Música en directe durant la projecció d’una pel·lícula en pantalla gran. Aquesta seria la base per entendre un projecte que fuig de tota etiqueta possible, el CinemaScore.
Sabem que la idea ve de lluny, que en els inicis de la cinematografia, quan les pel·lícules no eren sonores, es necessitaven músics que amenitzaran les vetllades de cada sessió. A poc a poc, amb l’evolució de la indústria de l’anomenat setè art, la música va estrènyer encara més els seus llaços, donant peu a una de les relacions més fructíferes i agradables per a l’espectador.
Grans compositors no van dubtar a oferir les seues notes i partitures al servei de la causa. Les ara celebrades bandes sonores formen part indispensable de la història de la música i del cinema. La unió entre melodia i imatge resulta indivisible avui. No obstant això, sempre poden sorgir noves idees que li facin un volt de rosca a aquest vincle. Com? Al CinemaScore tenim la resposta.
PARTICULARITAT
Complerta ja la dècada de vida —aquest any arriba a la seua 13a edició—, el CinemaScore es defineix a si mateix com a mostra de música en directe i cinema. Des dels seus inicis, aquest projecte cultural va deixar ben clar el seu caràcter innovador, la seua singularitat. No es tractava únicament de convidar a grups o solistes perquè interpretessin la música d’una pel·lícula, no. La idea que va cobrar vida per aquell temps i que segueix viva busca la interacció total entre els músics amb el film al qual han de «enfrontar-se». Parlem, per tant, de l’associació de dues arts, no de considerar una com a accessori de l’altra.
El CinemaScore proposa, per tant, que en un mateix escenari música i cinema, cinema i música, dialoguin, i que ho facin de tu a tu per donar com a resultat una proposta de qualitat i original en què es transmeten noves experiències sensorials, sempre enriquidores. Tot això donava com a resultat una nova i exclusiva versió sonora (o banda sonora, com prefereixin) de cadascuna de les pel·lícules projectades. Aquesta és la seua essència, la seua particularitat i la seua gràcia.
EDICIÓ DE 2018
El 8 de febrer s’inaugurarà aquest certamen que, com dèiem, celebra ja els seus 13 anys d’existència, i ho farà al Centre Municipal de Cultura de Castelló, concretament en la seua capella. Javier Díez-Ena serà l’encarregat d’obrir la mostra «musicant» la cinta d’animació japonesa de Satoshi Kon Paprika, detective de los sueños, nominada el 2006 al Lleó d’Or del Festival de Venècia a la millor pel·lícula.
Satoshi Kon, considerada una de les ments privilegadas de l’anime, i mort de forma prematura fa ja vuit anys, va crear aquest film de ciència ficció basant-se en la novel·la homònima de Yasutaka Tsutsui de 1993 i que tracta sobre la invenció d’un dispositiu que té la finalitat de permetre l’aparició de somnis lúcids. Igual que la resta de la seua filmografia, Kon va carregar a aquesta cinta d’una gran complexitat psicològica a través d’uns personatges realistes i uns dissenys d’escenaris extraordinaris. No serà fàcil, per tant, per a Javier Díez-Ena posar-li música a una pel·lícula que barreja realitat i somni, si bé el saragossà ha demostrat ser un músic sorprenent per molts motius.
Membre de grups com Dead Capo, Ginferno i Forastero, el passat 2017 Díez-Ena va presentar Theremonial —i molt probablement, com asseguren els experts, el primer a nivell mundial en el qual aquest aparell assumeix tots els rols musicals, des de la percussió fins al baix, harmonia, melodia, soroll, etc.—. En aquest àlbum el multiinstrumentista explora les possibilitats del theremin i recorre l’imaginari del cinema de sèrie B i l’animació. Com concert inaugural d’aquest any, no està gens malament i, a més, com a al·licient, és l’únic d’entrada gratuïta de la mostra.
LA RESTA D’ACTUACIONS
El dia 9, ja en el Paranimf de la Universitat Jaume I, serà el guitarrista castellonenc Ramón Godes No estarà sol, ja que sobre l’escenari l’acompanyaran Alejandro Royo (contrabaix, percussió), Xavi Muñoz (electrònica, teclats) i Jordi Montesó (llaüt).
Godes i companyia oferiran la seua particular visió musical per a la pel·lícula de Mario Camus Los santos inocentes La novel·la homònima de Miguel Delibes va ser portada al cinema de la mà de Mario Camus per donar una de les millors pel·lícules espanyoles de tots els temps. Intensa i punyent, tot en ella és magnífic: desenvolupament, interpretacions i ambientació. La vida rural a l’Espanya franquista és el llenç on es tenyeix de sang, suor i llàgrimes el destí d’uns personatges amb una vida imposada, marcada pel pes de l’origen, les insalvables classes socials i un futur sense ales ni somnis. Paco Rabal i Alfredo Landa, grans protagonistes al costat de Terele Pávez o Juan Diego, van aconseguir un merescut premi ex aequo al millor intèrpret a Cannes, honor mai assolit per un actor espanyol al festival francès.
I què dir de Ramon Godes? Probablement, sigui un dels músics més talentosos del territori nacional, «sempre buscant nous camins, però amb la vista posada a la Mediterrània», com afirmen des de l’organització del CinemaScore —recordem que darrere del certamen es troben la Universitat Jaume I i Born! Music, amb la col·laboració de l’Ajuntament de la capital de la Plana—.
Els islandesos Amiina, que es van formar a finals dels anys 90 en el Reykjavik College of Music, prendran el testimoni de Ramon Godes en la jornada de dissabte, 10 de febrer. Format per Edda Rún Ólafsdóttir, Hildur Ársælsdóttir, Maria Huld Markan Sigfúsdóttir i Sólrún Sumarliðadóttir, aquestes quatre intèrprets van voler anar més enllà de la seua formació clàssica per explorar altres llenguatges. Va ser així com van aconseguir formar part de Sigur Ros, mítica banda coneguda pel seu so eteri i pel falset de veu del seu cantant Jón Þór Birgisson, fent-se càrrec de la seua secció de corda durant més d’una dècada. Aquesta col·laboració va fer que Amiina fos poc a poc donant-se a conèixer fins a conformar un grup d’estil minimalista hipnòtic amb molt de futur.
En 2016, el quartet islandès va publicar el seu tercer àlbum, escrit com el resultat d’una projecció centenària de Fantômas. Aquest serà, precisament, el film que es projectarà i en el qual veurem el costat més fosc i seriós del conjunt.
Finalment, el compositor i productor Aitor Etxebarria dins del circuit de música electrònica internacional, explorarà la seua versió més acadèmica amb la banda sonora original pròpia del documental Gernika.Markak. Etxebarria combina elements orgànics amb electrònics, fonent ambients minimalistes i post-rock, i emfatitzant en els pianos i sintetitzadors. Cal destacar que Gernika.Markak tracta de apropar-nos a la història del poble de Guernika i per a això, el seu director, crea la seva història a partir dels relats que ha rebut, les imatges i els sentiments que ha anat recollint al llarg de la seua experiència, unint-los en una obra que recull la història del poble des de la seva creació fins a l’actualitat. Benvinguts a la festa.
