Adrià Pina: «Es pot jugar, crear i construir al mateix temps»

—Per començar, com podríem definir l’estil d’Adrià Pina? Hiperrealista? Surrealista?

—M’agradaria definir el meu estil com figuratiu o realista, encara que de vegades també pugui jugar a ser pop o fins i tot surrealista, no poso fronteres.

Hiperrealisme és un terme que m’ha acompanyat durant la major part de la meua carrera artística i amb el qual no m’he sentit mai còmode. L’hiperrealisme va néixer als Estats Units i es refereix a un moviment que el que pretenia era traslladar una imatge fotogràfica al llenç sense més, d’una forma calculada i freda... En comptes d’hiperrealisme m’agradaria anomenar a la meua pintura simplement realisme perquè en els meus treballs sempre hi ha una forma més càlida de veure l’obra, amb més sentiments i sensibilitat, potser per la proximitat del Mediterrani o el clima. Intento que la meua pintura tingui més d’un sentit, distanciant-me de la representació freda i desapassionada de l’hiperrealisme.

—En els teus inicis com a artista la figura de Manuel Boix imagino que va ser determinant, no és així? Què va suposar Boix per a tu llavors i amb quins ensenyaments t’has quedat?

—Crec que això no ho he explicat mai. De petit m’entretenia dibuixant la silueta dels objectes en l’aire i s’em quedaven gravades situacions, sensacions, colors... La meua família va començar a sospitar, i quan vaig tenir dotze anys, això crec que ho he assenyalat altres vegades, la meua mare em va portar a l’estudi de Manolo Boix i allò va ser tot un descobriment i fascinació. Tenia les antenes desplegades, era com una esponja. Tot era nou i vaig començar a veure la pintura amb uns altres ulls. Aquells bodegons que vaig pintar abans ja no tenien sentit, ja no m’interessaven. Amb la pintura es podien traslladar idees i era alguna cosa amb el que poder treballar. Hi ha unes paraules que em va dir Manolo que se m’han quedat gravades: «la pintura és comunicació». I això crec que és el més important en la pintura, si no es mostra en públic, si no ho comuniques, no té sentit.

—Llavors consideres l’art com una cosa molt més compromès, no com un mer joc.

—La pintura és comunicació i el missatge que es llança ha d’interessar al receptor. Visc una època en què m’afecten les coses que passen al meu voltant i en certa manera tot això es reflecteix en el meu treball.

—Com el que es pot veure ara al Mucbe de Benicarló, no?

—En aquesta exposició hi ha penjada una sèrie que dic estudi, en la qual el meu compromís és més evident. La corrupció ha fet molt de mal i les formes han estat prepotents i moltes vegades inadequades. Intento en aquesta sèrie que l’espectador miri amb una nova visió els grans temes de la societat, sense grans discursos ni pretensions i sempre amb ironia. Es pot jugar i estar compromès. De fet, «joc» és una sèrie que vaig realitzar fa uns anys. Els quadres tenien un aspecte més pop i encara que al principi podria semblar que eren trivials i infantils, tenien dobles significats i lectures, el repte era fer-ho senzill sense que sigui simple, i sempre amb una doble visió del joc en la pintura. Com et dic, es pot jugar, crear i construir al mateix temps. La mirada d’un nen que descobreix alguna cosa nova no es pot comparar amb res.

—Quins elements són més importants en el teu procés creatiu, la forma, l’espai, el color, la perspectiva...?

—Tot influeix en l’obra. El color és imprescindible, la perspectiva, l’originalitat... La composició per a mi és molt important, i la textura, l’aspecte material que té un quadre quan t’enfrontes amb ell al natural i aprecies la qualitat de l’obra, la seua grandària, el seu aspecte matèric, que et convida a apropar-te per entendre allò que estàs veient i no es pot apreciar en una fotografia o en una impressió.

Sempre he cregut que la sensació que es té davant una obra també està relacionada amb l’estat d’ànim amb què es mira. Si aquestes alegre debò alguna cosa diferent que si aquestes trist.

—Diuen que avui en dia s’ha perdut la tècnica. Només cal una idea per crear una obra d’art, deixant de banda el treball i els coneixements adquirits durant anys. Creus que l’art conceptual o abstracte ha provocat el menyspreu per l’art figuratiu? Dic això perquè el teu treball sempre ha buscat l’excel·lència en el dibuix, precisament.

