Emocionants, sorprenents, fascinants, captivadors... El projecte conjunt del noruec Einar Stray sembla que ha aconseguit satisfer els paladars més fins de la crítica musical europea, sobretot després del seu tercer ábum, Dear Bigotry, produït pel líder del grup Team Me, Marius Hagen, una jove joia de l’indie rock noruec. Asseguren que el quintet ha aguditzat la seua expressió fins al punt de ser considerats una de les bandes més aclamades del país nòrdic.

Després de dos discos aclamats per la crítica, dos EP, 250 concerts a Europa i Àsia, i una sòlida presència a la ràdio del Regne Unit i d’Alemanya, Einar Stray Orchestra Einar Stray Orchestraviu un moment dolç, molt dolç. Tant és així, que aquesta dolçor ha atret als organitzadors d’un dels cicles musicals més emblemàtics, necessaris i sempre enriquidors de Castelló, com és el SONS.

El 14 de maig, actuaran al Cicle de Músiques Independents en l’escenari habitual del Teatre del Raval, però en lloc dels cinc integrants de la formació, visitaran la capital de la Plana només dos d’ells, la qual cosa significa que l’atmosfera del concert serà molt més íntima, que no insulsa, perquè des dels seus inicis s’han caracteritzat per fusionar la música clàssica amb el pop i el rock, fins al punt de recordar, en ocasions, a grups tan emblemàtics com Arcade Fire o el mateix Sufjan Stevens.

Nomenar Stevens no és intranscendent, ja que se sap que moltes de les cançons experimentals d’Stray van ser gravades quan tenia 16 anys al dormitori de casa seua, a Sandvika, i es van inspirar en el cantant i compositor de Detroit, així com en Godspeed You! Black Emperor, banda canadenca de post-rock, originària de Montreal. Aquestes cançons van ser descobertes el 2006, a Myspace, web pionera de les xarxes socials massives a Internet i que avui dia sembla haver caigut en l’oblit. No obstant això, gràcies a ella, Stray va poder donar a conèixer el seu treball i establir vincles amb altres músics, com la violoncel·lista Ofelia Østrem Ossum. Junts van produir sons delicats i grandiosos amb cordes, cops i percussió i després de conèixer l’artista noruec Moddi el 2008, es van unir ràpidament i van llançar els seus EP de debut junts, com un vinil dividit Favors And Fields / Rubato EP els va portar a protagonitzar la seva primera gira per Noruega, incloent grans festivals del país com Slottsfjell, By: larm y Øya.

Aquest va ser l’inici d’una carrera que, de moment, ha anat sempre en una única direcció, avançant fins a arribar a cotes molt altes, com es va poder constatar quan van publicar el seu àlbum debut Chiaroscuro, que finalment va veure la llum el 2011, i que va rebre grans crítiques dins i fora del país, el que els va permetre distribuir per Alemanya, Àustria, Suïssa i Japó. Poc van trigar a constituir-se com un conjunt de cinc peces: Ofelia al violoncel, Hanna Furuseth/Åsa Ree al violí, Simen Aasen en el baix i Lars Fremmerlid a la bateria, amb el piano d’inspiració clàssica d’Einar i la veu profunda en el centre. Es van convertir en una banda en viu treballadora que va deixar a les audiències de mig Europa hipnotitzades. Amb un rang que va des de les sorolloses balades post-rock fins a les cançons a capella, la banda sempre ha qüestionat la societat en què vivim a través de les seves cançons, el que barrejat amb el so contundent que els va aportar el productor Hasse Rossbach i el mesclador Nick Terry, els han convertit en el que són ara mateix: un grup de melodies contagioses i atmosferes envolupants.