“Cada cultura construïx la seua veritat”

--La possibilitat de publicar esta novel·la es va produir gràcies a l’ENDEI celebrat a Castelló. Com va ser eixe procés? I, encara que ja no sigues un autor novell, quina importància li conferixes a trobades com esta per als que sí ho són?

-Com bé dius, no sóc un autor novell. Tinc quatre novel·les publicades amb editorials espanyoles (Siruela, Belacqva i Edelvives). Crec que estes trobades són molt interessants. Els escriptors amateur aprenen moltíssim del món editorial i els editors donen a conéixer el seu segell entre possibles lectors. En el meu cas va ser quelcom diferent. Jo ja m’havia fixat en Aristas perquè crec que tenen un catàleg genial en què la meua nova obra encaixava perfectament. Ells, d’altra banda, també havien escoltat parlar de mi per amics comuns i sabien que tenia quelcom entre mans del que volia parlar-los. ENDEI va propiciar i va fer senzilla la trobada.

--És difícil publicar a Espanya? Creus que hi ha la mateixa endogàmia i retroalimentació dins de l’àmbit editorial que en altres sectors?

-Els anys anteriors a la crisi van ser genials per als escriptors amb una obra personal, allunyats dels gèneres i les modes ‘mainstream’. Les editorials van decidir apostar per noves veus i novel·les més destrossadores. Però la crisi les va fer replegar-se i tornar al conservadorisme. Minimitzar els riscos. I això genera endogàmia. Els que ja estaven es queden i la resta ho té més difícil per a entrar. Per sort, hi ha editorials que obrin esquerdes en eixe sistema tancat. Esquerdes que, si tot va bé, ja no es podran tancar.

--Con el frío’

-La novel·la parla de la impossibilitat de la globalització. Tal vegada, hui en dia, els referents siguen els mateixos per a tot el món, però les seues connotacions i significats no ho són. Creiem parlar el mateix idioma però no és així perquè idèntiques paraules signifiquen coses diferents. Cada un de nosaltres viu immers en una particular cosmovisió que ens dóna un filtre des del que mirar i interpretar la realitat. Cada cultura construïx la seua veritat, a vegades radicalment diferent de la veritat veïna.

--Com actuar enfront d’eixa ingesta massiva d’informació vàcua? Es pot lluitar contra la banalitat imposada des d’el teu punt de vista?

-Els mitjans de comunicació són un element fonamental en la generació de mites i relats que expliquen la realitat. Ells són el camp de batalla en què diferents cultures, religions i lobbys de qualsevol tipus lluiten per imposar la seua visió. ‘Con el frío’ parla sobre la construcció de significats en un món globalitzat en el que distintes interpretacions es complementen, entrecreuen, competixen o discorren paral·leles mostrant les contradiccions del món actual.

--El fred és en esta ocasió una metàfora de la imparcialitat d’este món, de la seua desídia?

-És més bé una metàfora de la miopia amb què ens enfrontem als problemes globals. Per un costat miopia cultural, perquè som incapaç d’entendre a l’altre, la qual cosa genera fanatismes i polítiques radicals. D’altra banda, miopia respecte al món natural a què pertanyem (encara que no solguem recordar-ho sovint). El ser humà forma part de la Terra però la seua desconnexió amb el costat natural és preocupant. Els animals corren cap al nord però l’home no és capaç d’escoltar la crida, no entén res del que ocorre al seu voltant. Està massa embegut en la seua retòrica, les seues aplicacions, les seues estadístiques i les seues filosofies. Ha confós, com se sol dir, el mapa amb el territori.

--A pesar del discurs un tant de pessimista, hi ha una embarcació de nom Esperanza. Hi ha lloc per a l’esperança?

-Sempre hi ha un lloc per a l’esperança. En este cas l’esperança és un vaixell antic. Un arca on viatgen hòmens, dones i xiquets de totes les nacionalitats. Un retorn a l’origen, als mites fundacionals. Un nou començament més enllà (o més ençà) de l’embolic de veus, convertida ja en soroll.