Jesús Monge: «Vaig triar el realisme perquè ho sento així» a la contra

—En alguna entrevista ha arribat a afirmar que es considera un pintor de llum del seu temps i alhora clàssic. En considerar-se un «pintor de llum» no podem evitar pensar en mestres com el valencià Joaquín Sorolla. Què artistes han estat el mirall en el qual reconèixer-se?

—Som hereus d’un patrimoni de genis i mestres de la pintura, tots ells singulars. És inevitable estudiar-los i prendre referències d’aquestes singularitats, però amb els que personalment em puc quedar fascinat són Velázquez, Goya i Rembrandt.

—Resulta curiós que avui dia l’art figuratiu, realista, es veu d’alguna manera allunyat de l’anomenat «art contemporani». L’abstracció i el conceptualisme posseeixen l’hegemonia en aquest sentit. Per què va triar la figuració?

—El figuratiu o realisme està emergint amb força, creant un nou corrent en l’art contemporani. Vaig triar el realisme perquè ho sento així, amb sinceritat. No em sentia còmode en el conceptualisme.

—Tot i que els seus paisatges, urbans o naturals, siguin fidels reflexos del que veu, sempre hi ha una certa interpretació. Quin és el seu toc?

—En la major part dels meus quadres, els carrers, els edificis, tots els elements que els componen, queden en un segon lloc. Són el pretext per aconseguir una atmosfera triada. L’únic que m’interessa és fer sentir a l’espectador les sensacions d’humitat, el recolliment en la foscor de la nit, la calor sufocant d’un carrer, o sentir la textura de la sorra a la planta dels peus contemplant el quadre.

—És, probablement, un dels grans referents pictòrics a Aragó. Li pesen tals reconeixements? I, d’altra banda, ha estat dur el camí que ha recorregut per merèixer-los?

—No pinto perquè em reconeguin, pinto perquè ho sento així. Per descomptat, agraeixo el reconeixement, això dóna energia i facilita molt la feina.

—Ara presenta una exposició amb algunes de les seues obres en l’Àmbit Cultural d’El Corte Inglés. Què pot dir-nos de les peces que exhibeix? Combina paisatges i arquitectures urbanes amb altres més rurals, no?

—Les peces estan escollides del meu fons d’obres. S’han triat per temes, part dels quadres són carrers de Saragossa, altres són de Madrid, i després alguna cosa variada de paisatge obert, en aquest cas paisatge marí.

—També observem instantànies venecianes. Què suposa per a vostè Venècia, terra d’il·lustres artistes com Canaletto o Tintoretto?

—Considero a Venècia com una de les ciutats més belles del món, amb una càrrega de romanticisme tremenda. He estat moltes vegades allà. A part de la Venècia monumental que ella mateixa ho diu tot, la que em té enamorat és aquesta Venècia dels carrers i canals de darrere, la quotidiana, la dels mercats als carrers, o en els canals amb les barques exposant les seues fruites i verdures. La de les tavernes on et trobes amb tota aquesta gent necessària per al manteniment d’una ciutat.

Venècia és una de les ciutats que més s’han utilitzat per a ser pintades. S’ha pintat tant que sóc conscient del perill de caure en tòpics, però m’agrada tant aquesta ciutat que no m’importa pintar-la i accepto aquest risc. Despertar interès sobre un quadre de Venècia, avui és tot un repte.

—En quin punt de la seua carrera artística diria que es troba? Ha arribat al nivell que esperava?

—No puc dir en quin estat de la meua carrera estic. El que puc dir és que és un ofici d’insatisfacció si t’ho prens seriosament. Mai et quedes satisfet, però també puc explicar que em fa por el dia que no pugui estar insatisfet. Això voldrà dir que he arribat al límit de la meua capacitat.

—Com a artista, imaginem que és sensible a la situació que viu avui dia la societat, una societat abocada a la immediatesa. Ja ningú s’atura a gaudir d’una obra, d’admirar-la, observar-la amb deteniment. Què ens està passant?

—Sí, és cert, estem en una societat de consum voraç perquè l’important és consumir el que sigui, sense parar a meditar, com ni per què. Ara estem travessant el que dic jo l’era del lletgisme. El lletgisme està moda a l’estètica i en les formes de comportament. Sembla que tot val, fins i tot el groller. I a més ens incita a consumir-lo, per exemple a través de programes televisius com realities, etc. És una pena no poder aturar-nos un temps per pensar.

—Algun consell per als joves artistes que volen expressar-se i viure de la seua obra?

—Que siguin sobretot ells mateixos, que intentin mantenir aquest germen amb el qual neix un artista, el més pur possible, quedant al marge de les suposades corrents dictades pels gurus de l’art. Un artista no és un mag que el que toca es converteix en art simplement per aplicar un pensament, filosofia o qualsevol xorrada.

Un artista és sobretot un posseïdor d’un do de la natura que cada ésser humà per ser-ho el tenim en diferents matèries o qualitats, i que cal desenvolupar a base d’esforç i treball, com tot a la vida.