És el castellà una llengua hermètica, tancada en si mateixa, poc donada a experimentar? Rubén Martín Giráldez analitza aquestes i altres qüestions en la seua nova novel·la, Magistral (Jekyll & Jill), una obra que no necessita d’etiquetes, una obra arriscada i crec que necessària en aquests temps poc agosarats i una mica insulsos.

--Corregeix-me si m’equivoco. Magistral

-Bé, si dic que és una confessió desactive tota la novel·la, perquè llavors ja podem titllar-la de generalitzadora, exagerada o voluntàriament rocambolesca com si hagués de respondre a una realitat argumentable.

--Llavors?

-És una sàtira dels actes de parla, dels actes d’escriptura i dels actes socials, i pretén donar sopes enverinades amb fonda a escriptors i lectors, però no és un estat de la qüestió, és més una suma de tots els prejudicis justificats i injustificats implacables dels que he fet apilament durant anys o dels que sorprenc en altres persones.

--En la novel·la tractes alguna cosa que sol passar totalment desapercebut com és l‘estil. Creus que a Espanya s’atreveixen a traspassar els límits del llenguatge, a trencar qualsevol barrera?

-La tesi de Magistral és que l’idioma espanyol és inservible. La meua opinió és que el castellà, reanimat, és d’una exuberància tremenda. Evidentment, hi ha uns quants escriptors i escriptores en espanyol amb voluntat d’estil als que això, l’estil, no els sembla una tara ni una impostura, sinó que el tracten com un dels elements que genera el contingut i de vegades fins al tema de seus llibres.

--Intueixo un però...

-Però és més abundant una literatura afligida de rebuig frontal a l’estil, de por i cautela i d’una devoció injustificada i còmica pel correcte; no parlo del que és correcte políticament (que també, és clar) sinó del correcte de les formes, idees d’harmonia, sobrietat, elegància, representació, lirisme, tabuització de l’humor..., que a mi se m’ha fan molt costa amunt. Però aquesta és la meua opinió, sóc el primer que entén que ‘Magistral’ a molts se’ls va a ennuegar per a tota la vida.

--La veritat és que a Magistral

-Cal dir, en honor a la veritat i a Jekyll & Jill Editores, que la maquetació del text va crear la novel·la. O acabar de donar-li forma i va donar peu fins i tot a alguns dels seus temes.

--Al llarg de la novel·la dius que “escribir no es una labor diplomática. No debería haber lugar para la amabilidad en la novela, quien se pierda que se enfurezca, que para eso estamos rellenos de sangre y no de cacahué”. A part del joc de paraules amb l’anunci dels Conguitos..., assenyales aquesta necessitat d’escriure per no haver de complaure a ningú més que a un mateix, el que suposa normalment viure al marge, no ser llegit. Val la pena?

-Jo crec que dedicar la Vida a la Gran Obra escrita en una Alta Llengua per Un Mateix i Prou és la cosa més tonta del món. Abomino dels escriptors amb una Missió i de la paraula Ofici mal emprada, aquí no sento la necessitat d’extremar la cortesia, perquè no es em pot malinterpretar.

--Per tant, quin és el teu objectiu?

-El meu objectiu és que el que escric pugui llegir-lo el major nombre de gent possible. Quan jo llegia a Manganelli o a Ceronetti (traduïts) de molt jove, no crec que comprengués a la primera tot el que m’estaven explicant, però els gaudia moltíssim. Aspiro a que el lector no se senti menyspreat perquè no entén un terme, sinó que entre, abandoni el recel i s’adoni de seguida que aquí estem els dos d’igual a igual; o no, perquè al capdavall jo sóc el seu ‘entertainer’ i ella o ell és qui em paga.

--A col·lació amb l’anterior, a través d’aquest narrador/autor arrogant i altiu et mostres molt crític. Amb la llengua castellana, amb els mitjans de difusió/comunicació, amb la crítica... Tot el que envolta la literatura al nostre país és hipòcrita?

-Sospito que si aprofundís molt en això i tornés a estar al dia en matèria de crítica, reseñismo o premsa, podria estar d’acord en molts punts amb el narrador de ‘Magistral’, però la realitat és que aquesta veu està més formada de prejudicis que he hagut de de prejudicis que tinc. La meva postura real: per força deu ser un àmbit hipòcrita: estem parlant d’éssers humans. Però una de les parts més importants de la publicació arriba ara, i és saber què ha llegit la gent en Magistral.

--És curiós que, com a traductor, abordes també la traducció en aquesta obra. Quan escrius que “Todos empezamos a traducir por el mismo motivo: porque quienes se suponía que lo estaban haciendo no lo hacían, canseis de ser sexys”, què és, més o menys, el que pretens dir?

-Reprèn una idea que no recordo ara si esmento en Magistral o en algun altre lloc: si no em donen el que vull llegir, m’ho hauré de escriure jo. Em sembla natural que molts traductors literaris deguin la decisió de dedicar-se a això arran d’haver-se creuat amb una versió inexacta, poc respectuosa, desencertada o descurada d’una obra. Per aquí va la cosa.

L’assumpte de la traducció el toco d’una manera molt tangencial, perquè considero que no tinc prou bagatge com per aprofundir molt més, així que és un recurs per abordar les deformacions necessàries per abandonar el castellà (que és el que proposa el narrador) i prendre per la força l’anglès.

--Si a Menos joven

-Bé, jo proposava sostenir una xerrada amb els teus ídols, no destruir-los, però a Bogdano, el protagonista, la cosa se li anava una mica de les mans.

Respondre quina literatura s’ha de fer i què literatura no és fàcil: literatura bona si i literatura dolenta no. No és veritat que hagi d’haver de tot, perquè no hi ha temps per a tot i llavors, necessàriament, hi ha la possibilitat que una persona dediqui tota la seva vida a coses dolentes. I seria una pena. Així que intentem reduir al mínim el que no té valor. I aquí entrem en una qüestió de gustos i de judicis on la veritat és la de cadascú.

--Cosa molt difícil, no?

-Hi ha una pulsió infantil que no vull explorar massa perquè no em faci malbé, i és la de voler (inevitable i tirànicament) que el meu ideal d’idoneïtat sigui el de tots i que sigui jo qui doni amb la clau per convertir-me així en el Bé Comú Denominador. Són fantasies de grandesa que funcionen com a combustible, que tampoc se m’alarmi ningú: mentre no sigui el millor (ser el pitjor no entra en els meus plans, sento la immodèstia, però tampoc anem a jugar a això) encara hi ha possibilitat de ser el millor.