+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario de El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

«Aquesta edició de MARTE ha de ser la de la 'comunicació'»

La Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló torna el proper novembre a l’Auditori amb sorpreses

 

Directors. Enrique Bocángelus i Joan Feliu són els responsables d’aquesta cita. - PACO POYATO

Eric Gras
10/09/2017

El proper novembre els «marcians» tornaran a reunir-se a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló en una nova edició de la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló, coneguda com MARTE. Parlem amb Enrique Bocángelus i Joan Feliu, els seus directors, per aprofundir una miqueta més en aquesta cita que alguns portals web especialitzats en art situen ja entre les deu millors de la seua categoria.

—Primera pregunta necessària. El balanç fins ara és positiu? S’acosta el resultat final de cada edició al vostre objectiu?

E. B.: Si ens posem en mode racional i condescendent, hem d’admetre, mirant enrere, que no ens imaginàvem a hores d’ara haver aconseguit tantes etapes i objectius tan de pressa i de manera tan satisfactòria. Llavors, diguem, que mai acabem d’estar del tot satisfets, però si prou per brindar amb cava a tirar el forrellat fins a l’any següent.

J. F.: MARTE es va plantejar com un projecte de tres edicions, en què la primera havia de donar-nos a conèixer internacionalment, amb una presència massiva de videoart internacional; la segona havia de marcar el caràcter social de la nostra aposta, amb un programa performatiu molt ambiciós; i la tercera havia de definir l’espai expositiu com un projecte crític. Crec que els objectius es van complir. A partir d’ara MARTE ha de redimensionar-se per donar acollida a les tres vessants de la fira. Esperem que aquesta edició sigui el començament d’una fira amb identitat pròpia.

—Com sempre hi ha espai per a la millora... Quins aspectes creieu que heu de treballar amb major celeritat?

E. B.: Ser creïbles, conseqüents i honestos amb la qualitat i la professionalitat segueixen sent els nostres déus en els altars. No defraudar és el més complicat, però si ho fem, almenys que sigui a les persones que no els interessem avui ni els interessarem mai, fem el que fem. I sobre l’origen dels aspectes que creiem més urgents, el problema (un problema menor) no és saber discernir, sinó distingir quins són imperatius. A això caldria afegir que una cosa és creure, una altra voler i una altra poder. I gairebé mai s’alineen les tres. Aquesta edició ha de ser la de la «comunicació», la d’intentar arribar a la major quantitat de persones i despertar-los l’atenció activa.

J. F.: Hi ha moltes coses que no surten com volem, i en cada edició aprenem a fer-ho una mica millor. Crec que MARTE ha de tenir una major consideració en el territori més proper, tant per al públic en general com per als professionals i les entitats. No n’hi ha prou amb que se’ns reconegui fora.

—L’any passat, la figura dels comissaris de cada espai va suposar un plus. En aquesta compteu amb Miguel Mallol, Lidón Sancho i Laura Serradilla. Què ens podeu dir de cada un? Què aporten a MARTE?

E. B.: Faltaria incloure aquí també a Nacho Tomás com a coordinador i assessor, a més de part important del comitè de selecció. El primer que et puc dir d’ells és que són uns «valents marcians». La tasca de Lidón i Miguel és realment complicada (som sabedors sobrats en primera persona): convèncer les galeries i els artistes de més qualitat que MARTE pot ser una de les seues fires anuals nacionals i internacionals no és una tasca gens fàcil. Respecte a Laura, que comissaria MARTE Social i MARTE Music, esperem que la seua selecció d’artistes i escenificacions performatives, i el discurs que les engloba que ens parla de «Realitats No Normatives» conformin un dels nostres punts forts «orbitals» per a aquest any.

J. F.: A més, en el cas de Laura, necessitàvem comptar amb algú que estigués en perfecta comunió amb la nostra manera de pensar; el seu espai és molt important per a nosaltres. Pel que fa a Nacho, Miguel i Lidón, volíem també comptar amb professionals de molt alt nivell i que són d’aquí, sense complexos.

—No podem obviar el fet que MARTE és una fira. Encara que sigui una pregunta potser una mica indiscreta, si ens endinsem en l’àmbit de l’econòmic, què xifres de venda s’han produït aquests anys?

E. B.: Jo no sóc arquitecte, però he sentit per aquí que la casa mai s’hauria de començar a construir per la teulada. Però són tals les urgències de l’avui i del ja, que és molt difícil que es permeti a un projecte d’aquestes característiques anar madurant a poc a poc. Som conscients, però són necessaris almenys cinc anys de recorregut, des del meu punt humil de vista, per poder començar a parlar de fracàs o no en aquest sentit. Si disposes de múscul financer, ja que el problema es minimitza, es poden complir aquests processos amb certa comoditat temporal.

—Llavors, MARTE en quin punt es troba ara mateix?

E. B.: MARTE s’ha deixat i se segueix deixant la pell per tancar vendes concretes. Les galeries fan un esforç descomunal i corren un risc econòmic real cada any que afronten l’aventura de viatjar a les fires d’art. I som conscients que Castelló és una ciutat desconeguda i tangencial per a molts en el sector. Des de MARTE sempre hem dit que creiem que acabarà sent una molt bona aposta per les galeries i els seus artistes, però igual també els diem que no els podem vendre el fum del qual no disposem.

