Com adverteix la catedràtica d’Història de l’art Anna Maria Guasch, des de finals de la dècada dels seixanta del segle XX fins a l’actualitat, s’ha pogut constatar que existeix una constant creativa entre el gremi artístic —des d’artistes, teòrics, crítics o comissaris de exposicions—. Aquesta constant es percep en la manera de concebre la pròpia obra d’art com un arxiu. A dia d’avui, hi ha una generació d’artistes que comparteixen un interès per l’art de la memòria, tant individual, històrica com cultural. Un tema del qual Guasch ha escrit en diverses ocasions, com en el seu llibre Arte y archivo 1920-2010, o en el seu assaig Los lugares de la memoria: el arte de archivar y recordar, posant l’accent en com aquests artistes busquen introduir un significat en l’aparentment hermètic sistema conceptual i minimalista del que parteixen, encara que ells realment no ho siguin.

Com afirma Guasch, aquests autors se serveixen de recursos com l’índex, els sistemes modulars, la fotografia objectiva, la col·lecció, l’acumulació, la seqüencialitat, la repetició, la sèrie... I ho fan perquè busquen transformar el material històric ocult, fragmentari o marginal en un fet físic i espacial. És a dir, donar-li visibilitat a un procés ocult. És per això que per a artistes com la mallorquina Antònia del Río (Capdepera, 1983) el desenvolupament i evolució creatiu d’una obra, el seu treball, rau en revelar aquesta memòria que sempre roman oculta i poques vegades es documenta com a part d’un procés. Un clar exemple d’això són Buit ple (2014-2015), Intents de registre (2014-2015) o De quan es feien catàlegs (2016). Per aquest motiu el concepte, la idea d’arxiu i catalogació com a memòria sigui part essencial per arribar al coneixement.

EXPOSICIÓ A CÀNEM

A l’exposició Estructures del coneixement, que es pot visitar a la galeria Cànem, l’artista ha adaptat un recorregut per diferents projectes que aborden la temàtica de la construcció de la memòria i el discurs en àmbits institucionals, ja que el que se sol mostrar i publicar per part d’una cultura és ja el resultat d’una selecció.

Del Río pretén desvetllar el misteri que tanca aquesta construcció de coneixement, de la mateixa manera que convida a l’espectador a que es qüestioni i es replantegi si estem sempre davant d’un resultat precís o no, o que ens preguntem com s’ha arribat a ell. Així doncs, els seus projectes es centren en l’interès per la investigació sobre els mecanismes de transmissió i pèrdua de coneixement, establint una tensió, un diàleg entre la memòria i l’oblit; alhora que evidència el desús d’algunes tècniques o aparells, com fa a Fossils (2009), on reprodueix amb resina els aparells que s’utilitzaven en el seu dia per humidificar els segells. El seu interès pels residus o empremtes, és a dir, els rastres que es deixen per assolir el coneixement, generalment absent en el resultat final, és el veritable protagonista.

La mallorquina treballa temes com el record, els magatzems de la memòria, els espais habitats, la mort... I per a això se serveix de diverses tècniques i formats que li permeten expressar-se de manera més conceptual i minimalista on, indiscutiblement, predomina l’ús del blanc. Caldria destacar la seua sèrie Aliment discursiu teòric (2009-2017), on reprodueix i posa a disposició del visitant una gran varietat de cites i referències bibliogràfiques —des de Susan Sontag, Alberto Manguel a Jean-Yves Jouannais—; així com els seus dibuixos de façanes de biblioteques internacionals com la del Salvador, Costa Rica, Mèxic... que ha realitzat després d’una recerca pel cercador «Google»; o els seus llibres d’artista, el primer dels quals tan sols reflecteix les marques, les restes, del que pogués ser un llibre llegit, consultat i subratllat, Els continguts imprescindibles (2016-2017), mentre que el segon al·ludeix directament al concepte d’absència a la biblioteca, La biblioteca absent (2016).

Amb tot, Antònia del Río gràcies a la seua tasca d’investigació, catalogació i documentació, aconsegueix salvaguardar la memòria que es tanca en aquesta pràctica arxivística. En definitiva, conservar i revelar els records i les experiències que cada individu genera al llarg de la seua vida, tant de forma individual com col·lectiva, i evitar caure en l’oblit o el desconeixement historicocultural.