Segons Juan Luis Toboso, «tota definició de paisatge porta implícita una certa idea de construcció. Una forma d’articulació conjunta entre subjecte i objecte. Una doble tensió que oscil·la entre un conjunt d’idees que prové de l’exterior i una manera d’entendre-les en conjunt en un imaginari interior».

A través de l’exposició Constel·lacions d’un tot infinit, que ara es pot visitar al Centre del Carme de València gràcies al tercer moment del cicle «Reinventar el Possible / Accionar l’imaginable», projecte sel·lecionat per la convocatòria pública 365 DIES VLC, es plantegen una sèrie de qüestions de rellevància. Algunes d’ells són: com ens posicionem enfront del paisatge? Com analitzem i documentem les capacitats sensorials de la naturalesa? De quina manera la tecnologia ha condicionat la percepció d’alguns aspectes sensorials del paisatge?

Així, com remarca Toboso, encarregat de comissaria aquesta proposta expositiva, «en l’experiència fenomenològica que busca fonamentar el sensorial per mitjà de l’anàlisi d’entitats inefables, naturals i computacionals, apareix davant de nosaltres la idea d’infinit». I aquest infinit, continua Toboso, «el significat del qual sobrepassaria de manera permanent els intents de fitar, definir i colonitzar el paisatge, ens captiva per l’existència d’una idea de totalitat inabastable».

Aquesta mostra ens presenta la imatge com a matèria per a l’anàlisi del sensorial, el paisatge com a objecte del desig, i l’estudi de la naturalesa, la seua estructura, els components i els principis en què es fonamental la realitat. Totes aquestes evindències són les claus per a entendre aquesta exposició i «per a percebre que en l’actualitat hi ha sempre una imatge disponible per a representar el món», com bé afirma el comissari de la mostra, qui afegeix que, «de manera quasi generalitzada, aquesta imatge ha sigut generada per un mecanisme autònom: un producte d’enginyeria en el qual hem delegat per a representar-nos».

NOMS PROPIS

Els artistes presents en la mostra, i pels quals ens hem fet ressò aquí en aquestes pàgines, són Pepa López Poquet, que té una estreta relació amb la galeria castellonenca Cànem, David Ferrando Giraut, i el castellonenc Vicente Tirado del Olmo, un dels exponents clars de la fotografia a la actualment, i una de les figures clau de l’art contemporani a la província. Tots ells analitzen en aquesta exposició algunes d’aquestes idees i posen en circulació i relació una sèrie d’imatges fixes i en moviment que transiten entre aquestes tres sales, com a projectes independents i al mateix temps interrelacionats. Fins el 18 de febrer.