Rosa Ribas: «L’home llop reflecteix la dicotomia en la que vivim»

Capote, al meu entendre, quan parla de transmissors intel·ligents ho fa referint-se a la capacitat d’alguns éssers humans per escoltar l’altre amb comprensió i sempre de forma respectuosa, per després oferir una rèplica basada en una argumentació sòlida que intenti establir un principi d’entesa entre tots dos. Conversar avui és de valents, o millor dit, de persones pacients que assaboreixen un dels pocs plaers que no requereixen una altra inversió a part del temps.

Una bona conversa, diuen, ha de ser estimulant, i les converses amb Rosa Ribas sempre ho són. En dues ocasions hem intercanviat parers i en ambdues un desitjaria que no hi hagués un temps limitat pels quefers quotidians i responsabilitats, gràcies a la seua proximitat, els seus coneixements, la seua sinceritat...

NOVA NOVEL·LA

Ribas va visitar de nou Castelló per presentar a la llibreria Argot la seua última novel·la, La luna en las minas (Siruela), una de les obres guardonades amb el premi Letras del Mediterráneo que concedeix la Diputació Provincial de Castelló. Aprofitant la conjuntura, vam mantenir un diàleg, sempre enriquidor, que va començar sobre el que Rosa considera fonamental perquè una novel·la sigui una bona novel·la: els personatges. «Per a mi el més important d’una novel·la són els personatges, els seus conflictes i peripècies són els que mouen la història», em comentava, per afegir que sempre s’interessa per la relació que s’estableix entre el personatge i l’escriptor, i el personatge i el lector. «Crear un personatge amb el qual empatitzes, que t’ho creguis, és molt complicat. La construcció d’un personatge és molt complexa, fins a l’elecció del seu nom hi ha una profunda reflexió, el seu nom no sol ser casual», explicava.

Rosa Ribas prefereix als novel·listes que centren les seues històries en els personatges, més que en la pròpia trama. Això és així perquè li resulta molt més atractiu el fet de saber com reaccionaran davant d’una situació concreta, ja que, «com les persones, els personatges han de tenir contradiccions». Davant tal afirmació no vaig poder evitar preguntar-li sobre la construcció dels personatges de la seua última novel·la, al que em va contestar, de manera molt sincera, que el procés es va veure marcat per la juxtaposició de dues temàtiques que volia abordar. «D’una banda, m’interessava escriure una novel·la en la qual poder parlar de la migració, l’ésser estrany, escriure sobre les persones que arriben a un entorn que no és el seu i que després són vistos pels altres com si fossin una espècie d’animal estrany», m’aclaria. De totes maneres, va continuar, «no volia fer una novel·la realista a l’ús, volia una novel·la que no caigués tampoc en el que els alemanys anomenen sozialgedicht, és a dir, una història molt dramàtica». És per això que necessitava d’algun element «fantàstic», que va trobar en convertir al seu protagonista en un home llop. «És una figura que sempre m’ha agradat molt, perquè en el fons és el monstre més humà, som nosaltres mateixos, ja que reflecteix aquesta dicotomia en què vivim, l’animal versus allò que és racional, la civilització o la barbàrie», assenyalava.

Tot i tenir clares aquestes dues línies, la gestació de la novel·la no va ser fàcil. «Al principi vaig situar la història a Galícia, perquè hi ha una típica llegenda gallega que diu que el setè fill home d’una família sempre és un home llop, però reconec que en aquestes terres l’home llop no caminava bé», m’explicava Ribas, per afegir a continuació que «en traslladar la trama a Castelló, a la zona del Maestrat, tot va encaixar». No obstant això, en aquests territoris muntanyosos les llegendes sobre homes llops no existeixen, per aquest motiu «pensés en crear una llegenda pròpia que encaixés molt més en aquest territori. Així és com vaig fer que la conversió o maledicció es produís per una línia de sang; el personatge és com és perquè el seu pare va tornar de la guerra embogit de sang, bestialitzat».

VISTABELLA

A La luna en las minas se succeeixen una sèrie de misteris que a poc a poc es van desenvolupant i revelant. Un d’ells prové d’intentar respondre a la pregunta: Com és que aquest nen està maleït? «Quan va sorgir aquesta segona línia argumental i vaig poder explicar per què el protagonista és un home llop, explicar la seua infància, la novel·la va agafar cos», confessava Rosa, que reconeix que l’espai geogràfic en aquest cas «és essencial».

D’alguna manera, Vistabella queda ara vinculada a aquesta obra narrativa. «En el meu cas, havia de ser Vistabella perquè és el que conec, puc recórrer mentalment els seus carrers i racons. Òbviament puc cometre algun error, perquè la Vistabella que descric és la de la meua infància», explica. Per documentar-se va tenir la sort de poder consultar amb els seus familiars i també amb gent del poble que li van enviar fotos i «que em van descobrir també un projecte bellíssim que es diu Històries de la caixeta, una mena d’arxiu en el qual es recopilen històries del poble, algunes aclaparadores, com la d’un fuester que fugint després de la Guerra Civil va morir a Auschwitz, i de les que m’he servit per crear històries secundàries dins de la novel·la». Per a Rosa Ribas, «algunes d’aquestes històries de vida que ara s’estan recuperant són tremendes», com tremenda és aquesta novel·la que ara exerceix d’ambaixadora d’un paisatge tan enigmàtic com és el de Vistabella i el Maestrat.

___________________________

LA LUNA EN LAS MINAS

de Rosa Ribas

Editorial: Siruela

Madrid, 2017