Vicent Gascó: «Intento que la meua literatura no avorreixi»

—Quina és la gènesi d’aquest projecte literari, d’aquesta novel·la?

—Aquesta novel·la podria dir-se que va ser una espècie d’«encàrrec». La meua editorial, Unaria Edicions, em va comentar la possibilitat d’escriure una novel·la negra que formés part de la col·lecció Castelló Negre i vaig accedir a això.

—Va ser complicat el procés?

—Portava uns dos anys i mig sense publicar, des de la meua anterior novel·la Círculo XY, i ja em rondava una idea pel cap. Així que l’únic que vaig fer va ser dotar-li a aquesta història un caire més negre, encara que no crec que es pugui classificar dins del gènere pur de novel·la negra, i molt menys de novel·la policíaca.

—Llavors, on podríem «ubicar-la»?

—La classifico d’«albinegra». D’una banda, perquè transcorre a Castelló, en el Grau i a Benicàssim, i també a Sud-àfrica. I de l’altra, perquè encara que té ingredients del gènere negre com l’acció, la intriga, el suspens i un ambient de delinqüència, hi ha altres ingredients que, si bé poden combinar a la perfecció, no són exclusius del gènere, com la compassió, el amor, la solidaritat, l’amistat, la fidelitat, la gelosia...

—Sí hi ha acció, i bastant.

—En la meua anterior novel·la, Círculo XY, i crec que aquí també, intento que hi hagi un acció contínua, si. Jo mateix, quan llegeixo novel·la m’avorreixo si no passen coses, i per aquest motiu intento que la meua literatura no sigui així. Hi ha molta acció, contínuament passen coses, entrellaçades entre si. Així mateix, intento que hi hagi sorpresa per al lector, oferint diversos girs, perquè crec que és el que enganxa, no ser previsible. M’agrada tancar cada capítol amb intriga perquè el lector necessiti continuar la lectura. Principalment, diria que és una novel·la d’«acció». És una novel·la amb ritme, que enganxa.

—¿Quina història pot descobrir el lector a ‘Amado Amati’?

—Un músic ancià de Castelló, que era violinista, deixa escrita una carta abans de morir, una carta pòstuma que el seu fill no ha d’obrir abans de la seua mort. La novel·la comença amb el cos d’aquest home al tanatori i el seu fill, enfront de la família, obre aquesta carta i la llegeix. En ella troba una sèrie de directrius a seguir, com la incineració del seu cos, l’acció de ficar les seues cendres dins del seu preuat violí, que interpretin el seu tema preferit perquè senti per última vegada la melodia, i el posterior enterrament del violí amb les cendres. A partir d’aquí es desenvolupa tota la trama de la novel·la relacionat amb el violí, però no voldria avançar molt més perquè sigui el lector qui vagi descobrint la història.

—Per què ‘Amado Amati’?

—Amati és una marca de violins, d’aquí el títol de la novel·la, de l’afecte i passió que aquest ancià violinista sent pel seu instrument. Al voltant del violí, d’aquest ancià i com es produeix la seua mort, de la seua família, té lloc l’acció de la novel·la.

—El fet d’haver estat una mena d’«encàrrec» ha pesat en la teua escriptura?

—He tingut llibertat absoluta a l’hora de escriure-la. Unaria Ediciones no em coarta en absolut en aquest procés. Quan hi ha algun suggeriment o comentari s’accepta i si hi ha algun canvi, és consensuat. L’editorial és bastant flexible. L’única cosa que m’ha pogut condicionar en aquesta ocasió és el fet reelaborar alguns aspectes per dotar la història que vaig imaginar d’aquest caire més «negre», perquè el llibre no coixegés dins de la col·lecció.

—I això ha estat difícil?

—Tampoc m’ha costat molt, m’he sentit molt còmode perquè en qualsevol cas és un gènere d’intriga on la psicologia dels personatges és rellevant, i jo faig que les seues pròpies neurosis, les seues limitacions psicològiques els facin actuar a través de les seues emocions, dels seus objectius i cobdícies —la cobdícia està molt present en aquesta novel·la—. Tot això que s’acosta bastant a la novel·la negra, és una cosa que en altres novel·les, sense necessitat que estiguin classificades com a tals, també introdueixo.

—La teua anterior novel·la ofereix un pròleg de Rosario Raro. Una dada important.

—Sí. Vaig assistir uns cinc anys al taller d’escriptura que Rosario imparteix a la Universitat Jaume I de Castelló. Allà la vaig conèixer i vam fer molta amistat. He de dir que estic molt content amb aquesta novel·la, perquè es va convertir en el llibre més venut de la Fira del Llibre d’aquell any a Castelló, cosa que no és fàcil. La gent que va llegir aquesta novel·la esperava ansiosa la publicació d’Amado Amati, com vaig poder comprovar en la presentació que va tenir lloc a La Bohèmia, amb una assistència de públic extraordinària. De fet, vam esgotar la tirada.

—Realitzaràs una promoció exhaustiva del llibre?

—La idea és que ens anem a diferents ciutats com vam fer amb l’anterior novel·la. Visitar València, Barcelona, Madrid, i després localitats de la província com Benicàssim, la Vall d’Uixó, Moncofa... Encara no tenim dates, hem d’establir una agenda, però volem fer alguna presentació per la província i després anar, com a mínim, a aquestes grans ciutats.