Després d’organitzar les nostres respectives agendes, ens vam citar amb Alfonso Ribes, el delegat territorial de l’Institut Valencià de Cultura a Castelló per parlar de la temporada de tardor del IVC. El passat mes de maig es va donar a conèixer la notícia del seu nomenament com a màxim responsable de la gestió de l’entitat dependent de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, i des de llavors el de Benicàssim ha treballat per oferir als la societat castellonenca una programació que aspiri sempre a la màxima qualitat i rigor.

Somrient i relaxat, ens trobem a la plaça de la Pau, davant del Teatre Principal de Castelló, edifici històric que de la mà de Ribes sembla recuperar gran part d’aquest esplendor que mai hauria d’haver perdut, ja que no cal oblidar que és —i ha de ser— el gran teatre de la ciutat i de la província. Sincer i enèrgic, ens confessa entre bastidors que a punt de complir els 60 té una gran il·lusió. «Tinc il·lusió perquè és la primera vegada que disposo de mitjans per treballar en condicions per oferir un producte que crec és de gran qualitat. Aquest és el meu horitzó, la meua meta», ens explica després de la sessió de fotos que duem a terme a l’interior del magne edifici, obra de Godofredo Ros de Ursinos, que va alçar el teló per primera vegada en 1894.

Escollir el Principal i els seus voltants no va ser un acte aleatori, no. Més aviat, tot el contrari. Si alguna cosa té clar Alfonso Ribes al capdavant de l’IVC a Castelló és, precisament, que en aquest temple del teatre es representin obres de primer nivell, decisió per la qual ha rebut diverses crítiques d’alguns sectors. «La gent ha de comprendre que això és el Teatre Principal», exclama de manera contundent i amb múltiples arguments. Un d’ells té a veure amb la responsabilitat. «Nosaltres, l’IVC, estem en una escala diferent a altres institucions perquè tenim una responsabilitat molt gran envers els edificis que gestionem, que són grans contenidors de cultura. Hem de ser sinònim de molta qualitat i molta professionalitat, a més de servir de gran alternativa i complementar la programació municipal o de les diferents associacions i sales perquè després el públic pugui triar i triï una opció o una altra, que tingui varietat», comenta.

Imaginem que no ha de ser fàcil confeccionar una programació que agradi a tots. Si a això li afegim el complicat que resulta quadrar un calendari perquè no se solapin activitats i un pressupost que dista molt de ser el d’abans, quan els diners semblava que queia del cel, Alfonso Ribes i el seu equip han tingut i han de superar més d’un escull. «Vaig arribar al maig i des de llavors he focalitzat la meua feina perquè pogués començar a notar-se a partir d’aquest mes d’octubre. Tot això amb un pressupost anual que ja estava fet», diu, i assegura que s’ha centrat en el pressupost que li restava a la seua arribada. «No he demanat un euro de més a València. Això és un dels fonaments de la gestió cultural, la part econòmica ha d’estar molt clara. Tens una quantitat determinada i amb ella has d’arribar a 31 de desembre, amb total transparència», continua.

L’apartat econòmic, com veuen, sempre és delicat. En aquest sentit, Ribes ens diu que amb aquests diners ha acomodat la programació, «una programació que és nostra al 100%, aquí no s’ha treballat amb distribuïdores ni amiguismes», i tot això perquè creuen que és la millor manera de treballar per crear un calendari atractiu, que desperti el nostre interès. «Estem treballant pensant en què és el millor», afirma. Aquesta és la seua meta.

CITES MÉS IMPORTANTS?

Quines són les propostes de més rellevància aquesta tardor? Això mateix li vam preguntar al delegat territorial de l’IVC a Castelló. Serà la presència de la gran Núria Espert al Principal? «Pot ser que sigui la millor de les propostes. L’obra —Incendios, de Wajdi Mouawad i dirigida per Mario Gas— és molt gran, i ella també. Però no sabria dir si és realment el millor de la nostra programació, perquè tenim, al Teatre Principal, tres cites que són molt grans», comenta.

Si en alguna cosa han centrat també els seus esforços l’IVC en aquesta temporada de tardor és en la simbiosi de qualitat i impacte mediàtic. En aquest sentit, «Núria Espert compleix aquests requisits, per descomptat, perquè és una gran de l’escena espanyola. Són 180 minuts de qualitat pura. Més no sé si es pot demanar», assegura Alfonso Ribes, qui reafirma la seua anterior sentència quan parla de la presència del Teatre Lliure: «És la primera vegada que ve al Teatre Principal de Castelló, i això és un fet històric. El Teatre Lliure de Lluís Pasqual, una actuació pata negra, tant és així que durant la roda de premsa de presentació de la programació vaig donar les gràcies per haver pogut programar jo aquesta activitat. És una sort, però tampoc és una casualitat».

A què es refereix Ribes quan remarca que no és una casualitat? Fa referència, és clar, a aquesta aposta per enaltir un edifici com el Teatre Principal i per programar actes que siguin sempre sinònim d’extrema qualitat. Així, destaca també l’obra Oskara, reconeguda en els premis MAX, «una obra potent, amb una estètica molt cuidada. Crec que és una obra que marca diferències. I també voldria esmentar la Biblioteca de Sons i sorolls de J. A. Portillo, que és tota una experiència. Diria que aquestes són les tres o quatre propostes que marquen el trimestre».

Espert, Teatre Lliure i Kukai Dantza. Noms propis als quals podem afegir el d’una altra gran actriu com Emma Vilarasau o Teatre Kamikaze, tot un Premi Nacional de Teatre 2017 i els encarregats d’inaugurar la temporada al Principal ahir dissabte amb l’obra El ascensor.