—En principi el que intenta expressar l’artista es pot fer per diferents mitjans tècnics, hi haurà qui estiga mes còmode o més segur utilitzant tècniques noves, d’avantguarda. En el meu treball dono més importància a la qualitat en les obres, que suportin l’acostament físic, allò que fa que vulguis apropar per veure com està resolt i que no es pot aconseguir amb màquines.

Es perd tècnica (encara que jo mai he estat al costat de la tradició, dels ensenyaments acadèmiques) però s’incorporen cada vegada altres més i més modernes. El que hem de fer és saber com utilitzar-les perquè funcioni. Els artistes tenim un terme per referir-nos a la tècnica que és «cuina» i s’utilitza per definir les habilitats tècniques i recursos per a resoldre l’obra. Seria com escollir la millor eina per a executar la teua idea. N’hi ha que li donen més importància a la cuina i altres no, tot m’interessa si la idea és bona.

—Per tant...

—El primordial és la idea i com vols transportar-la-hi a l’espectador, quin aspecte tindrà allò que acabis, perquè funcioni i arribi el missatge. M’interessa tota mena d’idea, sempre que sigui interessant, que digui alguna cosa, que t’arribi, que t’emocioni... Precisament vivim una època en la qual la pintura figurativa és més gran que mai. Art abstracte, art figuratiu, fotografia, videoart... Tot pot ser vàlid si és interessant. M’agraden molts pintors abstractes i espero que jo també els resulti interessant, que no em vegin com un artesà, ja que al cap i a la fi la pintura abstracta també necessita de la cuina. La cuina és un mitjà no és un fi.

—En aquest setntit, com n’és d’important per a tu la recerca a l’hora de seguir «enriquint» la teua obra?

—La investigació és inherent a la creació. Sempre dic que em costa més el pensar, el visualitzar la imatge, el primer esbós, que la realització pràctica. Incorporar noves idees i també nous materials en les obres, per a mi, és una cosa imprescindible per poder seguir endavant i veure que el meu treball avança.

—Presentes ara dues noves exposicions a la nostra província, una a Vinaròs i l’altra a Benicarló com havíem esmentat abans. Què ens pots dir de les dues? Quins són els dos eixos sobre els quals es fonamenten?

—Sí. A Vinaròs vaig inaugurar mans, com a tema. La mostra inclou dues peces grans d’aquest any juntament amb peces petites que les fan costat. El que he estat realitzant aquesta última temporada (vaig mimetitzar obres molt conegudes de Miró, Mondrian... amb les meues imatges) són uns esbossos previs que em serveixen d’ajuda abans de transportar-los a mida gran per tenir la idea més clara del final de l’obra. En la mostra es poden veure dos esbossos i com els he transportat a l’obra definitiva.

A Benicarló el títol és pintures. L’espai és més gran i he hagut de recórrer a altres sèries, així és que es pot veure obra des de l’any 2006 fins l’últim que he acabat aquest any. Però és la sèrie mans la millor representada, i és la que fa d’unió entre les dues sales d’exposicions... També està present la sèrie Capses i la sèrie estudi que és la més política i àcida, com deia.

—En quin moment de la teua carrera artística diries que et trobes ara mateix?

—Creativament parlant crec que estic en un bon moment, m’ho passo bé i no m’avorreixo ni vull avorrir. M’agradaria seguir amb la feina que estic fent ara. Fondre imatges, en una mena de mimetisme on obres icòniques de l’art puguin passar per les meues filtres i apropar-los al meu «estudi» i a la meua «cuina».

—Des de la teua perspectiva, creus que es reconeix el treball i labor intel·lectual dels artistes avui dia? Hi ha prou suport de les institucions? I del públic, que al cap i a la fi són part imprescindible perquè una obra d’art adquireixi sentit?

—Hi ha institucions que ho tenen més normalitzat. En la meua zona de la Ribera Alta, per exemple, em sento recolzat, que es reconeix la meua feina, que es preocupen per la creació i la cultura. No em sento desvalgut, encara que algunes vegades i després de tots els anys de crisi, que han afectat moltes persones, necessitaríem algun suport més per poder seguir treballant. Em sembla que avui en dia l’educació i la cultura són imprescindibles per a una societat que avanci i sigui més justa. Dedicar més recursos a investigació i creació és necessari si volem millorar.

El públic és imprescindible perquè la comunicació funcioni i sento que els missatges que llanço acaben per arribar a l’espectador. Al cap i a la fi és un «joc» entre emissor i receptor. Sempre dic que el quadre (l’obra) ho fa el que mira i hi ha tants quadres com a espectadors. Els creadors podem fer que es vegi la mateixa cosa d’una altra manera diferent.