«Sombra secreta» és una frase extreta d’un poema de Jorge Guillén, en el qual parla de punts de llum, que projecten penombres com a alcoves d’accions, presències i destinacions. Angélica Sos l’ha triat per titular una exposició, important, creativa (en el tècnic i en el formal), intensa i subtil a un temps, fantasiosa, rica en continguts semàntics, i també en hàlits poètics… Una exposició amb entorn d’espectacle, que es pot (i se deu) contemplar a l’Espai Cultural Obert de les Aules (EOC) de la Diputació Provincial, on l’autora ha col·locat les seues peces, segons la seua pròpia pauta de disposició espacial, atenent a criteris d’il·luminació a fi de referenciar un camí de sensacions i un postulat de desitjos molt dissímils, que processen un recorregut metafísic, sensorial, emocional i estètic a un temps.
L’artista és una dona que uneix al seu talent una perspicàcia i una sensibilitat, gens comuns. Així ho manifesta en una mostra com la qual ens ocupa, plural i suggestiva, originada en uns postulats de pensament penetrants i subtils, que motiven el seu arrobament per concebre els seus treballs amb un domini de la tècnica audaç i unes resolucions en les quals barreja corporeïtat i pintura, concedint a la primera els ambients de la segona i a ambdues les subtileses d’espais amb blondes desmaterialitzades i diàfanes.
FILOSOFIA DE L’ART
I comencem pel principi: A l’artista li apassiona la filosofia amb l’entusiasme que és consubstancial al seu caràcter efusiu, partint dels postulats del vitalisme, la consciència, l’ontologia de l’ésser, el vincle i la transformació… argumentacions immaterials que ella tracta de portar a formes en les quals el concret advoqui per una essència presencial de l’inconcret. Percebre sols nocturns en geografies insolubles. De les moltes publicacions llegides, avui semblen oferir-li idearis substancials les d’Amador Vega, Juan Arnau i més en particular les de Josep Maria Esquirol, quant a les relacions micro i macrocòsmiques de l’ésser humà, doctrines que ja van motivar les teories de les esferes d'Sloterdijk, basat a la seua vegada en Bachelard. Per generalitzar: l’home finit el cos del qual compendia el cosmos com ja van pensar els seguidors de Plató.
La finitud requereix complicitat, i aquesta complicitat implica ser generatriu d’una acceptació cosmopolita de processos d’assentiment i transformació, pràctiques que tenen una marcada implicació en l’emigració interior i exterior, que (la frase és de Dante) per igual ens porten a l’infern com al paradís. Aquests postulats impliquen una valoració reflexiva de fort compromís i això tant des de l’ideari com des de l’acció.
Aquest podria ser un ínfim epítom dels postulats que, en certa manera, determinen alguns dels idearis de la nostra artista més vinculats amb el seu menester pictòric-escultòric. Quallar en matèria la immaterialització. Redactar en un aigua cristal·litzada una literatura que ignora les paraules, però prescriu les intuïcions renovades. Valorar la grandesa subtil del microcosmos immediat, com a reflex de l’astral. En resum de paradoxes: assentiment i transformació, realitat i somni, relació introspectiva i expansiva, concordança resistència i combinatorietat.
POSSIBILISMES PLÀSTICS
Si ja la neboda néta de Sos Baynat i la besnéta de Pascual Tirado va sorprendre a quants van visitar la seua exposició castellonenca a la sala La Bohèmia fa un any, en aquesta que ens ocupa l’obra s’ha depurat d’una manera més immaterial i dinàmica, abastant un ampli arc que va des de la nuesa idíl·lica, a l’excitable vestidura de l’acció. Res a veure amb l’argument de la novel·la Cossos i ànimes però sí amb el seu títol: element i ombra, matèria i somni.
Sent enterament sincer, haig de reconèixer que no conec en demesia les doctrines de l’art que es produeix en els nostres dies, no obstant això l’obra abstracta, de Ángelica Sos em subjuga per la fascinació de les seues formes; per la filosofia dels seus conceptes amb la dicció contrastada; per la poesia dels seus missatges; per la capacitat per crear en l’espectador especulacions d’ensomni; per la irradiació rutilant immaculada i traslúcida, de les seues elegants formes i les seues subtileses tan diverses com a inassequibles i inversemblants; per aconseguir que l’ombra tingui tants aspectes de plasticitat com la matèria que la projecta; per reduir l’infinit a superfícies molt assequibles; per aconseguir que es facin volàtils les formes sòlides; per contra, per aconseguir que sensacions vitals siguin corpòriament reals en les seues morfologies; per saber traduir la filosofia a una realitat física, sense que perdi immaterialitat... I més, molt més. Sincerament, no li fa falta a ningú estar versat en els estils artístics de l’avui més avui, per assumir i delectar-se amb les aportacions de l’artista castellonenca.
La pintora aconsegueix un resultat molt ric en possibilismes amb la utilització de les noves resines epoxi amb les quals qualla els seus treballs…Aquest polímer, per res fàcil de manipular, posseeix la capacitat de transformar-se, a partir d’un estat líquid en un recobriment pictòric; o més en un element tridimensional sòlid i resistent. Amb el seu ús Angélica obté el do doble de la corporeïtat i de l’aigualida, amb formes abstractes que tenen, sens dubte, transsumptes intuïtius amb la naturalesa, des del corol·lari cristal·lí o aquós que qualifica les seues produccions, la qual cosa em portaria a referència artísticament la teoria del sociòleg Zygmunt Bauman de l’anomenada «modernitat líquida».