ABSÈNCIES?

Molts assenyalaran certes absències en la programació del Principal, com la representació de concerts lírics o el tradicional Don Juan Tenorio. Pel que fa a la presència o no d’una «temporada lírica», Ribes ens explica que advoca per un projecte més ambiciós al que s’estava duent a terme fins a la data. «Hem de donar un pas més, això és el que volem», afirma. Això no vol dir que les associacions locals no puguin produir les seues obres en altres espais de la ciutat o que puguin treballar de forma conjunta amb l’IVC per dissenyar un programa, ja sigui de sarsuela o òpera de màxima qualitat i garanties. Caldrà veure si a poc a poc es pot dur a terme, si bé és cert que en el calendari no desapareix l’opció lírica. «El concert que oferirà l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, una de les més importants d’Espanya, compta amb un repertori líric, s’interpretaran fragments i àries de grans òperes», adverteix Ribes.

AUDITORI

És clar, si un analitza el present programa, que el protagonista absolut d’aquesta tardor de 2017 serà el Teatre Principal. És allà on s’ha pogut treballar més i millor des de l’arribada de Ribes a l’IVC. No obstant això, aquesta tardor començaran alguns cicles a l’Auditori i Palau de Congressos que prometen.

La presència de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, amb Alan Buribayev al capdavant, segur convenç al públic més fidel, com també l’actuació d’un dels pianistes més rellevants i de major trajectòria del nostre país com és el bilbaí Joaquín Achucarro, tota una institució. «Efectivament, vindrà Achucarro i també Daniel Rowland, però, al meu entendre, hem de donar-li més cos a la música clàssica, i una modernització important», explica Ribes, qui adverteix de la importància d’atraure el públic més jove, ja que serà el públic del futur més immediat i això és una dada molt a tenir en compte.

«Sóc un gran aficionat a la música, i sóc respectuós amb part de la programació que ja estava dissenyada abans que jo arribés, però gran part del que hi ha no és el meu concepte de música clàssica, per a res. Insisteixo que hem de donar-li modernitat a la nostra programació», confessa. És per això que ja s’ha reunit amb la Societat Filharmònica per intentar combinar actuacions més «clàssiques» amb altres d’un caràcter més contemporani. D’aquí que per a l’any que ve, tal com ens va avançar durant el cafè que ens vam prendre mentre conversàrem prop del Principal, ens visiti James Rhodes o la Fura dels Baus amb un programa de Johann Sebastian Bach, un concert que per a ell suposa «tota una declaració d’intencions de per on volem anar».

«Això són només unes poques pinzellades del que pensem oferir, a més d’altres activitats en què encara estic treballant, però com us dic, jo el que vull és relacionar-me bé amb la Societat Filharmònica, potenciar la seua programació perquè ells se sentin identificats i tinguin confiança amb les noves directrius, encara que oferint a part un producte més contemporani». Així mateix, i com no només de música clàssica es viu, l’Auditori vol convertir-se també, per què no, en un club de jazz. «El jazz compta amb un públic fidel, però si ens fixem, en aquest afany per acostar les nostres activitats a un públic més jove, el primer dels concerts del nou cicle que hem preparat està protagonitzat per Andrea Motis, una noia joveníssima que té molt ganxo. Gent a la qual no li agradava el jazz surt del seu concert sorpresa», ens explica Ribes. En aquest cicle, Auditori Jazz Club, en paraules del delegat de l’IVC a Castelló. Tots els mesos hi haurà jazz, i hi haurà a més espai per a les músiques del món, per al pop i el rock i també per als artistes castellonencs.

LA RESTA D’ESPAIS

L’Espai d’Art Contemporani i el Museu de Belles Arts tenen una programació que podria dir-se és independent. «En l’EACC no s’ha pensat canviar res de les activitats que ells ja han dissenyat fins a la data», explica Ribes, que sí mostra certa preocupació pel Museu, edifici que necessita un major impuls per posar en valor tant el seu contingut com el propi continent. «Hem de replantejar certes activitats allà —ens diu—, perquè tot i que en cicles com el de les Nits al claustre reben molt de públic, no hi ha un nombre de visitants elevat a les seues sales. Per això hem de fer alguna activitat dins de l’horari normal del museu perquè puguem millorar aquest aspecte. Encara hem de treballar molt».

Quant a la oferta cultural pura i dura, en l’EACC podem visitar ja l’exposició de l’artista castellonenc Manuel Sáez, Ideología en reposo, i gaudir dels cicles complementaris de l’Espaisonor, l’Espaididàctic o el nou Espai de Telles, un espai que convida als més petits de 0 a 3 anys, a participar, sentir, observar, investigar, descobrir, intervenir i recórrer pel seu compte una sèrie de taules de llum recuperades dels fons del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. És aquesta una activitat per apropar l’art contemporani als més petits fruit d’una política que comparteix també Alfonso Ribes de fomentar la didàctica en els quatre espais que gestiona l’Institut Valencià de Cultura: Teatre Principal, Auditori i Palau de Congressos, Museu de Belles arts i Espai d’Art Contemporani, més al Palau de Congressos de Peníscola en el qual, com ens explica Ribes, encara han de treballar.

En definitiva, aquesta tardor, en aquest inici de la gestió d’Alfonso Ribes, anem a gaudir d’«un programa que està pensat per al públic, només per al públic, de gran qualitat i total garantia», un programa que potenciï el coneixement de les bases i enriqueixi una cultura que «ha d’obrir mons».