El xiu-xiu és una conversa tinguda en veu molt baixa, per tal que els circumstants no puguin sentir el que hom diu. Almenys ho és en català. Xiu Xiu també és l’opera prima de Joan Chen, una pel·lícula dramàtica basada en la novel·la de Yan Geling que va estar nominada per a l’Ós d’Or en la 48a Berlinale. Inspirat per aquest film, el cantautor Jamie Stewart va batejar amb el mateix nom el seu projecte musical que a hores d’ara s’ha convertit en un dels grups d’indie rock experimental més reconeguts a tot el món: Xiu Xiu.

Què tindria la pel·lícula de Chen que tant va impactar a Stewart? Segons ell mateix, «el tema del film ens diu que, de vegades, la vida resulta el pitjor escenari possible per viure». La banda va trobar les seues primeres pistes per crear el seu estil de música en la resolució de coses terribles que li succeeixen a la protagonista al llarg de història, resolucions que al cap i a la fi no serveixen per a res, perquè ella mor al final. No és estrany, per tant, que la seua música sigui un tant dolorosa, malenconiosa i histriònica, quelcom que pot recordar a aquestes bandes de pop britànic i post-punk com Joy Division o fins i tot The Smiths, encara Xiu Xiu s’inspira de tantes fonts que és difícil etiquetar-lo —també es poden trobar centelleigs de la música techno, i la càlida improvisació de l’anomenat lo-fi—. Heus aquí la seua gràcia, és clar. Poques bandes contemporànies poden resultar tan misterioses en aquest aspecte, tan intrigants.

Si a la seua música, que tal com afirmen moltes de les revistes especialitzades més cool del planeta és veritablement original, li sumem la seua imatge, ni què dir que veure a Xiu Xiu en directe ha de ser una de les experiències més fascinants que hi hagi a el món de la música a dia d’avui.

Sobre la seua música, des d’Indyrock remarquen els «sons abrasius enfront de melodies hipnòtiques, emoció que s’exposa vulnerable i alhora escandalitza descaradament, humor i desesperació, bellesa i lletjor». En altres paraules, una música d’extrems, que o bé s’estima, o bé s’odia, però sempre es recorda. Això és Xiu Xiu.

Entre els recents projectes de la banda de Jamie Stewart destaca un àlbum en el qual reinterpreta la música de l’emblemàtica sèrie dirigida per David Lynch Twin Peaks, originalment composta per Angelo Badalamenti i amb la captivadora veu de Julee Cruise. Seria aquesta una altra aproximació del conjunt al món del setè art o audiovisual, una aproximació que tornarà a realitzar-se en el Paranimf de la Universitat Jaume I en el que serà el concert-projecció estrella del Cinemascore d’aquest any.

Que el cinema sense música avui no s’entendria és una cosa del que tots som conscients. El món del cel·luloide va tenir la picardia o la gràcia, segons es miri, d’unir les seues forces amb l’«art de les muses», aquest art que combina sons i silencis i que a tants ens emociona.

CINEMASCORE 2017 // Un any més, el Cinemascore o Mostra de Música en Directe i Cinema, s’erigeix com un festival únic en la seua espècie, amb la idea clara de crear esdeveniments en els quals el cinema i la música estiguen íntimament lligats a l’escenari. Un espai en què els artistes interpreten, en directe, la seua particular i exclusiva versió sonora per a la pel·lícula que es reprodueix en la pantalla.

Així, amb propostes singulars, i quasi exclusives, el Cinemascore ofereix la possibilitat de gaudir del cine i de la música en directe d’una forma completament diferent, on les sensacions poden arribar a ser molt enriquidores.

Des de l’Aula de Cinema i Creació Juvenil de l’UJI i la promotora Born! Music, aquest any podem assegurar que es tracta d’un dels més mediàtics gràcies a la presència de Xiu Xiu, sense perdre de vista a la resta de participants, com són Truna, Montefuji i Elle Belga.

LA PROGRAMACIÓ // El dijous, 9 de febrer, a les 20.00 hores, començarà aquesta cita sense parangó, i ho farà al Centre Municipal de Cultura de Castelló. Truna, un clàssic de l’escena valenciana més experimental, serà l’encarregat de la inauguració.

La proposta musical d’aquest singular artista és per a veure com no havíem vist mai el filme Freaks (La parada de los monstruos), de Tod Browning. Aquesta pel·lícula de 1932, amb guió de Willis Goldbeck, Leon Gordon, Edgar Allan Woolf, Al Boasberg i Charles MacArthur (sense acreditar) i bassat en l’obra Spurs, de Tod Robbins, conté seqüències de poderosa força estètica i expressiva, imatges que captivarien posteriors generacions de cinèfils i cineastes, un d’ells David Lynch.

Rodada uns mesos després d’haver dirigit Bela Lugosi en Dràcula (1931), Freaks seria una de les darreres pel·lícules que realitzés l’insomne i alcohòlic Tod Browning, qui en la seua joventut havia treballat d’acròbata i contorsionista de circ. Així, Truna tindrà la missió de crear una nova i original banda sonora durant la projecció d’un dels clàssics absoluts del cinema de terror de tots els temps.

