Diuen que les regles estan per trencar-les. De res serveix “lligar-se” a uns preceptes si un es veu capaç de traspassar-los. Recordo les paraules del poeta italià Arturo Graf, quan deia que “el que en un art ha arribat a mestre pot prescindir de les regles”, i instantàniament pense en Pablo Picasso. L’artista malagueny és el clar exemple de l’afirmació de Graf, i així ho va demostrar en vida. Picasso, quan ja va haver dominat tota tècnica, va voler trencar amb l’establert, va voler anar més enllà; va jugar amb l’art, ho va deformar, el va disfressar i el va reinventar al seu capritx, ho va fer seu.

Quan un és capaç de superar les seues pors i demostra una confiança exultant en la seua persona, això reverteix en el seu treball creatiu. D’aquí la seguretat, que pogués confondre’s a certs moments amb la supèrbia, de creadors del talent i geni com Picasso. No obstant això, hi ha un altre aspecte que hem de tenir en compte en aquesta “ruptura” amb el cànon o la norma: la joventut.

Els joves sempre prefereixen les excepcions, mostrant un aire desenfadat, fins a cert punt atrevit i temerari. Però a ells poc els importa el què diran, doncs no volen formar part d’aquest joc de falses aparences i preceptes viciats per una societat acostumada a un règim equilibrat --i per a ells insuls--.

En aquest sentit, al món de la música han anat apareixent intèrprets que, malgrat la seua formació clàssica, han aconseguit abandonar la “dictadura” de la partitura i trobar el seu discurs. El cas de Hannah Epperson és un d’ells. La jove violinista, que actuarà demà dilluns, 8 de febrer, en el Teatre del Raval gràcies al cicle Sons Castelló, s’uneix a la llista d’altres músics que ja han desfilat per aquests indrets, com el contrabaixista Nat Baldwin o els cellistes Ben Sollee i Wes Swing. Tots han portat els seus instruments cap a altres rumbs completament aliens al que entenem per classicisme, protagonitzant una fusió musical que, si els sóc sincer, resulta enigmàtica.

Després d’escoltar --reiteradament-- alguns dels treballs d’Epperson, com Shadowless i Brother, reconec que aquest estil pop, abrigallat pel seu violí, els seus pedals i per una suau i càndida veu, em submergeixen en un núvol irresistible d’emocions. I no contenta amb això, la nord-americana és capaç de crear temes com methyl red, una volta de rosca al seu so i que em porta a pensar en un altre intèrpret summament hipnòtic com l’escandinau Nils Økland, per a mi un dels violinistes més innovadors que existeixen actualment gràcies a la seua forma de veure i entendre la música tradicional de la seua terra natal. Hannah Epperson, d’alguna forma, també “trenca” motlles subvertint les fronteres de la música popular. Val molt la pena.