+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario de El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

“El valencià és una llengua de prestigi”

Vicent Usó ha guanyat el Premi Alfons el Magnànim per la seua novel·la 'Les veus i la boira'

 

LA NOVEL·LA. ‘Les veus i la boira’ és el títol del llibre guardonat que editarà Bromera. -

Eric Gras
10/05/2015

Fa goig veure que la carrera de Vicent Usó segueix evolucionant, pas a pas. L’escriptor de Vila-real, gran col·laborador nostre i amic, ha sigut guardonat amb el prestigiós Premi Alfons el Magnànim per la seua novel·la Les veus i la boira, que ara publicarà l’editorial Bromera.

--Després de rebre l’Alfons el Magnànim vas remarcar que és un bon impuls per situar la novel·la en la millor situació de sortida possible dins del mercat editorial. Sens dubte, els premis literaris ajuden a comercialitzar millor una obra, però és aquest el camí a seguir?

-Depén. Els premis són un bon camí per fer visible l’obra als lectors, sobretot si es tracta de guardons amb una trajectòria de prestigi. Ara bé, no són l’única via per arribar-hi, tot i que, al País Valencià, durant els darrers anys, sí que van ser l’únic camí per a publicar, un fet que, per sort, està començant a canviar. Per tant, jo no me’ls plantege com un objectiu en si mateix, sinó com una oportunitat. En un món ideal, haurien de ser una plataforma per consolidar autors amb una certa trajectòria o per descobrir nous valors, és a dir, un recurs puntual que hauria de conviure amb un nombre important de publicacions sense premi, però igualment visibles, que permeteren a un escriptor anar fent el seu camí sense dependre de l’atzar d’un premi. El problema és que, especialment al País Valencià, estem molt lluny de viure en un món ideal.

--Potser sigui així, si observem que els índexs de lectura al nostre territori són “alarmants”, en paraules d’Enric Lluch del Consell Valencià de Cultura. Si ja de per si es llegeix poc, s’acaba de saber que només un 3,6% dels valencians llegeixen en valencià i que els títols en la nostra llengua han baixat un 13,2%. Què és pot fer sobre aquest tema llavors? Què falla?

-El problema és que no s’ha fet res. I encara més: s’han atacat les bases. En els darrers anys, l’educació pública ha patit la improvisació i els atacs d’uns polítics que no estaven al servei dels ciutadans sinó d’interessos privats i més que sovint dubtosos; el món de la cultura, especialment en valencià, ha estat ignorat i perseguit per aquells que tenien el mandat estatutari de fomentar la llengua i la cultura pròpies; i no s’ha articulat cap política de foment de la lectura entre els joves. Però, tot i que algunes mesures semblaven improvisades, els objectius de fons eren ben conscients: d’una banda, aniquilar les expressions culturals en valencià i avançar en el camí de la annexió identitària dels valencians al nacionalisme castellà; i de l’altra, deteriorar el sistema educatiu i cultural perquè prefereixen una societat que funcione com un ramat d’ovelles, dòcil als estímuls del poder, permeable a les consignes perquè és incapaç de pensar per si mateixa i per tant de respondre críticament als plantejaments que emanen del poder.

--Per tant...

-La situació actual és d’emergència en tots els sentits. A nivell polític, és urgent aprofundir en els mecanismes democràtics i participatius. En l’àmbit educatiu, ens cal un acord de llarg abast sobre bases fermes, com les que proposava Escola Valenciana i que la Generalitat es va negar fins i tot a valorar. Quant a la cultura, ens fan falta polítiques que reconeguen, fomenten i divulguen el treball que es fa en valencià, una llengua que ha de deixar de ser vista com un inconvenient i començar a ser valorada com un actiu. I, finalment, pel que fa a la qüestió de la lectura, necessitem polítiques de foment com les que proposa la Fundació pel Llibre i la Lectura a través del Pla de Foment de la Lectura que ha presentat aquests dies. Però això no serà possible si no desterrem una manera de fer política que, en poc més d’una dècada, ha arrasat el país. I no sols en l’àmbit cultural.

