Segons Cristian Arenós, un dels responsables de La Máquina que hace Ping al costat de Paz Palau i Nely i Paula Vicario, aquesta editorial publica llibres per pujar-se per les branques. I això va fer durant la seua visita a Mediterráneo per explicar-nos una mica més sobre un projecte que busca la transgressió, fugir de l’acomodament o redefinir fronteres, tot això, a ser possible, amb humor, molt d’humor, un humor més que necessari en aquest temps ón tot es incongruent i dels quals sembla que la foscor estiga més present que mai.

—En aquests temps en què una gran majoria advoca perquè el sector editorial no és bon negoci, arribeu vosaltres i...

—Sorgeixen molts segells. Un es queda sorprès. I el nostre sorgeix de la necessitat de donar-li buit a una sèrie de textos que no compleixen un cànon dins del que les editorials generalment requereixen, bé per volum, mida o tipus de text. Hi ha un llibre d’un humor absurd increïble i un altre petitó que en realitat es llegeix en deu minuts però el contingut del qual és brutal.

—Hi ha algun aspecte concret que us diferencia de la resta?

—Per a mi és un contrasentit veure la quantitat de publicacions que hi ha avui. És desmesurat. Ara resulta força complicat aconseguir aquest gra a causa de tota la palla que hi ha. Llavors, un fonament de la nostra editorial és no publicar si no és necessari.

—No solc ser l’habitual...

—Les editorials triguen entre tres i cinc anys en engranar per donar algun tipus de benefici que pugui suposar un sou, res més. En no treballar exclusivament en això, puc dedicar el meu temps a posar artísticament aquest projecte en moviment. Et puc dir que no sé quants llibres publicarem l’any que ve; de moment, sembla que un, però qui sap. El que no volem és publicar res que ja estigui fet, que no diguen el mateix però d’una manera diferent.

—Això pot resultar difícil.

—Òbviament, els temes sobre els quals s’escriuen són sempre els mateixos, però les visions i les formes de expressar-ho és el que marca una mica el resultat.

—Aquesta faceta d’investigació o d’explorador, com la porteu a terme? Us envien manuscrits? Realitzeu exercicis d’scouting?

—Una mica de tot. Tenim a la web una zona destinada perquè els escriptors que vulguin enviar-nos els seus textos puguin fer-ho. Encara que, això sí, demanem que per favor els textos siguin sempre irreverents, que se’n surtin una mica més del mapa dibuixat, que gratin on pica, com diu Galeano.

Vam generar també un concurs que encara no sabem si serà de caràcter anual, bianual o triennal, i que en la seua primera convocatòria va tenir una excel·lent repercussió, fins i tot a nivell internacional, perquè l’obrírem a tota la comunitat hispanoparlant. Es van presentar uns 400 autors.

—Algun criteri específic vau dibuixar a les bases?

—El que vam fer va ser agafar les bases del Premi Planeta i li vam donar la volta, vam fer una mena d’«anti-bases». Perquè la gent se les llegís les vam redactar amb molt sentit de l’humor i això va generar cert enrenou. Tant és així que van haver autors —pràcticament la meitat de l’Argentina— amb una obra rere seu ja coneguda i de cert nivell que van decidir participar-hi.

—D’alguna manera, gràcies a aquesta repercussió, vau poder comprovar que hi ha gent afí a la vostra manera d’entendre la literatura, la vida, no?

—Si tu generes una petita bogeria sempre pots trobar al món gent que tingui la mateixa tara mental, i això està molt bé —es riu—.

—Els Monty Python tenen un paper essencial en tot aquest projecte. De fet, un dels vostres llibres compta amb el pròleg de, ni més ni menys, Michael Palin.

—Efectivament. Una bogeria.

—La pròpia estètica del logotip és molt semblant als dibuixos de Terry Gilliam, i el nom...

—Està realitzat amb tota la intenció del món. Un dels aspectes que volem que l’editorial tingui és matar el purisme, a tots els nivells. Cal regenerar-se contínuament i nosaltres vam buscar un encreuament de camins entre els gèneres, una mena d’hibridació.

I per què La Máquina que hace Ping? Perquè és la màquina que apareix a la primera escena de la pel·lícula El sentit de la vida, de Monty Python. El primer encreuament de camins que proposem, per tant, es tradueix en el fet que una editorial tingui un nom que no té res a veure amb la literatura, com és el cas.

—Però l’humor és vital, cert?

—Ens agrada molt l’humor intel·ligent, amb profunditat i amb sentit com el de Monty Python. Així que vam pensar que el nostre nom era un nom que podia «hacer Ping».

—Tornant a Palin, com vau aconseguir aquesta gesta perquè prologués el llibre de Toni García?

—Vam anar primer a per John Cleese, la veritat. Però va resultar molt complicat, de fet no vam poder parlar ni amb el seu manager. Llavors vam pensar en la figura de Michael Palin, algú que té la ment molt oberta, que protagonitza també una sèrie documental de viatges molt interessant i que ha estat sempre molt lluitador en el pla social. Amb ell va ser tot molt més fàcil. Encantat ens va contestar i ens va fer un pròleg molt absurd i surrealista que va resultar ser el pròleg ideal per al llibre.

—Heu publicat ‘El Sketch’, de Toni García, ‘Avatares de un escarabajo pelotero’, de Sergio Gaut vel Hartman, i ‘La cara oculta de la crianza, que signes tu mateix i que presentaràs a Las Osas de Benicàssim el 5 d’agost. Què ens pots dir d’aquest últim?

—El llibre no és sobre mètodes de criança. És un compendi de tots els mals de la criança (els obvis i, sobretot, els no tan obvis) escrits en capítols curts i amb sentit de l’humor. Vaig voler completar el relat de la criança, procés que té moltes satisfaccions però que és molt dolorosa, en el pla físic i emocional, et mou totes les columnes de tots els aspectes del teu ésser. Ser pare és una feina ingent que no s’acaba de comprendre, mai.