Bob Willoughby va ser el gran cronista gràfic d’una de les èpoques daurades de Hollywood, la dècada de 1950. Els estudis més importants s’ho «rifaven» perquè treballés amb ells retratant als seus artistes (actors i actrius, directors...) i immortalitzant els seus rodatges. Les seues imatges solien publicar-se en revistes de primer ordre com Look, Life i Harpers’s Bazaar, i algunes d’elles (moltes, de fet), convertides ja en una icona, són encara avui objecte del desig dels col·leccionistes i s’exposen en museus de la talla del Museum of Modern Art (MoMA) i la Tate Gallery de Londres. En altres paraules, Willoughby va ser i és un dels fotògrafs més cobejats i sorprenents.

Existeix, però, una faceta potser menys coneguda de Willoughby, allunyada dels brillants i farisaics focus dels famosos d’Hollywood. Aquesta altra faceta o costat està impregnat de jazz, de màgic i pur jazz, com queda perfectament reflectit en un llibre imprescindible per a tot amant d’aquest gènere musical que és més un estil de vida: Jazz. Body and soul (Blume, 2013). En aquesta magnífica obra desfilen figures com Louis Armstrong, Chet Baker, Miles Davis, Gerry Mulligan, Duke Ellington, Benny Goodman, Billie Holiday, Frank Sinatra, Dizzy Gillespie, Coleman Hawkins, Oscar Peterson, Stan Getz, Ella Fitzgerald, Stan Kenton, Lee Konitz, Teddy Wilson... i fins a més de setanta grans músics, inclòs un Dave Brubeck que és, a més, l’autor del pròleg.

Molt s’ha escrit ja sobre el jazz, però sempre hi ha alguna cosa a dir. Precisament, en el pròleg d’aquest Jazz. Body and soul, Brubeck incideix en alguna cosa que em sembla fonamental a l’hora d’abandonar-se al jazz: «[...] la improvisació era la paraula clau: desbordava (literalment) els límits dels llenços dels artistes, així com les pàgines dels poetes i els novel·listes [...]». En altres paraules, el jazz anava més enllà, era i és l’art més capritxós, més lliure, una «percepció extrasensorial» com Paul Desmond va matisar sobre l’estil que ell i Brubeck van desenvolupar en aquesta inigualable dècada dels 50.

ERI YAMAMOTO // Encara hi músics capaços de desenvolupar un so identificable, propi. Músics i compositors que creen una veu personal a través de les seues interpretacions no exemptes d’improvisacions espontànies (que són les que veritablement demostren si es posseeix aquest meravellós do per una música que neix des de les mateixes entranyes). La japonesa Eri Yamamoto podria estar en aquest cercle de músics sense problemes. Al llarg dels anys, des de la seua arribada als Estats Units (fa ja més de dues dècades), la pianista s’ha erigit com una compositora original i versàtil, com ho demostra el que és el seu desè i últim àlbum fins a la data, Life.

En aquest treball torna a reflectir les seues experiències i records, a més de reflectir la vitalitat d’una ciutat com Nova York en què sempre es poden explorar els misteris de la naturalesa humana i la memòria. Gravat en els Systems Two Studio de Brooklyn el passat mes de juny en un format trio (acompanyada per David Ambrosio i Ikuo Takeuchi), dijous que ve, 16 de març, el presentarà a Benicàssim, a l’Espai de la Música Mestre Vila, inaugurant el Benicàssim Jazz, cita que programa tres concerts fins al mes de juny (és a dir, una cita al mes).

BENICÀSSIM JAZZ // Yamamoto serà l’encarregada d’inaugurar aquest certamen que comptarà amb alguns vells coneguts com Champian Fulton i Scott Hamilton, que actuaran l’1 d’abril, o Bruce Barth i Jerry Bergonzi, el 13 de maig. La presència de Barth resulta, per a mi, una mica nostàlgica, doncs ell va protagonitzar, al costat del saxofonista Steve Wilson, un dels primers concerts als quals vaig assistir fa 14 anys (i el temps passa, i no ens adonem). Franco Baggiani & Fernando Marco Quartet clausuraran el 17 del sisè mes de l’any aquest festival que promet oferir-nos alguns d’aquests moments reveladors. Benvinguts siguin.