Ignacio Pinazo, de la maduresa en l’art

Així doncs, el pintor valencià, va començar desenvolupant diversos oficis com aprenent d’argenter, forner, daurador o pintor de rajoles, vicissituds pròpies de pertànyer a una família humil d’artesans de l’època. No obstant això, als 15 anys va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València per a cursar estudis artístics en classes nocturnes que va compaginar amb l’ofici de barreter fins 1870. Companys de curs de Pinazo van ser els pintors Emilio Sala o José Navarro Llorens. A partir de llavors va iniciar una trajectòria marcada per la seua dedicació total a la pintura.

En 1873, l’artista es va pagar un viatge de set mesos a Itàlia juntament amb el pintor Miralles Sanmartín i l’escultor Jerónimo Suñol. A causa de la fascinació que Pinazo va sentir per aquest país, va tornar el 1876 per realitzar una estada becada de cinc anys a Roma. Els anys que va passar a l’estranger van ser crucials per a la maduresa artística del pintor ja que a més de conèixer Venècia, Nàpols i Roma, es va relacionar amb pintors com Bernardo Ferrándiz o Mariano Fortuny. També va aprendre de la pintura dels macchiaioli, precursors de la modernització de la pintura europea a causa que van impulsar una tècnica innovadora de juxtaposició de taques de color amb la qual aconseguien forts contrastos lumínics.

TORNADA A ESPANYA // A la seua volta a Espanya, en 1881, l’evolució de la seua pintura li va atorgar diversos nomenaments i càrrecs en la professió; entre ells l’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València en 1896. Pinazo va titular el seu discurs d’ingrés De la ignorància en l’art i les successives paraules van girar entorn de la defensa de la pintura que alguns academicistes descrivien com «inacabada».

En l’última etapa de la seua vida, Pinazo es va instal·lar a la tranquil·litat d’un poble valencià. Alguns dels seus companys no van entendre aquesta elecció. Així l’hi va retreure en una carta Emilio Sales: «... Què fas a València? Vegetar, menjar, dormir i pintar alguna cosa per enganyar-te una mica? Tens un talent com pocs... Ningú com tu, l’únic que segueix representant la sobrietat i el traç enèrgic després de Rosales, en la nostra Espanya, té dret a ser molt, i no estar ficat en aquest racó».

No obstant això, Pinazo va triar retirar-se a Godella. Allí és possible imaginar com «una ombra augusta l’acompanyava en els seus paseigs per la ciutat i per l’horta, en els seus delits visuals enfront de les festes populars, els aspectes característics i els costums pintorescs» o pintant a l’aire lliure envoltat de nens, tal i com narra Silvio Lago a la revista La Esfera poc després de la mort del pintor el 1916.

EL NU EN L'ÈPOCA DE PINAZO // A finals del segle XIX van aparèixer noves lleis sobre el tractament del color i la llum, i com a conseqüència la pintura va experimentar unes vies d’expressió artística més lliures. Un d’aquests llits el va trobar en la representació del cos humà, el qual va evolucionar d’un nu clàssic a un més realista. Pel que fa a Espanya, aquest ànim es distingeix clarament en artistes com Eduardo Rosales, que va exercir una gran influència en Ignacio Pinazo. Tal va ser l’influx que són nombrosos els textos en què Pinazo lloa al mestre madrileny. Condicionants com l’auge del mercat artístic, l’avorriment dels compradors per la pintura d’història o les noves propostes de la cultura visual al voltant de la feminitat de la dona, van possibilitar que el nu artístic deixés de ser un tema indecorós.

CARNACIÓ I FIGURA HUMANA // L’exposició que es pot veure al Museu de Belles Arts de Castelló fins al pròxim 21 maig articula un discurs al voltant d’una de les facetes menys conegudes del pintor valencià, el nu. Tot i que Ignacio Pinazo és principalment conegut com a pintor costumista de paisatges i retrats de la societat en què va viure, en la seua estada a Roma va començar a estudiar el cos nu en diverses acadèmies i centres fins arribar a un profund coneixement de la carnació i figura humana. Tal com comenta Javier Pérez Rojas, comissari de l’exposició: «El nu era, per tant, un exercici obligat que reflectia el grau de perfecció i maduresa de l’artista». Fruit d’aquesta època és una de les seues pintures més analitzades, Las hijas de Cid. En aquesta obra, s’intueix com l’artista valencià busca mostrar els cossos nus de Donya Elvira i Donya Sol abandonats i vexats, com a pretext per recrear-se en la tècnica que estava desenvolupant. Vuit anys abans, el pintor burgalès Dióscoro Teofilo de la Pobla (1832-1901) va reproduir també aquest tema, però, en comparar les dues versions és manifesta la modernitat amb la qual Pinazo va dur a terme la nuesa dels cossos. A més del nu femení, Pinazo també es va ocupar d’estudiar el nu infantil com s’aprecia en El guardavías, Niño desnudo con una bola o Juegos Ícaros.

En incórrer en aquesta nova faceta, Ignacio Pinazo va passar a formar part d’aquesta generació de pintors que juntament amb Manuel Domínguez, Alejandro Ferrant, Casto Plasencia, Sorolla o Martínez Cubells, van viure les contradiccions artístiques de l’època i que en la seua maduresa pictòrica, van arraconar la pintura academicista i el relat històric per cercar la bellesa, idealització i sensualitat corporal, així com l’agilitat, harmonia i riquesa colorista, per exemple, en les carnacions corporals. És en aquest punt en el qual Pinazo es comença a mostrar com un pintor íntegre i únic que omple quaderns d’apunts i imatges abocetadas, tan vivaços com eloqüents.

A la seua arribada a València, entre 1885 i 1900, el pintor va seguir estudiant el nu, i el va dur a terme en composicions més complexes, com per exemple en les pintures decoratives per a la família Fontanals al sostre del Palau de Benicarló el 1900, encàrrec aquest últim, amb el qual va tancar el seu període de pintura decorativa i nus per recrear, amb tot l’après, la memòria de la seua vida a Godella, localitat en la qual es pot visitar la seua casa-museu.