+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario de El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

MÚSICA

Atmòsferes musicals que conviden a la nostàlgia

Adrian Crowley i Nadine Khouri actuen junts al cicle SONS Castelló el 5 de febrer

 

Doble actuació. Crowley i Khouri presentaran algunes de les cançons dels seus últims treballs. -

Atmòsferes musicals que conviden a la nostàlgia - STEVE GULLICK

Eric Gras
04/02/2018

La ignorància no és tan dolenta com diuen. No ho és si reconeixes aquesta ignorància en segons quins camps, si ets conscient de les teues limitacions però no per això desisteixes en el teu afany per conèixer nous mons. És per això que, de vegades, la ignorància es torna curiositat, i la curiositat ens permet un major coneixement de les coses.

Adrian Crowley era un absolut desconegut per a mi. El seu cognom m’induïa, irremeiablement, a recordar, a aquest, en paraules de Jesús Palacios, «cavaller llibertí i bisexual, pioner en el consum de les drogues alteradores de la consciència, poeta decadent, humorista inveterat, espia i doble agent al servei de la seua Majestat durant la Gran Guerra, muntanyenc, pornògraf i expert escaquista, pintor que va estar a punt d’exposar en les millors galeries del Berlín dels anys 30» anomenat Alesteir Crowley, cèlebre ocultista al qual músics de pop i rock com els Beatles, David Bowie, Led Zeppelin, Ozzy Osbourne, Iron Maiden o Genesis P. Orridge, entre d’altres, van mitificar i van convertir en un dels seus icones. No obstant això, tot i compartir cognom i la lletra «A» del nom, res tenen a veure l’un i l’altre.

MÚSIC PER DESCOBRIR

Procedent de Galway, encara que nascut a l’illa de Malta, Adrian Crowley és un dels cantants i compositors irlandesos de l’escena folk independent més lloats dels últims vint anys. Això ho sé ara després d’investigar una mica sobre la seua persona, fruit de la curiositat que em va despertar aquesta veu greu, similar, pel que fa al teu timbre, a la d’altres cantants de la talla de Nick Cave, Bill Callahan o a l’«Scott Walker més clement», com assegura David S. Mordoh.

De tarannà sobri, Crowley impregna les seues cançons d’un aire malenconiós, arrossegant-nos cap a un paisatge de nostàlgia profunda, a una atmosfera de quietud. El seu últim disc, Dark Eyed Messenger (Chemikal Underground) és bona prova d’això, si bé des del primer dels seus treballs, A strange kid, aquest caràcter proper a l’spoken word i de ritmes una mica quiets, ja es deixava entreveure. Efectivament, l’irlandès sembla parlar, més que cantar, emulant aquesta cadència que el geni canadenc Leonard Cohen va fer tan característica. El músic radicat ara a Dublín parla amb l’espectador, estableix una mena de diàleg íntim amb ell, el submergeix de ple en aquesta estètica onírica de la qual és difícil desentendre un cop has tingut oportunitat de escoltar-lo.

Indagant una mica més sobre la seua figura, sabem que Ryan Adams, el gran Ryan Adams, el 2005, en una entrevista a la mítica revista Rolling Stone, al preguntar-li sobre quin era el millor cantautor que ningú havia escoltat, va respondre: «Adrian Crowley». Amb aquestes referències i aquestes «floretes», saber que el 5 de febrer Crowley visitarà Castelló per actuar al Teatre del Raval, gràcies al SONS Castelló, Cicle de Músiques Independents, és motiu d’alegria i també d’orgull. Alegria perquè poder gaudir d’artistes d’aquest tarannà en directe sempre és una injecció de vitalitat. Orgull perquè, tot i ser una ciutat petita, Castelló, de vegades, pot ser gran. I com deia una professora meua, com més sucre, més dolç.

CROWLEY + KHOURI

A la veu barítona d’Adrian se li unirà la presència d’una «vella» coneguda del SONS, la cantant Nadine Khouri. Encara que resulti estrany, la segona sessió del cicle hivernal independent comptarà amb un doble concert, una doble ració d’excel·lent i suggerent música.

En primer lloc, Crowley presentarà algunes de les cançons del seu últim disc, el ja esmentat Dark Eyed Messenger que es va gravar en els estudis de Thomas Bartlett (Doveman) a New York. Com ens van informar des del SONS, «Bartlett, habitual de Sufjan Stevens, Martha Wainwright o The Magnetic Fields, li va proposar a Crowley col·locar la guitarra com una cosa residual en el disc i potenciar la veu barítona d’Adrian, posar les històries en un primer pla i construir amb subtilesa la carcassa amb la guitarra (cosa que és inèdita per al músic irlandès) en un pla secundari». El resultat? Probablement, el millor treball d’Adrian Crowley fins a la data, «d’una factura bellíssima», com bé assenyalen.

Per la seua banda, Nadine Khouri tornarà a sorprendre’ns amb algunes peces del seu disc debut The Salted Air, que com ja vam escriure fa ara un any, quan vam tenir ocasió de comptar per primer cop amb la seua visita, és el primer treball llarg de la cantant libanesa, produït i gravat per John Parish (col·laborador, productor i músic habitual de PJ Harvey i que ja la va convidar a posar veu a algun dels temes del seu disc Screenplay).

En aquest primer treball de Khouri, en el qual, per cert, participa Crowley, observem a una artista influenciada pel dream pop, per les bandes sonores de Barry Adamson i per l’spoken word. La seua veu, «propera a la d’Hope Sandoval o Stina Nordenstam, és espectral, càlida, delicada, és la que determina les composicions somiadores i pertorbadores». Doble ració de SONS, doble ració de màgia.