CORRENT DE LA CONSCIÈNCIA
Els títols de les obres, els versos escrits en les parets de les sales, les il·luminacions contrastades i insòlites —segons ella mateixa ha disposat—, ajuden a personificar les obres exposades establint, per la varietat de les cartografies estètiques, un viatge a Ítaca amb el seu corresponent «corrent de la consciència» que a un li fa pensar en l’obra de James Joyce. No és estrany, el periple ens condueix per simbolismes, quimeres i no pocs referents visionaris. El que s’ha dit, Joyce. I en conseqüència haurem de postular que hi ha una ombra secreta en aquest relat representatiu que ens convida a desxifrar el misteri del perceptible però no tangible.
L’àmplia varietat de l’obra exposada, ens porta a veure l’exposició amb deteniment, intentant llegir els diversos llenguatges escrits a les sales. Per a això cal acumular mentalment la biografia personal amb tots els seus acontèixers, favorables i nocius, les sensacions, els pensaments, el bagatge cultural… i establir una plantilla cal·ligràfica que permeti desencriptar els signes. El que això escriu ha cregut descobrir onatges que en la seua limpidesa han atresorat fins a borbolls d’escuma. El Big Bang amb Déu, compàs en mà. La Divina comèdia però amb Virgili bevent «Lagavulin». L’al·legoria de la caverna amb vocació teatral i escènica. Metafòriques crisàlides amb anhels d’infinit, quan no minerals cristal·lins que paradoxalment conserven l’endometri i la placenta del seu naixement en una al·lusió poètica de l’il·luminar. Òvuls en la vehement acció d’apariar-se. Papallones ferides musicades per Puccini. Faunes impossibles que multipliquen els seus ulls per ser obsessives escrutadores del nostre jo. Àngels irredents condemnats a la incorporeïtat. Un sepeli d’esquelets amb ànima inclosa...
Tots aquests epígrafs, i molts més que cadascun podria afegir, no són sinó plasmacions estètiques d’una filosofia personal basada, com s’ha assenyalat ja, en la germinació des de l’ombra a la llum, en el coneixement, en els estats vitals i intel·lectuals, en el vincle, en la finitud i el seu oposat… I sempre el procés de metempsicosis de cada peça, que ens trasbalsa a una transformació del ser mateix en la realitat embriagada d’una imatge abstreta. L’esbalaïment de la vida en summa i la possibilitat de viure-la en la consciència de relació, sempre molt intuïtiva de l’autora, entre l’immediat i el còsmic. Angélica Sos ens ofereix en les seues obres una immillorable juntura per compartir.
ELOGI DE L’OMBRA
Fa alguns anys l’exquisida pintora Amparo Dols em va presentar el llibre del japonès Junichiro Tanizaki, Elogi de l’ombra. En ell es fa una valoració de quant significa l’ombra en l’estètica japonesa enfront de l’imperi de la llum, que suposa la característica absoluta de la plàstica occidental. L’estètica oriental, gran senyora de la intimitat, és procliu a captar en aquesta aura de clarobscurs el joc subtil de les seues modulacions. En aquest postulat signifiquem les últimes peces produïdes per Angélica Sos, tal vegada les més creatives. En la segona estada de l’EOC, l’ombra comença a adquirir entitat en les seues produccions corpòries de cristal·lí besllum emigrades de les pintures cosmològiques de vinculants cercles universals de la primera sala. Una ombra diluïda, que acompanya més que contrasta, però tal vegada per això és més fascinant, per estar supeditada al cabdillatge de la llum. En la tercera de les sales el poder del clarobscur es fonamenta en l’absolut del contrast. És el mite de la caverna de Plató que cobra una potent presència en la teatral plasticitat de l’autora castellonenca que, d’alguna manera, partint del postulat del pensador atenès, li atorga a l’ombra molt més valor en la realitat (i a més ben diferent) del que ell estableix en el seu text inicial del llibre VII de La República. Les textures de l’ombra són autèntics encaixos de la immaterialitat, engendrats en el misteri de la foscor. La realitat matèrica, amb tota la seua intensitat, atorga a l’ombra en la refracció de la llum, al·legories del somni, del deliri, de la fantasia i de la sensació incorpòria. El perceptor, cada vegada més, se submergeix en els postulats del mite que sobre l’ombra establís Jung però en una versió artística inefable. També en la poesia des de Basho a Rosalia, Borges, Octavio Paz o Benedetti.
D’això és conseqüència una actitud existencial en la realització de les obres d’art que impliquen llum i penombra: llum que il·lumina i s’il·lumina a si mateixa, enfront de l’espai fosc que neix de la seua refracció sobre un element corpori. La llum arriba a ser un fluid vital generatriu, un taumaturg del canvi. Reflexió i refracció són punts comuns en les creacions de la pintora castellonenca, establint el valor d’aquesta sensació immaterial que perllonga el ser material de les formes en colors translúcids nascuts de la platja de l’infinit.
En suma, haikús que han pres cos; filosofia que s’ha materialitzat en un poema visual, que porta implícita una suggestiva complicitat sentimental. En veritat, quan acabo d’escriure aquestes línies, mai sabré si les llums místiques de la tercera sala procedeixen de la lluna de tardor o de la de primavera.
«Ese instante que no se olvida. / Tan vacío devuelto por las sombras. / Tan vacío rechazado por los relojes». Els versos són d’Alejandra Pizarnik.