--Existeix certa invisibilitat dels autors valencians. Gran part de la culpa la tenim nosaltres, els mitjans de comunicació, això és clar.

-La invisibilitat dels autors que escriuen en valencià no és casual. Es deu, com deia abans, a una política conscient que pretén ignorar-los i minimitzar la seua vàlua i el seu paper dins la societat. Un exemple és que els tres escriptors de l’any que ha nomenat la Generalitat produeixen en castellà, quan la nòmina i la vàlua dels escriptors en valencià és molt ampla i molt reconeguda, sobretot en les instàncies acadèmiques. De fet, la literatura en valencià no ha tingut mai un espai adequat en els canals de ràdio i televisió públics, quan emetien. També els mitjans de comunicació ens arraconen, sovint, i no donen a les nostres obres la difusió que els faciliten a les obres que s’escriuen en castellà.

El premi Alfons el Magnànim, per exemple, és un dels més dotats de tot el territori de parla catalana i, en canvi, són molt pocs els mitjans de comunicació que s’han fet un ressò adequat. De fet, la majoria dedicaven molt més espai als dos premis en castellà --que tenen la mateixa dotació-- que no al de novel·la en valencià. Si, a més, unim la inèrcia de molt de temps de llegir en castellà i la capacitat de divulgació que tenen els grans grups editorials en castellà, el resultat és que juguem en inferioritat de condicions. I la conseqüència és que el nostre treball no es valora com es valoraria si escriguérem en castellà.

--Com revertir aquesta situació?

-El primer que cal és promoure el valencià no com una llengua de conflicte, com han divulgat interessadament determinades opcions polítiques, sinó com a vehicle de transmissió cultural. Com una llengua de prestigi que ha donat a la literatura universal obres com la poesia d’Ausiàs March o el ‘Tirant lo Blanc’ i que està en condicions de seguir proporcionant obres de gran valor literari. Només si prestigiem la llengua, els escriptors en valencià podran ser reconeguts com es mereixen.

--Tornant a la teva última novel·la, en ella realitzes un recorregut pels últims 75 anys del segle XX. Vas utilitzar diverses fonts documentals com la premsa, cròniques, memòries i entrevistes per narrar la història.

-La novel·la parteix de la fascinació que sent des de fa temps per les illes Columbretes, que tenen molt de potencial literari. Pensa que van ser refugi de pirates i de contrabandistes, que durant molt de temps van albergar les famílies dels faroners, que havien de conviure durant un temps en un espai minúscul i aïllat. I que, encara ara, l’illa Grossa és la més menuda de totes les illes habitades del Mediterrani.

--Les Columbretes, protagonistes.

-A partir d’aquest espai extraordinari, el que faig és construir una trama que inclou històries d’amor, assassinats, traïcions i fins i tot algun vaixell fantasma. I que s’articula a través d’una investigació que utilitza els recursos bàsics del periodista: les entrevistes i la documentació, que pot adoptar la forma de retalls de premsa, de memòries, de notes de dietari, etc. A partir de tot aquest material, el protagonista intentarà aclarir com és que la sepultura on, presumptament, reposava la seua mare no ha albergat mai cap cadàver. La investigació el durà de les Columbretes a Peníscola, al Pirineu francés, a les illes Balears, a Terol, a Castella i fins i tot al camp de concentració de Gusen, a Àustria. I l’obligarà a remuntar-se fins als anys 30 del segle XX.

--Com ha estat aquesta tornada al passat? Hem canviat molt?

-En la nostra societat han canviat coses però no n’han canviat prou. Una d’elles, per exemple, és la corrupció i el clientelisme, que no són nous, sinó que són pràctiques que ja eren habituals en el Franquisme i que tenen les arrels encara més enrere.

--El tema clau de la novel·la són els secrets que tota família amaga o calla, que prefereix ignorar?

-En efecte, el fet de donar la veu a diferents personatges fa possible que el lector conega la història des de distints punts de vista, i no tots sincers. O millor dit, cap d’ells absolutament sincer. Tots els personatges, en realitat, guarden draps bruts que no volen rentar en públic i per tant aquest és un dels atractius de la novel·la: descobrir com anem escrivint la història a través de paraules, però també a través de silencis.