La realitat, en ocasions, supera amb escreix la ficció. Darrere de cada un de nosaltres hi ha una història oculta. Darrere de cada esdeveniment, un misteri, i com més creiem saber, menys coneixement del món tenim, ja que aquest és bast, infinit en les seues possibilitats a l’hora de sorprendre’ns. En tota aquesta sorpresa hi ha un element imprescindible, la causa de la nostra fascinació: una idea.

L’ésser humà es mou per ideals, lluita per ells, mor o sobreviu per ells. Hi han infinites idees que molts consideren somnis, utopies, però que d’una manera que no podem comprendre es tornen realitat, causes plausibles i palpables. A principis de 1971, en un lloc tan allunyat de la nostra geografia local, com és Santiago de Xile, va sorgir la idea de promoure en els cercles artístics d’Amèrica i Europa la donació d’obres d’art que permetessin al govern de la Unitat Popular crear un museu per al poble de Xile. Per poder aconseguir-ho va ser fonamental la convicció i suport del que aleshores era el president de la nació, Salvador Allende, figura històrica avui dia i peça clau en aquells temps en què va saber veure i comprendre la dimensió històrica d’aquesta iniciativa. Gràcies a Allende aquesta idea va poder evolucionar, possibilitant les condicions institucionals per desenvolupar aquest ambiciós i utòpic projecte, que es manté vigent fins a l’actualitat.

L’ORIGEN

El crític d’art José María Moreno Galván va ser l’encarregat d’impulsar el que ara coneixem com el Museu de la Solidaritat Salvador Allende. Al costat d’un important grup de personalitats de l’art i la cultura, tots ells profundament conscienciats en el poder solidari i d’unió que posseeix l’art com a llenguatge universal, es va posar en marxa aquest projecte que va començar d’una manera que inevitablement ens recorda a un altre projecte genuí que va tenir lloc a la nostra província ara fa ja més de 40 anys, a Vilafamés, de la mà del crític Vicente Aguilera Cerni.

Tant el Museu de la Solidaritat Salvador Allende (MSSA), com el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC), van fer una crida a una sèrie d’artistes perquè donessin les seues obres, creant així un espai únic de diàleg, si bé en el cas xilè es buscava donar suport també a la democràcia xilena que aleshores es veia amenaçada. Tal era la tensió al país de Nicanor Parra, Pablo Neruda, Gabriela Mistral, Vicente Huidobro o Roberto Bolaño, entre d’altres gegants de les lletres, que moltes de les obres no van arribar al seu destí a causa de la irrupció dramàtica de la dictadura encapçalada per Augusto Pinochet.

Malgrat el que molts poguessin pensar en aquell temps, molts artistes es van unir al projecte, encara que aquesta vegada reclamant llibertat per al país. Va ser per això que va passar a anomenar-se Museo Internacional de la Resistencia Salvador Allende (MIRSA). La idea primigènia seguia viva, augmentava, ampliava horitzons. Així, moltes pintures i escultures van viatjar per diversos espais, recordant en tots ells la situació del país llatinoamericà. «Però necessitaven una residència, un lloc al que tornar. Aquest lloc va ser Vilafamés i el seu museu», com explica l’actual directora del MACVAC, Rosalía Torrent.

UNA RELACIÓ ÚNICA

«En els primers dies de l’any 1976 —escriu Torrent—, els crítics d’art José María Moreno Galván (a qui es deu el germen del Museo de la Solidaridad Salvador Allende) i Vicente Aguilera Cerni van coincidir a Venècia. Havien estat convocats per la direcció de la Biennale perquè exposessin les seues impressions de com podria tractar-se el tema ‘Espanya’ a la ja pròxima edició de la Mostra, a celebrar aquest mateix any. Tot i que no van ser ells els qui finalment la van programar, la seua relació va propiciar la connexió entre els museus per ells impulsats». Connexió que, com bé remarca Torrent «avui apareix més visible que mai». Això és així perquè moltes de les obres que mai van arribar al seu destí final, a Xile, van ser dipositades a Vilafamés, on el MACVAC va fer d’àngel custodi durant més de tres dècades, en què gràcies Servei de Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Diputació de Castelló s’han mantingut en un estat impecable.

Com explica Claudia Zaldívar, directora del MSSA en l’actualitat, a partir d’investigacions recents van saber de la important col·laboració del Museu d’Art de Vilafamés al MIRSA a Espanya, gràcies a la gestió de Vicente Aguilera Cerni. Zaldívar remarca que, en un text per a l’exposició dels fons espanyols a València el 1978, Aguilera Cerni el va anomenar «un museu d’esperances», «un museu que creix fent camí». Així, tal com assenyala la directora del MSSA, «va ser gràcies a la seua generosa disposició que les obres donades per artistes espanyols, xilens a l’exili i d’altres nacionalitats, van quedar sota la seua custòdia en dipòsits i sales d’exhibició del MACVAC, on es van exhibir alternativament per no deixar de difondre la pluralitat d’obres que portaven un significatiu missatge de denúncia i solidaritat per Xile».

Una de les peces que es troben encara en el MACVAC però que aviat viatjaran al que era el seu destí en la dècada dels 70 és l’obra de l’artista Concha Jerez, Expediente policial roto y, sin embargo, archivado (1976). Donada per l’artista el 1977 al Museo Internacional de la Resistencia Salvador Allende (MIRSA) d’Espanya, havia quedat a Vilafamés al costat d’altres creacions d’artistes com Joaquim Chancho Cabré, José Luis de Déu, Rogelio García Vázquez, Dolors Massieu, Fernando Mirantes, August Puig, José Manuel Rodríguez, Rafael Santana, Maria Luisa Semper, Javier Urquijo i Ignacio Yraola, algunes de les quals ara estan exposades a les sales 16 i 17 del MACVAC fins al dia 17 de febrer de 2018. Amb aquesta mostra, com bé apunten des del centre museístic castellonenc, «finalitzarà així el procés d’una història que es va concebre des de l’esperança».

Aquesta és una mostra de gran significat i simbolisme, ja que el MACVAC s’ha preparat per acomiadar unes obres úniques després de la seua estada de gairebé quatre dècades, unes obres que es van concebre per combatre el totalitarisme i la repressió, la imposició de la por, el terror. Aquestes obres, i totes les que conformen avui el Museo de la Solidaridad Salvador Allende, són un cant a la llibertat, una crida per estrènyer llaços i evitar qualsevol classe d’absolutisme.

El museu que va idear Aguilera Cerni amb el suport del llavors alcalde de Vilafamés Vicente Benet i el funcionari municipal Joan Baptista Suller, torna a mostrar la seua singularitat un cop més, la seua rellevància en el marc artístic internacional i la seua empremta en la història més recent, no només del nostre país, de la història d’Espanya, sinó del món sencer. Va ser aquesta idea, la gestació del MACVAC, «una proposta de compromís social i polític», com bé indica Rosalía Torrent, i l’art que en les seues sales s’exhibeix és, també, la mostra d’un compromís per fer de l’art un camí cap a l’esperança en un món que en ocasions resulta massa complex i incongruent. Art alliberador, solidari, genuí. Art amb majúscules, a Castelló.