Captar un instant, reflectir un fet o acció, fer visible una realitat perquè el món prengui consciència. La fotografia, com a instrument documental, ens ha ofert nombroses imatges que ja formen part de la història recent. Aquestes captures, que segueixen impactant-nos per la seua cruesa o pel seu significat, són patrimoni visual de tots.
M’agrada pensar en les fotografies com si fossin petites càpsules d’existències que a priori ens resulten alienes però que fem pròpies, ja que a través de la nostra mirada les estudiem i acceptem. Gràcies al treball de Walker Evans, Dorothea Lange, Elliott Erwitt, Joel Meyerowitz, August Sander, Bruce Davidson, Vivian Maier i tants i tants d’altres, som capaços de reconèixer èpoques, moments, situacions, «realitats». Aquí a Espanya no podem obviar les imatges de Cristina García Rodero, Koldo Chamorro, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau i Ramon Zabalza, per citar alguns exemples. I ara, gràcies a l’exposició De lo físico a lo espiritual, tampoc puc desentendre’m del treball del borrianenc José Luis García Ferrada.
MOSTRA AL CMC
Què ofereix aquesta exposició, que romandrà oberta fins el 7 de gener de l’any pròxim al visitant? Principalment, fer-se una idea de com era l’Hospital Psiquiàtric de Castelló en la dècada dels 70 del passat segle XX. Són imatges mai vistes, imatges que retraten part de la rutina dels pacients que poblaven les instal·lacions d’aquest centre. Són imatges que García Ferrada va tenir oportunitat de captar vivint allà mateix per submergir-se de ple en aquesta realitat desconeguda. En altres paraules, el que va fer el fotògraf de Borriana va ser «infiltrar-se» perquè les seues captures fossin el més realistes i naturals possibles.
En pensar en fotografies i centres psiquiàtrics, molts creuran que a la mostra es veuran imatges tètriques, fins a cert punt perverses, de tractaments que avui dia es consideren brutals —em vénen a la ment ara, per exemple, les fotografies del metge i investigador clínic francès del segle XIX Guillaume Duchenne de Boulogne—, però als que siguin proclius a allò macabre aquí no trobaran el que busquen, tot i que en aquella època encara es feia ús de l’electroshock, la lobotomia o la insulina com a mètodes de «cura». No obstant això, a l’artista borrianenc li interessava més plasmar el dia a dia dels pacients per fer veure el canvi que poc a poc s’anava produint en l’assistència psiquiàtrica, una assistència que preferia la inclusió a la reclusió.
Com bé afirma Vicent Granel, regidor de Cultura i Patriomoni de Borriana, «el projecte de García Ferrada volia mostrar l’interior dels manicomis, el que passava allà dins, retratar als que vivien dintre i mostrar com era el dia a dia de portes endins d’un lloc que, encara que existia realment, estava amagat de la societat com si aquest lloc no fora part també d’ella».
Fer visible l’invisible és una de les funcions de les arts i les lletres, i la fotografia ha estat i és, probablement, una de les plataformes que millor han sabut reflectir això. De fet, gràcies a les imatges de García Ferrada, podem «reviure» aquesta experiència que, lluny de ser tràgica, va ser, catàrtica, ja que segons les pròpies paraules de l’artista: «em sentiria satisfet, si aquestes imatges fetes més amb el cor que amb els ulls, aconseguiren bandejar conceptes, marginar errors producte d’un fatal desconeixement d’eixos llocs als quals encara el poble pla coneix com a manicomis».
Aquest projecte, expositiu però també literari, ens permet posar-nos en la pell de García Ferrada, en aquesta vivència colpidora però aperturista. Sens dubte, l’artista trenca barreres, tant socials com personals.
