fill», m’advertia Vernia, per afegir, «però sense realitzar un tema fàcil i directe sobre la maternitat, perquè a mi m’agraden els discursos més aviat subtils, ambigus, que puguin servir a qualsevol persona, no m’agrada ser massa explícita, prefereixo oferir pinzellades de temes».

Així doncs, Process ofereix aquesta semblança o correspodència existent «entre diferents tipus de gestació, la gestació humana i la gestació d’una obra d’art, d’un projecte artístic»Process, en les seues pròpies paraules. Per a això, ha ideat una instal·lació que fusiona art i vida, «com ja van defensar els avantguardistes, ja que sempre m’ha agradat el discurs artístic que sigui paral·lel a la pròpia biografia», explica.

Com establir aquesta connexió? «L’estand ho hem plantejat com una mena d’instal·lació en la qual hi haurà un panell de dibuixos emmarcats i que conformaran un políptic (encara que cada dibuix és independent), i en els quals aboco també escrits sobre les meues sensacions i emocions actuals. Al costat d’ells, hi haurà una sèrie de cases de fusta, o ‘cases-cos’ com jo els dic, en què, al seu interior, s’està gestant un procés. Els dibuixos tenen a veure amb el que hi ha en aquestes cases. I en tercer lloc apareix una espècie de cofre en el qual hi ha dos objectes que estan interconnectats en el seu interior però que no es toquen causa d’un vidre que els separa. Aquests tres elements, que són bastant voluminosos, estableixen una mena de diàleg entre ells», m’aclaria Ana Vernia moments abans de parlar sobre un altre fet rellevant en tota aquesta història, com és el seu «aterratge» a La Bohèmia. «Ha estat una sort enorme trobar un lloc com aquest en Castelló en què hi ha llibertat creativa total, en el qual tinc el meu espai propi i em trobo molt a gust, un espai eclèctic en què passen moltes coses. Això també inspira», confessa l’artista.

CARRERA DE FONS

Vernia és conscient de viure un moment dolç, a nivell personal i professional. «Ara és un moment en què estan fructificant moltes de les coses que havia sembrat, no només a nivell artístic sinó personal», assegura, conscient, també, que «això és una carrera de fons, un ha prendre-s’ho amb molta calma per anar avançant a poc a poc, no buscar el boom i així evitar el bluf». Així mateix, confessa que «hi ha petits salts qualitatius que et porten a un altre nivell, i ara tinc la sensació que estic donant un d’aquests petits salts. El fet que el meu projecte hagi estat seleccionat per participar en ArteSantander és una nova fase».

Fa uns quinze anys que l’Ana Vernia està dedicada en cos i ànima al món de l’art, «inclosos els estudis de Belles Arts, la meua estada a Torí i en altres racons, i diguem que tot ha anat forjant-se sense presses, gaudint també del camí. Jo crec que cal gaudir del procés artístic, i els resultats van sortint», comenta. I raó no li falta, ja que ha rebut reconeixements com ara el Premi Nacional de Pintura de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles o el Premi de l’Ateneu Mercantil de València. «Aquests reconeixements et recarreguen les piles, perquè si no trobéssim una petita font en tot el desert...», diu entre rialles, per parlar-me després de dos conceptes clau en la vida de tot artista, i de tota persona en realitat: coherència i honestedat. «De veritat crec que el que més resisteix al temps és el que té a veure amb un mateix de forma molt honesta. La manca d’honestedat té data de caducitat. Pots gaudir d’un èxit durant molts anys però aquest al final caduca, més si el que fas és un discurs massa pamfletari, o segueixes una moda determinada», comenta.

NOUS REPTES

La inquietud i el seguir afrontant reptes serien altres aspectes molt a tenir en compte segons l’artista de Borriana. De fet, suggereix que «el pitjor que li pot passar a un artista és arribar a imitar-se a si mateix. Ja ho deia Picasso: ‘Imitar als altres, és un delicte, però imitar-se a un mateix és un pecat mortal’. Si comença a imitar-se a si mateix, l’artista es mor. Si no investigues, no avances, no aprens. El bonic, precisament, és tot això, aquest viatge». I aquest viatge del que parla Vernia és un viatge que l’ha portat a interessar-se per la idea del paisatge, «i aquest projecte per ArteSantander, en el fons, també és paisatge, un paisatge interior, molt personal», un paisatge que es completarà d’alguna forma amb el seu propi part, aquesta nova etapa de la seua vida en què emprendrà una de les aventures més importants.

Enhorabona, Ana, per duplicat. Nous reptes, nous camins.