«Per estar involucrat en el graffiti i l’art urbà em vaig acostumar a cercar cert tipus d’espais, diguem, lliures de control, com ara els descampats, o les àrees residuals que queden sota de molts ponts». D’aquí parteix la idea, a grans trets, que Javier Abarca desenvolupa a través d’un «projecte artístic personal» en què explora les ciutats, una Guia Contemplativa que ha decidit dur a terme aquí, a Castelló.

«Després d’estudiar la teoria de la psicogeografia situacionista i de conèixer el concepte del ‘tercer paisatge’ de Guilles Clement vaig entendre per què aquests espais em seguien atraient molt temps després d’haver abandonat el graffiti», comenta aquest artista, investigador i docent especialitzat en graffiti i art urbà que, tal com ens confessa, va concretar aquesta idea després d’un seminari sobre graffiti i psicogeografia que va organitzar a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) el 2011. Va ser en aquest moment quan «va sorgir la idea de convocar rutes en les que compartir tot això amb la gent».

Abarca, figura principal de la primera generació del graffiti espanyol, planteja una altra visió de la ciutat, i per a això selecciona una sèrie de racons, «racons en el sentit que estan relativament amagats, però no són necessàriament petits». «A vegades —continua— es tracta d’enormes extensions de terreny erm. Són llocs molt diversos: des d’un solar, un túnel en desús o un edifici abandonat, fins a les franges de terreny indefinit que es creen al llarg d’autopistes i rius», assegura, i afegeix, «abunden més als afores, però també es troben dins de la ciutat, en els residus que deixa la distribució capitalista de l’espai».

LLOCS LLIURES

Per què aquests llocs i no uns altres? Què tenen d’especial? «El que tenen en comú aquests llocs és que escapen al control dels diners. No hi ha interessos econòmics immediats sobre ells, de manera que es poden recórrer sense que el comerç i el control ens segueixin a cada pas: no hi ha publicitat, no hi ha cotxes, no hi ha policia, no hi ha semàfors ni passos de vianants, no hi ha voreres ni calçada. Permeten trobar la mateixa calma que es troba al camp. Són els únics llocs a la ciutat on és possible un estat de veritable contemplació», adverteix. Així, en ser llocs «lliures de control», es converteixen per Abarca «en refugi per als marginats».

D’alguna manera, aquest artista i investigador suggereix també un altre concepte de ciutat, una lectura diferent. «Darrere de la façana que la ciutat ensenya, d’aquests espais controlats de producció, transport o consum, hi ha una part invisible sobre la qual hi ha poc control. Per visitar-la, moltes vegades no cal saltar cap tanca: pot ser suficient amb envoltar-la o ignorar un ‘no passar’. És suficient un canvi de punt de vista per passar de viure en una ciutat totalment predictible a viure en una altra indefinida i plena de possibles sorpreses», adverteix. Per tant, segons el seu plantejament, «es tracta d’adoptar una actitud activa en la lectura de la ciutat»; per aquest motiu el taller que presentarà a la capital de la Plana els dies 4, 5 i 6 d’abril, aquesta Guia contemplativa de Castelló, com ell la defineix, «no és una ruta guiada a l’ús, ja que no acompanye als participants, em limito a facilitar-los algunes pistes perquè trobin el camí per si mateixos. El que faig és esperar-los al final del camí per intercanviar impressions».

Què ruta ha plantejat a Castelló? Quins llocs? Pel que sembla, té diverses pistes que des d’ahir dissabte està investigant i que prefereix, de moment, no revelar, si bé afirma que «serà molt interessant». Igual d’interessant, imaginem, que les rutes que ja ha realitzat prèviament a d’altres ciutats com Santander, Granada, Bensançon, Berlín i Barcelona.

Com afronta cadascuna de les guies o rutes? «Preparo cada ruta explorant la ciutat durant diversos dies. Segueixo pistes que em faciliten informants locals, i també em perdo seguint el meu instint i la meua curiositat, com he fet sempre. Amb tota la informació recollida componc una o diverses rutes. Busco que formin narracions amb sentit, amb els seus desenvolupaments, els seus contrastos i el seu drama», sosté.

SOBRE EL GRAFFITI

Abans que s’iniciï aquesta ruta, imparteix una xerrada als participants, una mena d’introducció al taller en si. En aquesta conferència s’encarrega d’estudiar el graffiti amb les eines de la psicogeografia situacionista. «Parlo sobre com el graffiti és sobretot l’aventura, no la pintura resultant. La pintura és en realitat una excusa per posar en marxa un joc d’exploració i reinvenció de la ciutat molt proper als conceptes situacionistes. El graffiti és, al final, un mapa alternatiu de l’espai que converteix la ciutat en un terreny de joc», ens diu.

I què espera aconseguir amb tot això? Simplement «contribuir a enriquir la nostra percepció de la ciutat i la nostra apreciació del graffiti i l’art urbà. I seguir gaudint de les ciutats de la forma en què ho he fet sempre».