+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario de El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

James Rhodes: «La vida sense música seria inconcebible per a tots»

El pianista i també escriptor protagonitza un dels grans concerts del trimestre de l’Institut Valencià de Cultura, aquest dijous 22 a l'Auditori de Castelló

 

Concert a Castelló. El mediàtic James Rhodes oferirà un dels concerts de la temporada a l'Auditori de Castelló el 22 de febrer. - DANNY CAMINAL

Eric Gras
18/02/2018

«Em van violar als sis anys. Em van internar en un psiquiàtric. Vaig ser drogoaddicte i alcohòlic. Em vaig intentar suïcidar cinc vegades. Vaig perdre la custòdia del meu fill. Però no vaig a parlar d’això. Vaig a parlar de música. Perquè Bach em va salvar la vida. I jo estimo la vida». Així es va presentar James Rhodes a Espanya amb la publicació del seu llibre Instrumental (Blackie Books), una obra que va aconseguir vendre més de cent mil exemplars i que ens va permetre conèixer a un dels principals renovadors de la música clàssica.

El 22 de febrer actuarà a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló en el qual molts diuen que serà el concert de la temporada hivernal —i un dia abans visitarà la Universitat Jaume I—. El més mediàtic, estem segurs, ja que cada aparició de Rhodes causa enrenou. Tant és així, que la sala simfònica castellonenca està a punt d’aconseguir el ple absolut per rebre a aquest músic i divulgador britànic amb el qual hem tingut ocasió de conversar de forma distesa.

—Friedich Nietzsche va dir que la vida, sense música, seria un error. Si és el cas, la música li ha permès sobreviure, com ha afirmat en diverses entrevistes. Què té la música d’especial? Què és el que provoca en els éssers humans que tant atrau?

—Crec que és perquè és una cosa que s’amaga sota les paraules i ens permet expressar-nos d’una manera més profunda. La vida sense música seria inconcebible per a tots. Això és el que crec.

—Bach, Beethoven o Chopin són alguns dels compositors que sol esmentar com a grans mestres. Molts els consideren genis, i avui dia és difícil saber si el talent que van demostrar posseir serà sempre etern. Creu que hi haurà nous Bach, Beethoven o Chopin? I de veritat creu que es pot tocar a Bach en tan sols sis setmanes?

—Sempre hi haurà nous Bachs i Beethovens en música, tecnologia, medicina... En tots els camps. I sí, absolutament qualsevol persona pot tocar Bach en sis setmanes. De fet, sovint m’envien vídeos de persones que han llegit Toca el Piano i ara interpreten a Bach.

—Entre els seus «objectius» com a intèrpret de música clàssica hi ha el d’apropar aquest estil a un sector de la població jove. Cerca, en cert sentit, desencotillar la música clàssica, fer-la menys elitista, si és que ho és. No obstant això, quan un va a un concert d’aquestes característiques, la mitjana d’edat de l’espectador és de 55-65 anys. Quin és el problema? Als joves no els interessa la música clàssica? O sí els interessa però com a intèrprets i no com a públic?

—L’edat mitjana en els meus concerts és probablement de 20 anys. Els joves estan interessats en tot! Són molt més oberts de ment que la majoria de les persones grans que conec. Només ha de presentar-se d’una manera que no et faci sentir com si estiguessis en una església i et disparessin si fas soroll o et poses la roba equivocada o el típic de «no entenc quan aplaudir».

Llavors, creu que el model d’oferir concerts clàssics està obsolet? Si és així, quina solució o alternativa proposaria?

—Els músics han de parlar amb l’audiència. Necessitem tocar en diferents llocs (per exemple, vaig tenir ocasió d’actuar al Sonar de Barcelona, que va ser increïble). I per favor, podem desfer-nos del ridícul codi de vestimenta?

Molts el consideren una mena de «rockstar». Què opina sobre això?

—No sé el que això significa exactament. Putes i coca? No, gràcies. Aquest tipus de qualificatius són tan típics del negoci de la música clàssica, que si algú fa alguna cosa lleugerament diferent com conversar amb el públic o usar jeans, llavors l’etiqueten com «rockstar». Idiotes.

—A la dècada dels 60 del passat segle, artistes com Andy Warhol (i abans d’ell Duchamp o Beuys) van «banalitzar» l’art, van trencar esquemes, i el van popularitzar. Vol fer el mateix amb la música clàssica? És necessària aquesta ruptura?

—No. La música és perfecta i no necessita canviar. Només la presentació de la mateixa ha de canviar. Aquest model ha estat l’apropiat per a cert tipus de persones i vist com una forma d’art durant massa temps.

Si hagués de triar entre Glenn Gould, Rubinstein o Rakhmàninov, amb qui es queda? I per què?

—Rakhmàninov. Podria aprendre molt d’ell. Tots podríem. També li demanaria una lliçó de piano gratis.

L’èxit obtingut a través del seu llibre ‘Instrumental’ creu que ha influït en la seua carrera musical professional?

—Fins a cert punt, estic segur que sí, tot i que portava de gira, tocant i gravant discs molt abans que es publiqués el llibre. Encara que, clar, l’èxit del mateix m’ha portat a tenir més notorietat, la qual cosa és una cosa realment encantadora. I em sento molt acollit, especialment a Espanya, on ara visc. 

En el seu últim llibre, Fugas, arriba a la conclusió que la vida és alguna cosa imperfecta i turbulenta. Igual la música?

—Gran pregunta! Sí. Potser no pel que fa a les composicions, però definitivament sí pel que fa a les actuacions.

Com pot compaginar la seua trajectòria musical amb la promoció dels seus llibres? No resulta aclaparador tant enrenou?

—Es tracta de la música i la condició humana, així que tot sembla encaixar. Però sí, de vegades un està massa ocupat.

Si li demanés que li donés un consell a un xic o xica jove que volgués dedicar-se a la música, quin seria?

—Toca allò que estimis. Ignora a les persones que diuen que no aconseguiràs res. Demana ajuda.

Creu que el món de les arts i de les lletres, de la música, rep la suficient ajuda institucional i el suport del gran públic? D’altra banda, és necessària aquesta ajuda? La cultura ha de romandre subjecta a aquestes ajudes per a la seua supervivència?

—Sí. Però el govern ha de fer molt, molt més. Especialment en educació. És devastador i vergonyós el que està succeint en el món amb l’educació musical.

En el concert que oferirà a Castelló, interpretarà peces de Bach, Chopin i Rakhmàninov. Què pot dir-nos del programa?

—És un programa sobre la felicitat i el que això significa. Crec que hem de redefinir què és la felicitat en 2018 i les peces que estic interpretant tenen molt a veure amb això. També són increïbles peces de música.

De forma paral·lela al seu concert, en una sala annexa, hi haurà un espai musical per a nens d’entre 3 i 7 anys en què se’ls parlarà del seu treball i de la seua figura. Quina opinió li mereixen aquest tipus d’iniciatives didàctiques?

—Crec que qualsevol iniciativa que doni suport l’educació musical és un miracle.

És vostè mitòman?

—Ignoro el que significa aquesta paraula.

Quins tres o quatre intèrprets de piano actuals li semblen realment únics?

—Podria donar-te 20. I tots són únics a la seua manera. Aquí hi ha quatre: Grigory Sokolov, Javier Perianes, Denis Matsuev, Martha Argerich.