Bob Willoughby, Herman Leonard, Jim Marshall, William Claxton, Francis Wolff... Tots ells van ser capaços d’immortalitzar el jazz a través de les seues càmeres fotogràfiques, dels seus objectius i perspectives. La història del jazz va lligada a la història de la fotografia, convertint a alguns dels seus protagonistes en veritables icones.

El vila-realenc Manolo Nebot forma part d’aquest selecte grup de retratistes del jazz, porta més de trenta anys demostrant el seu fervor per aquest gènere musical que neix de les entranyes, aquest gènere que ens fa vibrar i pel qual sentim una passió desaforada, com va quedar perfectament demostrat en la darrera edició, la 41a, del Festival de Jazz de Vitòria-Gasteiz.

Cap a la capital d’Àlaba es va traslladar el nostre company per captar alguns dels moments d’aquesta cita jazzística, una de les més importants del panorama europeu i que aquest any va comptar amb la presència d’autèntiques figures. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que tots i cadascun dels assistents van ser autèntics privilegiats. Això és així, per exemple, a l’haver estat partícips d’una de les últimes aparicions del cantant i compositor panameny Rubén Blades, «el poeta de la salsa». Blades diu adéu als escenaris amb la seua gira Caminando, adiós y gracias, i a Vitòria es va cantar, a cor, allò de «guardaremos mil recuerdos que no olvidaremos».

NOMS PROPIS

Diversos castellonencs es van desplaçar fins a la localitat basca per delectar-se amb els ritmes i sons d’algunes llegendes vives del jazz, talents extraordinaris i músics que desafien qualsevol regla establerta. És el cas de Kenny Barron, qui va desfilar l’any passat per l’escenari del Palau de Congressos de Peníscola.

Barron va participar al costat de Cyrus Chestnut, Benny Green i Eric Reed en l’homenatge que se li va realitzar al genuí pianista i compositor que va fundar el bebop, Thelonious Monk —o Melodious Tonk, com l’escriptor guatemalenc Eduardo Halfon arribava a afirmar en un dels seus relats—. Sota el títol Jazz a ocho manos aquests quatre bruixots del piano van interpretar un repertori basat en el geni de Carolina del Nord, del qual aquest mateix any se celebra el centenari del seu naixement. No cal dir que veure sobre l’escenari de Mendizorroza a Barron, Chestnut, Green i Reed va resultar un d’aquells moments èpics, difícils d’oblidar.

D’inoblidable es podria definir també l’actuacio d’una Patti Austin que continua sorprenent a propis i estranys amb aquesta veu única. Austin va rendir homenatge a la incontestable Ella Fitzgerald, i ho va fer a la seua manera, amb aquest particular estil en el qual s’entremesclen el jazz amb el blues, el gospel, el rhythm & blues... fins i tot el pop. Al costat d’Olaf Polziehn, Christian von Kaphengst i Peter Lübke, Austin va oferir una autèntica declaració d’amor per la gran diva.

En l’excel·lent festival de Vitòria es van citar aquest any altres il·lustres, com el guitarrista Larry Carlton o el baixista Stanley Clarke. Del primer podem assegurar que a dia d’avui és un dels pocs que pot presumir de ser considerat ja un mestre de mestres, a l’altura d’altres noms com Joe Pass o BB King, per citar un parell de noms. Per la seua banda, Clarke va acudir al certamen jazzístic després d’un període d’absència de vuit anys que no van pesar gens ni mica en la seua posada en escena, electritzant com sempre. Des de fa temps Clarke es va fixar l’objectiu d’innovar i donar-li aires nous al jazz, i a Vitòria va donar bona mostra d’això com el mateix Manolo Nebot confessa.

L’homenatge a Thelonious Monk va tenir un altre moment emotiu gràcies a l’actuació del seu fill, el bateria Thelonious Sphere Monk Jr., qui acompanyat pel trompetista Josh Evans, els saxos Willie Williams i Patience Higgins, el baix de Kenny Davis i Helen Sung al piano, van recuperar la música del mite amb la col·laboració també de la cantant Nnenna Freelon. Nit nostàlgica en la qual el fill va recordar al pare, nit màgica.

I si de fills d’il·lustres va la cosa, no podem obviar la presència del contrabaixista Kyle Eastwood, fill del cineasta Clint Eastwood, que va actuar al festival al costat del violinista Jean Luc Ponty i el guitarra Biréli Lagrène. Aquest singular trio va compartir amb el públic una forma única de recompondre els colors propis de les seves tres instruments. El projecte dels tres, segons sembla, sorgeix de la voluntat d’enfrontar-se a un repertori d’estàndards i composicions personals que es converteixen, per la seva sonoritat i estil, en una nova forma de plaer musical.

PODER FEMENí

A més de la presència de Patti Austin, aquesta edició del festival de Vitòria es recordarà per les actuacions de les poderoses The Brown Sisters i del col·lectiu Woman Woman, format per Renee Rosnes, Anat Cohen, Melissa Aldana, Ingrid Jensen, Noriko Ueda, Allison Miller i la cantant Cécile McLorin Salvant, que l’any passat ja ens va enamorar a Peníscola.

A totes elles, i a tots ells, va retratar Nebot amb la seua inseparable càmera, aconseguint instantànies que van detenir el temps, que van fixar aquests moments de grandesa que només el jazz és capaç d’oferir. Fascinant, Vitòria.