En un dels relats que formen part de La sombra inmóvil (Pre-Textos), Antonio López Ortega escriu sobre un tal Rodrigo, un home que, “viatja, assistix a concerts de jazz, beu vi selecte.” Pecaré d’arrogant, no ho negue, però eixe tal Rodrigo s’assembla a mi, encara que estic segur que la seua vida és molt més interessant que la meua com a bon personatge de ficció.

Assistir a un club de jazz té quelcom de reconstituent, perquè sol alliberar-nos d’aquells conflictes interiors no resolts. I és que el jazz, com assegurava Art Blakey, “neta la pols de la vida quotidiana.” Durant un concert, l’espectador no pensa, la seua ment s’evadix. És el cos el que actua de forma natural. Peus i mans s’impregnen d’eixe ritme que el cervell processa i que ens allibera de qualsevol lligam o formalitat. En el jazz, ho assegure, no hi ha lloc per a la formalitat, perquè és experiència, improvisació, és un exemple clar i directe d’eixe màgic procés neuronal, d’eixe do que cridem “creativitat”.

He tingut oportunitat de veure alguns concerts memorables per eixa atmosfera d’espontaneïtat que, a la fi, resulta clau. El jazz, com sempre he cregut, és una actitud davant de la vida, pur sentiment. El jazz ens impulsa cap eixe exercici de no pensar i deixar fluir una energia “natural”. El jazz impacta i provoca, seduïx i embadalix. Impossible no enamorar-se, impossible no compartir la seua màgia, impossible no rendir-se davant de la seua capacitat de contagiar-nos totes i cada una d’eixes possibilitats inesgotables en el joc de reflexos de la fantasia. Entenen, per tant, que assistisca a concerts de jazz com Rodrigo? La música, en este cas el jazz, ens permet, com escriguera Andrés Caicedo en el seu llibre ¡Que viva la música! (Alfaguara), recobrar el temps perdut. Açò és així perquè durant un concert, el temps no importa. En realitat, res importa, tan sols el so que fluïx i t’impregna. Hi ha quelcom meravellós i extraordinari en tot això, sens dubte. El fet que un simple acord et faça vibrar o que veges en un gest un signe d’esperança és quelcom difícil d’explicar. No hi ha paraules suficients per a descriure tals emocions, no n’hi ha. De fet, la música és el que necessitem quan el llenguatge ens falla.

En 1996, un tal Joshua Redman gravaria un dels discos de la meua vida. Es tracta del Freedom in the groove. Deu cançons originals, innovadores, aclaparadors, que no em canse d’escoltar una vegada i una altra, i que demostren la seua gran capacitat per a crear nous ritmes, noves històries que comptar. Deu cançons en què Redman demostra per què és un dels músics de jazz més fascinants de les últimes dos dècades --inconmesurable és la seua creativitat, la seua força i el seu so--, deu cançons en què es va reunir amb altres extraordinaris intèrprets donant lloc a una de les generacions més fascinants des de la dècada dels 50 i 60. D’entre eixos músics, la figura del bateria Brian Blade és la més excel·lent, sens dubte. Blade és un geni. No obstant això, la presència del guitarrista Peter Bernstein no passa desapercebuda --el seu sol en la cançó ‘One shining soul’ és magistral--, d’ací que no li perdera de vista durant este temps fins al punt de sorprendre’m la seua presència a Benicàssim, on va oferir un concert junt amb Fernando Marco i Ignasi González a finals del 2013. Ara, dos anys més tard, sé que tornaré a disfrutar amb la seua mestria gràcies al cicle Jazz a Castelló, cicle que es presenta enguany amb múltiples novetats.

