En tot just una setmana la capital de la Plana estarà immersa en les seves festes fundacionals, les festes de la Magdalena. Castelló s’omplirà de color, de pólvora, de llum, per honrar el seu passat, i com cada any, el periòdic Mediterráneo s’erigeix com la gran finestra de les celebracions. Tant és així que el suplement especial que edita amb motiu de la fesa és d’obligada lectura per als castelloners de pro. En aquest sentit, il·lustrar la portada és tot un repte, però també un reconeixement que en la present edició ha recaigut en la figura de Pere Ribera. Divendres que ve, 2 de març, podran veure el seu treball.

—Quins elements has volgut reflectir en l’obra que il·lustra aquest any la portada de l’especial de Magdalena de ‘Mediterráneo’?

—Havent fet abans altres portades i obres relatives tractes de no repetir el que ja has fet, encara que la iconografia de la Magdalena, si bé és molt significativa, també està molt explicada. Llavors, el que vaig fer va ser centrar-me en la imatge del gaiato, que sempre m’ha atret per molts motius, alguns d’ells personals, com el seu significat o simbolisme de servir de suport en l’última part de la nostra vida.

—Una imatge molt gràfica la del gaiato, és cert.

—Així és. I per donar-li forma, vaig pensar en l’essència de la festa, en la llum, amb aquest fanalet que portaven els romers a la nit al baixar de l’ermita. Així doncs, aquests dos elements són primordials: el gaiato i el fanalet.

—Un fanalet que té alguna cosa de particular, no?

—He fet un fanalet actual i barroc, com són les pròpies gaiates, que s’han convertit en elements molt recarregats, com és la iconografia mediterrània. L’important de l’obra, el detall, és que en aquest fanalet, el que genera la llum no és una metxa, sinó la pròpia Magdalena, l’ermita. Diguem que és el focus de la llum.

—El focus de la llum que il·lumina el camí en aquesta processó...

—Tot això envoltat de les canyes, sí, que realment és el que omple la vista el dia de la Romeria. Aquest exèrcit de canyes que envolten el recorregut que es tenyeix de verd evidentment, un verd que ja està implícit en la bandera de la ciutat i que també trobem en les pròpies canyes i en les cintes que les coronen. El verd és gairebé obligatori que estigui en la iconografia.

—Què pots explicar-nos sobre el procés creatiu?

—L’obra la vaig fer sobre paper, encara que hagués pogut fer-la sobre tela i a l’oli o altres tècniques, però sempre que il·lustro una idea d’aquestes em remet a la infància, no sé per què.

—Què vols dir amb això?

—De major mai he estat molt lligat al món de la festa, però de xicotet si. I ara, a punt de complir els 60 anys, penso que quan érem unes criatures l’única manera de tenir festa al poble era quan es celebraven les diferents festes de carrer, les petites revetlles... Com nens les vivíem intensament, i aquest tipus de tre- balls em retrotrauen a aquesta època. I per a mi el dibuix infantil continua sent l’aquarel·la i el llapis de color.

—Però aquí no vas utilitzar aquarel·la, o m’equivoco?

—Vaig utilitzar acrílic tractat com si fos aquarel·la. Vaig fer ús de l’acrílic perquè el color que s’aconsegueix és més consistent, aguanta molt millor la manipulació que l’aquarel·la, té una empremta més directa.

—I per aconseguir aquesta tonalitat verda, has utilitzat una tècnica específica?

—A més de fer ús de la tècnica de l’aiguada, en què vas pujant els tons poc a poc, que és la regla sagrada de l’aquarel·la, vaig gastar la tècnica de la superposició de colors, la veladura, perquè li dóna més lluminositat sempre. En aquest cas vaig començar amb el blau i el verd va aparèixer quan ho vaig barrejar, quan aparegué la llum. Així mateix, en tenir el blanc del paper, la llum rebota i fa que tingui aquesta lluminositat.

—Què suposa il·lustrar la portada de l’especial de Magdalena?

—Doncs que comptin amb tu per qualsevol cosa, sempre és important. Prens consciència que hi ha gent que creu en tu. Si el diari degà de la província, i el més llegit amb diferència, et demana una cosa així, és un orgull. Jo amb Mediterráneo sempre he tingut molt bona relació. Des de fa ja més de 30 anys m’han donat suport i això és d’agrair. És per això que he fet una obra molt reflexionada.