Arcadi Volodos, la música més enllà de la vida i la mort

Des de la seua tendra infància, el pianista rus s’ha mostrat fidel a aquesta passió que li van infondre els seus pares, tots dos amants de la música. Aquells que el coneixen bé diuen que Mozart va ser el seu «primer amor» —ho va ser gràcies a la seua mare—, i Rakhmàninov i Sofronitsky, els primers pianistes que li van impressionar i van captivar —gràcies a la col·lecció musical del seu padrastre—. No era d’estranyar, per tant, que finalment decidís dedicar-se a l’estudi i interpretació musical, si bé els seus primers anys no van ser, el que es diu, amables. Ell mateix recorda aquesta època incipient com una mena de muntanya russa. Moltes van ser, segons sembla, les ventures i desventures viscudes, i tot això li va procurar una experiència que, fet i fet, el va conduir a trobar l’equilibri i la pau que necessitava.

Amb el temps, Volodos va aprendre a prendre les seues pròpies decisions, aconseguint el context adequat per donar el millor de si mateix al piano, el seu amic i confident. Aquesta unió amb l’instrument es va tornar en una relació pròspera que s’ha anat retroalimentant a través de les seues actuacions en viu i en les seues diferents gravacions discogràfiques. Tot aquest procés de maduració, tant físic com mental, li ha permès convertir-se en un dels grans solistes de l’escena internacional, especialment elogiat per les seues transcripcions per a piano, faceta aquesta que sol passar desapercebuda per al gran públic.

EL SILENCI

Per Arcadi Volodos, la inspiració i la creativitat provenen del silenci i la solitud. Són, ell mateix ho confessa, elements essencials a l’hora d’enfrontar-se a una partitura i un públic. El propi pianista nascut a l’antiga ciutat de Leningrad —actual Sant Petersburg— ha arribat a afirmar en alguna ocasió que el silenci és el millor aplaudiment i reconeixement que pot obtenir, la qual cosa pot ser un petit gran inconvenient per a l’espectador que queda meravellat en les seues actuacions, ja que el primer impuls sempre és el de victorejar a l’intèrpret.

El públic castellonenc tindrà, doncs, que contenir-se durant el concert que oferirà a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló el 13 de març —a les 20.00 hores—. Empresa difícil, més no impossible, és clar. No obstant això, dubto molt que no agraeixi l’aplaudiment en reconeixement a la impecable tècnica del que diuen és el «Horowitz modern».

CONCERT

Volodos protagonitzarà un dels concerts de la temporada i, probablement, un dels millors de l’any. Seria meravellós —i això és més un desig que una petició— que la sala simfònica torni a lluir ple de públic com ho fes en la visita del britànic James Rhodes ara fa unes setmanes.

Si Rhodes va aconseguir el que mai havíem vist en els anys que porta en actiu l’Auditori, pensem que perdre’s a Volodos seria un error, ja que no sempre es té oportunitat de veure a un intèrpret tan pulcre i refinat com el rus, algú que ha aconseguit perfeccionar el seu talent fins a l’extrem que cada actuació és un gran esdeveniment per a la seua ànima.

Volodos travessa un període de maduresa professional i personal molt dolç, el que es tradueix en actuacions per al record, concerts que deixen una marca positiva en la història. A Castelló, oferirà un recital amb obres essencials del repertori pianístic, com Papillons, op. 2, de Robert Schumann; les Vuit peces per a piano, op. 76, de Johannes Brahms, i la difícil Sonata en si bemoll major D960, de Franz Schubert.

Insistim, veure en directe a un intèrpret que ha actuat a les millors orquestres del món i al costat de directors tan reconeguts com Myung-Whun Chung, Lorin Maazel, James Levine, Zubin Mehta, Seiji Ozawa, Paavo Järvi, Riccardo Chailly, Daniele Gatti, Valery Gergiev, Iuri Temirkanov i Cristoph Eschenbach, no és una cosa que hagi de passar desapercebut en una ciutat com Castelló. Facin-se un favor, i vagin al concert, omplin l’Auditori.