El temps, aquest flux atropellat d’oblits i records que diria Pitol, avança a un ritme desenfrenat. Impossible no fer una ullada enrere, impossible no recordar breument els moments viscuts en què vam creure ser immortals, moments en què tot, sempre, era aquí i ara. Però «el tiempo pasa, nos vamos poniendo viejos», com diu la cançó. Ai, la nostàlgia.
Tot i que els records són només això, records, recordo de forma vívida una nit d’abril de fa massa temps, una nit en la qual, per un moment, vaig deixar de ser el fill per convertir-me en l’home davant els ulls del pare. Cara a cara, aixecant les nostres copes, brindàrem, establint així una complicitat anònima que encara avui roman indestructible. Després d’aquest salutació, aquest viatge iniciàtic cap a l’edat adulta regat amb bourbon, vam acudir a la crida del jazz.
Il·luminació tènue, clandestina, murmuris que són revelacions i confidències, mirades que penetren fins al fons de la veritat, somriures esquives, coquetes, inoxidables... En un concert de jazz hi ha tot un món que podríem perfeccionar però que és idoni en si mateix, en la seua imperfecció, un món en què tot és emocionant i tots som còmplices de l’extraordinari. Almenys, així ho vaig sentir aquella nit d’abril de fa massa temps, quan em vaig dirigir, amb el meu pare, a l’ara Real Casino Antic de Castelló per veure en directe a Bruce Barth i Steve Wilson. Pianista i saxofonista van dur a terme un exercici de perícia jazzística, imprimint a les seues improvisacions uns girs del tot inesperats que van fer vibrar a tots i cada un dels allí presents. Mai oblidaré aquell concert, mai.
BENICÀSSIM JAZZ
Bruce Barth és un dels músics més coneguts dins del panorama jazzístic del nostre país gràcies a les diverses gires i concerts que sol oferir. El californià s’ha forjat un nom com un dels pianistes més arrelats en la tradició del jazz a l’actualitat. La seua música reflecteix la profunditat i amplitud de la seua vida i experiències musicals, una vida en la qual va estar acompanyant durant una dècada al gran Mr. T o The Sugar Man, és a dir, l’inigualable Stanley Turrentine, a més de col·laborar en sis àlbums amb el quintet d’aquest altre músic i compositor genial anomenat Terence Blanchard.
Les seues composicions originals, potents i imaginatives, solen crear una atmosfera profundament personal i expressiva que encomana al públic que acudeix als seus concerts i que gaudeix amb aquests solos de piano que es caracteritzen per un swing robust. Tecla a tecla, Barth és capaç d’explicar-nos una història gràcies a aquest so ric i seductor que dissabte que ve, 13 de maig, segur trobarà al saxo de Jerry Bergonzi —un altre vell conegut— un company ideal.
A partir de les 22.30 hores, l’Espai de la Música Mestre Vila de la localitat benicense serà l’escenari en què tots dos músics es trobin i reptin a la resta de components d’aquesta cita emmarcada en el festival Benicàssim Jazz: Mark Hodgson, al contrabaix, i Stephen Keogh, a la bateria. Aquest serà un d’aquests concerts per a oblidar-se de tot i deixar-se portar per aquest so que només el jazz és capaç de generar. Vagin, tanquin els ulls un moment, i somriguin.