Més actuacions i una nova localització. La XXIV edició del Jazz a Castelló, que organitza Blau Records, vol renovar-se i per a això ha decidit augmentar el nombre de concerts dels tres habituals, condensats en un cap de setmana, a un total de huit que permetran disfrutar de, al menys, una sessió jazzística al mes fins a abril del 2016. Este model, del que se servira el desgraciadament desaparegut Avui Jazz de Vila-real, permet, per tant, que l’oferta de jazz en la capital de la Plana tinga un major pes en la programació cultural. O eixe és, a priori, l’objectiu.

EDICIÓ 2015 // Del mític i càlid saló de la ximenera del Real Casino Antic de Castelló, enguany el gros dels concerts tindran lloc en el Teatre del Raval, tan sols una actuació, l’última, se celebrarà en el pati del Centre Cultural Provincial Les Aules. Sincerament, no sé a què es deu el canvi d’ubicació, ni sé si ha sigut la decisió més encertada, perquè la sala de l’edifici construït per Francisco Maristany Casajuana tenia quelcom difícil de suplantar, com són les seues fustes nobles, les seues butaques de cuir i un ambient més pròxim al dels antics clubs de jazz. No obstant això, els concedirem el beneplàcit del dubte als organitzadors del certamen. La primera oportunitat per a saber si ens equivoquem o no la protagonitzarà Víctor Jiménez i el seu quintet, encarregats d’inaugurar el cicle este pròxim dijous, 3 de desembre. El Raval, acostumat a albergar altres cites musicals com els concerts del Cicle de Musiques Independents SONS, veurà augmentar la seua activitat de forma frenètica amb este concert i amb altres dos consecutius, els dies 4 i 5, amb Fabian Barraza i Dena DeRose com a màxims atractius. Cal recordar que la història de DeRose és una història de superació, ja que una malaltia a la seua mà dreta la va obligar, després d’una operació, a deixar totalment el piano, el seu instrument predilecte. No obstant això, lluitadora i, sobretot, enamorada del jazz, va descobrir que posseïa dots per al cant, com es veurà a Castelló.

Sense menysprear estes tres cites, ni la del castellonenc Chema Peñalver i la seua New Orleans Jazz Band --el 15 de gener--, el Jazz a Castelló elevarà el nivell a partir del mes de febrer amb la presència de Ronald Baker. Vell conegut en la província per les seues actuacions en el Festival Internacional de Jazz de Peníscola i en l’Avui Jazz, el trompetista i vocalista nord-americà és un dels intèrprets més interessants de la seua generació, cosa que era d’esperar havent sigut deixeble de Donald Byrd, J. J. Johnson, George Cables o John Faddis. Així mateix, el seu estil en la trompeta ha sigut en multitud d’ocasions equiparat al de Freddie Hubbard o Lee Morgan, i la seua veu té trets que recorden irremeiablement cantants del calibre d’Al Jarreu i George Benson. Al març, concretament el dia 10, el torn serà per al ja victorejat Peter Bernstein, del que ja vaig dir al seu dia que era un deixeble fidel a l’escola de Jim Hall, l’alquimista de la guitarra de jazz, a més d’estar apadrinat per John Scofield i Pat Metheny. Bernstein, que s’ha convertit amb el temps en un dels músics predilectes de la factoria Blue Note i que també ha format part del nou quintet del mític Sonny Rollins, és per a un servidor l’estrela de la present campanya jazzística castellonenca. El seu nom i el seu art és sinònim de garanties, sens dubte.

A l’abril, dos concerts més. El primer tindrà lloc el dia 2 i comptarà amb la presència d’Helios Trio. El segon posarà la guinda final a un pastís suculent, ja que la veu de Charmin Michelle sempre és digna d’alabança. La versatilitat del seu registre permet a la vocalista nord-americana interpretar aquelles peces que tots hem sentit en les veus de Billie Holiday, Sara Vaughan o Ella Fitzgerald i concedir-los una nova vida. Michelle posseïx una capacitat de seducció i embruixament notable fins al punt de poder afirmar el que pensara Geoffrey Latham, açò és, que “la música és la llengua vernacla de l’ànima humana”.