Recordo amb molt de plaer la lectura d’una crònica signada per José Alejandro Castaño titulada La cárcel del amor en la qual el periodista colombià ofereix pinzellades de la vida a la presó coneguda com a Casa Blanca situada al barri 20 de Julio, de Villavicencio, una presó única en què viuen 1.268 homes que pretenen conquistar a les 82 dones que hi resideixen, una presó en la qual «la direcció de la presó s’ha anat convertint en una mena d’oficina de parelles». Vaig quedar impressionat per aquesta història, les seues descripcions, per aquest indici d’esperança en un lloc decrèpit fet de formigó i plors.

Diferent ambient carcerari és el que ofereix l’autor bolivià Edmundo Paz Soldán a Los días de la peste (Malpaso), però igualment hipnòtic pel seu missatge, la seua cruesa. Aquesta és una novel·la que ofereix més d’una reflexió sobre la corrupció i el desengany d’un sistema polític fallit, i per tal motiu, parlàrem amb l’escriptor que aquesta mateixa setmana aterrava a Madrid per presentar la seua obra.

—Situar l’acció de la novel·la en una presó és ja tota una declaració d’intencions. La seua pretensió, en certa mesura, era / és condemnar les pèssimes condicions dels penals de Llatinoamèrica. I aquestes pèssimes condicions són les mateixes en què viu una gran majoria de la població mundial sense estar amuntegats entre murs de formigó, no és així?

—Vaig voler mostrar una tremenda visió crítica del sistema penitenciari, sí. Crec que les presons són un clar exemple de la grandesa i les misèries que és capaç de desenvolupar la pròpia societat. Dit d’una altra manera, la presó és una espècie de mirall distorsionat de la realitat.

Recordo ara aquesta frase que «la llei s’acata però no es compleix», i en aquesta societat en la qual vivim la llei és una simple moneda de canvi. És per això que el meu objectiu era veure com funciona aquesta llei, i veure-ho en un sistema com el carcerari en el qual hi ha una sèrie de dispositius i regles de complir però que després sempre estan supeditades a cert tipus de negociació o corrupció —com la que desenvolupen els policies de presons per exemple, però també els propis presos—.

—El fet que sigui aquesta una novel·la coral, amb múltiples veus, fa que la perspectiva del lector sigui molt més gran, més completa, no? D’altra banda, no resulta molt més complex armar una història amb tants narradors?

—Per a mi la història va néixer així. Quan pensava en una presó pensava irremeiablement en l’amuntegament, i no podia narrar aquest amuntegament de centenars o milers de persones des d’una sola perspectiva. Necessitava una major intensitat, una major diversitat per poder retratar d’alguna manera aquesta necessitat visceral de supervivència que existeix en una presó com la que descric i com les que hi ha pel món.

—Ha necessitat realitzar una investigació exhaustiva per recrear la vida en un penal com el de La Casona. Creu en la figura de l’escriptor com a investigador nat, com una persona que cerca la veritat i se serveix de la ficció per compartir-la amb els altres?

—Un cop tinc el tema clar començo la investigació, busco espais i topografies per retratar la història. En aquesta ocasió, m’interessava aprofundir en la gestació d’una comunitat dins d’una presó.

D’altra banda, et diré que cada autor té les seues supersticions a l’hora d’enfrontar-se a una nova feina. En el meu cas, confesso que no solc prendre notes, cap tipus de notes. Realitzo diverses lectures, investigo a la meua manera, però no prenc notes. Així, a l’hora d’escriure, el que compta d’alguna manera són les meues impressions, el record del que s’ha llegit, encara que estigui tergiversat per la meua memòria. En altres paraules, realitzo la meua pròpia interpretació de les coses, i em funciona.

—És un autor que alterna gèneres i formats. Escriu novel·la i relats o contes. És la història que té entre mans la que li dicta la seua forma, el seu continent?

—En aquesta ocasió tenia clar quin volia que fos l’escenari abans de crear la història. Vaig llegir sobre la peculiar presó de San Pedro, a La Paz, en la qual els reclusos poden viure amb les seues famílies, i em vaig dir a mi mateix que m’encantaria ambientar una novel·la en aquest escenari.

I sobre l’alternança de gèneres i estils... M’agrada desafiar-me a l’hora d’escriure, afrontar nous reptes. M’interessa que el text que tinc entre mans em desafiï. De vegades sento un gran penediment quan estic immers en el procés d’escriptura perquè veig que la història em supera, però no em rendeixo. El penediment al final forma part de la pròpia estructura de l’obra, de la seua creació.

—Tot i la cruesa que es deixa entreveure en la novel·la, d’aquest món hostil ple d’injustícies i corrupcions a tots els nivells de la societat, hi ha lloc per a l’esperança? Quin paper creu que pot tenir la literatura o l’art en aquest aspecte?

—Hi ha un lloc per aconseguir petites victòries, per tenir certa capacitat de resiliència. A Los días de la peste una de les preguntes que em vaig formular era com crear una comunitat en la qual es sobreviu en condicions tan adverses com les d’una presó.

I sobre el paper de la literatura... En el moment en que ens expliquem i transmetem històries, anem creant una comunitat. Els narradors, o els artistes, els que expliquen històries en definitiva, tenen el poder d’ajudar a construir aquesta comunitat, tenen la capacitat de transmetre els vells mites i també de crear-ne de nous.

—A ‘Los días de la peste’ ofereix un missatge de denúncia. Crec que arriba a plantejar-se diverses preguntes sobre el poder, sobre com funciona el poder. Es considera un autor compromès políticament?

—M’interessa molt la política, de fet vaig estudiar Ciències Polítiques. No obstant això, amb el temps em vaig adonar que podia connectar-me millor amb la política a través de la literatura. Crec que és una excel·lent eina per fer una crítica. En aquest sentit, la novel·la com a gènere em sembla fonamental.