J. F.: Cal tenir en compte que MARTE suposa una aposta per valors moltes vegades encara no consolidats. Es ven prou perquè les galeries vulguin repetir, però és cert que és una fira on els preus de les obres estan al voltant dels dos mil euros. No cal obviar tampoc de la majoria dels negocis es fan a la postferia i que hi ha molta negociació a nivell d’intercanvi d’artistes que es descobreixen aquí.

—El trasllat de MARTE l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló l’any passat creiem que va ser un encert. Aquest any es torna a organitzar-hi la fira. Hi ha previsió que finalment sigui l’Auditori la «seu» oficial de MARTE? És l’Auditori l’espai ideal per l’organització de la cita, és a dir, compleix amb les vostres pretensions?

E. B.: Per a nosaltres l’Auditori és perfecte, compleix absolutament totes les condicions per ser seu oficial de MARTE per molts anys. Nosaltres, l’any passat ja vam formalitzar la sol·licitud d’«adopció». Ara el que queda és que l’Auditori pensi el mateix de nosaltres i s’ho cregui. Ja saps que, de vegades, no és tan fàcil convèncer; i menys a un edifici tan ben plantat. Anem per bon camí, però haurem de millorar i anar llimant alguns aspectes organitzatius. Esperem que sigui possible el mutu acord, el matrimoni perfecte i que l’acoblament al final sigui plenament satisfactori. I que no triguem cinc anys, si us plau; a veure si al final d’aquesta edició ja podem aconseguir el anar-nos de viatge de nuvis, finalment.

J. F.: L’Auditori compleix amb les nostres necessitats, però té l’inconvenient, com diu Enrique, que ha de compaginar una programació molt variada que de vegades interfereix. MARTE és un projecte en constant evolució, així que qui sap.

—Tot i que encara no heu revelat els noms de les galeries i artistes participants aquest any, hi ha algun nom o noms que siguin un bon reclam per als col·leccionistes?

E. B.: Contactem, convidem i posteriorment tanquem la participació d’una galeria i el seu artista amb un solo project, els demanem a les galeries que ens enviïn un dossier de l’artista; que consisteix en obra, característiques i preu de cada obra. A partir d’aquí, molt abans que comenci realment MARTE, entre tres i cinc mesos abans, aquest dossier el movem entre els nostres potencials col·leccionistes i entre les empreses i entitats que tenen compromesos els premis de compra d’obra, que cada vegada són més... I fins aquí puc llegir, que ja estic explicant massa detalls. Finalment dir-te que aquest any la selecció d’artistes és absolutament espectacular.

J. F.: Respectem la feina dels comissaris, tot al seu temps. Aquest és un aspecte que cuidem molt. Nosaltres no obrim convocatòria perquè es presentin galeries, sinó que contactem amb els que ens interessen pels seus artistes. Sí et puc dir que a nivell personal feia temps que anava darrere d’una intervenció performativa que forma part del comissariat de Laura Serradilla.

—I parlant de col·leccionisme... És una assignatura pendent a Espanya? Quina és la vostra opinió al respecte? Cal emprar-se més a fons en un sistema de mecenatge real?

E. B.: Per poder competir en igualtat de condicions amb els països del nostre entorn les lleis han de ser similars. Doncs bé, la nostra Llei de Mecenatge, per exemple, comparada amb totes les dels principals països d’Europa, inclosos Itàlia i Portugal, és absolutament una burla a la intel·ligència. En l’esport s’han aconseguit avenços en aquest aspecte des de les olimpíades de Barcelona; es va crear un marc d’actuació econòmic i aquest va crear costums i fer caure moltes barreres mentals. I sobretot, va donar enormes resultats positius, que encara avui estem recollint.

—Però...

E. B.: La Cultura, com sempre, a Espanya és l’últim de l’últim. Per què l’esport és Cultura realment? Pregunto, ignorant de mi (noteu la ironia). Els nostres artistes nacionals que més venen, venen gairebé el 100% fora d’Espanya. Les lleis fiscals i de mecenatge allà fora són realistes. La pena és que la majoria dels artistes espanyols no tenen aquest estatus i s’acaben menjant les ungles abandonats i discriminats per aquesta Espanya tan peculiar. Després d’això caldrà afegir que les empreses, com la societat en general, no estan encara preparades i conscienciades respecte al patrocini i al mecenatge cultural. Segueixen pensant que som gent graciosa, una mica morts de fam dels que no es poden fiar del tot, i que quan et donen suport ho fan així com qui dóna almoina, com fent un favor. No senyors! Invertir publicitat (per dir-ho perquè se m’entengui) en Cultura de qualitat és el que faran tots d’aquí a 20 anys perquè no hi haurà una altra si volen vendre un clavell. Una altra vegada un canvi de consciència, una altra vegada creure-ho, esperar-lo i ser positiu: carta als reis mags.

J. F.: Tot el que diu Enrique és cert, però a més necessitem que hi hagi un mercat de consum cultural no col·leccionista, habitual. Didàctica, didàctica, didàctica.

Temas relacionados