I què dir de Truna? Doncs, des dels seminals Carmina Burana a l’actualitat, el recorregut del músic valencià s’ha caracteritzat per l’ús d’instruments construïts per ell mateix buscant nous sons i textures amb què vestir les seues composicions. Amb molta experiència en la creació d’obres musicals per a dansa i teatre, Truna fa uns anys que imagina també nous paisatges sonors per a pel·lícules clàssiques a les quals suma el seu enginy i humor per a dotar-les de renovades energies.

Al dia següent, 10 de febrer, l’activitat tornarà al Paranimf amb el grup castellonenc Montefuji, que seguirà l’estela del cinema de terror —encara que també de suspens i ciència ficció— al oferir-nos el seu projecte musical per a la cinta Cube, de Vincenzo Natali. Coescrita pel propi Natali al costat d’André Bijelic i Graeme Manson, aquesta pel·lícula canadenca va obtenir els premis de millor pel·lícula i guió en l’edició de 1998 del Festival de Cinema de Sitges i va rebre en un temps rècord l’estatus de culte per la seua original i surrealista premissa: un grup de persones que es troben empresonades en una sèrie d’idèntiques sales en forma de cub. La història no mostra cap pla clar sobre el motiu de la creació de la galleda, el seu fons, objecte o ubicació, així com també resulta desconegut el marc de temps.

Estem convençuts que Montefuji delectarà el públic assistent ja que des dels seus inicis han demostrat que són un dels conjunts que han sabut experimentar millor i generar un dels sons més atractius de l’escena actual no només a la província sinó en tota la Comunitat Valenciana.

Amb l’experiència recent de compondre la banda sonora per a l’aclamat documental Five days to danse, Montefuji saben jugar les seues bases a l’hora d’incrustar la seua música en la narració cinematogràfica, amb el rock com a base sobre la qual construir un discurs ric en guitarres i encertades melodies. Sens dubte, serà una experiència més que notable la seua actuació.

INTERNACIONAL // I tornem a Xiu Xiu, tornem a trobar-nos amb el grup californià —encara que establert a Seattle—, que tocarà en aquesta ocasió amb un format de dúo durant la projecció de la pel·lícula nipona Bajo los cerezos en flor, el dissabte, 11 de febrer, El compositor de la música del film dirigit per Masahiro Shinoda és Toru Takemitsu. És una influència persistent en el grup californià, que utilitzarà en la seua actuació diferents instruments, des gongs fins campanes, passant per percussions i altres elements electrònics.

Durant la projecció de Bajo los cerezos en flor es posarà també el so original de la pel·lícula japonesa (la cinta es veurà amb subtítols) per comparar la música original i la de Xiu Xiu. Com dèiem al principi, aquest grup manté una relació amb el cinema molt estreta.

Pel que fa al film de Shinoda, destacar que està basada en el llibre En el bosque, bajo los cerezos en flor, una de les obres més representatives d’Ango Sakaguchi, un dels grans de la literatura fantàstica japonesa. Aquesta és una obra de terror fantàstic que tot i la crueltat de les seues línies plenes de monstruositats humanes i misteris sobrenaturals, atrapa i atreu el lector cap a una bogeria gairebé infernal, una espiral de destrucció d’una bellesa sense igual; d’aquí el paral·lelisme amb la bellesa efímera de la flor de cirerer.

Bajo los cerezos en flor és una pel·lícula inclassificable dotada d’una bellesa exterior inigualable gràcies a una hipnòtica fotografia que sap harmonitzar l’halo lúgubre que conté la història amb l’encant que desprenen els inhòspits espais naturals on s’escenifica la faula.

NACIONAL // Finalment, i per clausurar aquesta meravellosa dotzena edició del Cinemascore, tindrem oportunitat de veure de nou a un grup únic, com l’asturià Elle Belga el dia 12 de febrer. Al juny de l’any passat ja van compartir amb nosaltres, gràcies al cicle SONS Castelló, «aquestes cançons emocionants, serenes i profundes, melodies que sonen populars i actuals, és a dir intemporals», com afirmaven des de l’organització del certamen.

Per Elle Belga reivindicar l’eufòria com una eina política i social és necessari. És per això que no deixen d’explorar la profunditat i el poder del silenci. José Luis García i Fany Álvarez acompanyaran amb música pròpia una de les pel·lícules més controvertides de la filmografia de Sean Connery, com és La colina. Dirigida per Sidney Lumet i rodada en blanc i negre tot i que es va realitzar en 1965 és un dels films antimilitaristes més extraordinaris que existeixen. Aquest és un claustrofòbic i intens drama carcerari que per a molts de nosaltres és ja inoblidable gràcies a les interpretacions magistrals del ja esmentat Connery i d’Harry Andrews, Ian Bannen, Ossie Davis, Ian Hendry, Alfred Lynch i Michael Redgrave. Sense renunciar a l’experimentació, Elle Belga buscaran un nou llenguatge musical per a aquesta cinta èpica.

Música i cinema, cinema i música. L’experiència del Cinemascore és difícil d’explicar si no s’ha viscut almenys una vegada.