Aquest 2018 és un any clau en la trajectòria de Manuel Borja-Villel. Ho és perquè es compleix una dècada de la seua arribada a un dels centres artístics de referència a nivell mundial, com és el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (MNCARS).

En realitat, el borrianenc va arribar al Reina Sofia al desembre de 2007, després de consolidar al MACBA de Barcelona i fer pujar a la Fundació Tàpies al més alt, i ho va fer no per nomenament directe (la coneguda «dedocràcia»), sinó per mèrits propis, la qual cosa deixa entreveure la seua vàlua i coneixements. Sense por d’equivocar-nos, parlar de Borja-Villel és parlar d’un dels majors experts en art del món avui dia.

Creiem que és un any clau, o afirmem que ho és, perquè en aquests deu anys al capdavant del MNCARS ha aconseguit complir alguns dels objectius marcats a l’arribar, és a dir, replantejar les històries del món a través de la col·lecció del museu i de les exposicions temporals, sense buscar una gran narració, «excloent i pretesament universal», com ens assegurava el 2011 a l’extensa entrevista que ens va concedir.

Borja-Villel tenia clar des del principi que havia de fer del Reina Sofia un espai híbrid, un lloc en el qual la multiplicitat de relats tingués cabuda, per reflexionar sobre el món des del local al global. I tot això, a través d’una exigència que mai ha trencat o oblidat pel camí, com és la de gaudir de més autonomia per guanyar en dinamisme.

RENOVACIÓ

Si un consulta les xifres de visitants d’aquest últim any, és a dir, de 2017, es dóna compte que el MNCARS és un atractiu, un valor imprescindible per a la política cultural del país. Prop de quatre milions de visites (exactament 3.880.812) s’han registrat el passat curs, una xifra que ha suposat un increment d’un 3,6% respecte a l’any anterior, mantenint l’evolució a l’alça que des de l’arribada del borrianenc ha estat evident. Potser aquests registres, units a les propostes expositives i activitats complementàries (tant de formació, divulgació i documentació) que ha anat dissenyant en aquests deu anys li hagin valgut a Borja-Villel renovar el seu contracte per cinc anys, de la qual cosa, per què no, ens vanagloriem; així podem dir que un castellonenc segueix al capdavant d’un dels centres artístics de referència a nivell mundial.

Manuel Borja-Villel va ser el primer director d’un gran museu a Espanya que va ser nomenat seguint el Codi de Bones Pràctiques, per un concurs que va avaluar un comitè d’experts, com ja esmentàvem anteriorment. Això suposa un examen i avaluació constant de la seua tasca, estar en el punt de mira i ser el centre dels focus. A la vista està que sempre ha respost a les expectatives, ja sigui activant polítiques per facilitar l’accés als visitants o promovent l’obertura del Palau Velázquez a El Retiro, per citar uns pocs exemples.

Des que aterrés al MNCARS, el borrianenc ha estat un fidel defensor que avui, més que mai, «és necessari crear espais de llibertat, en els quals l’obra d’art sigui capaç de generar noves formes de coneixement i relació». Aquesta aspiració s’ha pogut constatar en exposicions com la mostra Piedad y Terror en Picasso. El camino a Guernica, organitzada aquest 2017 dins de la commemoració del 80 aniversari de la creació de la famosa obra i dels 25 anys de la seua arribada al Reina Sofia, una exposició que, d’altra banda, va ser la més vista pel públic a l’aconseguir 681.127 visitants.

NOVES PROPOSTES

Per a aquest any 2018, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia ha programat 17 exposicions en què la pràctica artística realitzada per dones, l’Art Llatinoamericà i la fotografia tenen un paper protagonista. Destaquen, entre d’altres, la mostra dedicada a l’art d’avantguarda portuguès realitzat al voltant de la figura de l’escriptor Fernando Pessoa, una altra centrada en el dadaisme rus (amb figures com Lebedev, Malevich, Rodchenko o Rozanova), a més de la que se centrarà en Dorothea Tanning i també en l’espanyola Dora García, així com la proposta expositiva que reunirà els creadors que van desenvolupar el seu treball en la complexa escena artística de París entre 1944 i 1968 com Picasso, Kandinsky, Chillida, Carmen Herrera o Ellsworth Kelly...

Novament, Borja-Villel i tot el seu equip han aconseguit confeccionar un calendari d’allò més atractiu visual i conceptualment, oferint a l’espectador la possibilitat de reflexionar sobre el passat més recent i contribuint a un enriquiment intel·lectual. A més, tal i com ens va explicar aquesta mateixa setmana per telèfon, els seus reptes per aquesta nova etapa són «acabar la col·lecció d’art contemporani, a més d’acondicionar una planta del centre i, així, en 2020 reinstal·lar tot el conjunt; modernitzar l’estructura de gestió del propi museu, amb una seu a Tabakalera i reforçar el pensament de museu com a universitat».

MÈRIT A LES ARTS

Insistim, aquest 2018 és un any clau per a Manuel Borja-Villel. Tant és així que la Diputació Provincial de Castelló li ha concedit el mèrit a les arts, un reconeixement que tal com el borrianenc ens ha explicat per telèfon: «Com tota distinció, mai es demanen, però mai es rebutgen, i el fet que sigui un reconeixement de la meua terra és molt important».