Va ser just al setembre de 2015 quan vaig llegir per primera vegada en un article sobre el terme japonès Kintsugi o la bellesa de les cicatrius, aplicat a la pràctica de reparar les fractures en la ceràmica amb resina daurada, donant lloc a un nou objecte encara més bell si cap. En aquest terme es promulga que els trencaments —ferides— i reparacions formen part de la història d’un objecte i s’han de mostrar en lloc de amagar-se. En aquest text ja es feia referència a la cita del cèlebre poeta persa Rumi: «la ferida és el lloc per on entra la llum», de la qual també se serveix Joan Feliu per presentar el treball de Joan Callergues titulat Ferides, fronteres, utopies dins del cicle Metàfores sinestèsiques comissariat, un cop més, per MARTE per a la Diputació de Castelló.

L’Espai Cultural Obert Les Aules (també conegut per ECO), ens brinda l’oportunitat de visitar la primera mostra individual de Callergues després de l’èxit obtingut al Convent Espai d’Art de Vila-real (2015). Una exposició, la de Castelló, que contrasta considerablement amb la d’anys enrere, precisament per l’espai que l’alberga, que desmereix i desatén la necessitat expositiva de la mateixa.

Les obres es mantenen fidels a l’estil de l’artista, on de nou es serveix de la simbologia i significat de l’escala, així com dels colors. Peces que recorden, estilísticament parlant, al gust que van instaurar els italians per l’art povera, atès que utilitzaven materials «pobres» que trobaven dins de la seua quotidianitat —des de fusta, ferro, cartró, etc.— i que a Espanya es va transformar en el que es coneix per art brut, amb Antoni Tàpies com a líder absolut.

Callergues fa ús de materials, en aquest cas, purs i senzills, com la fusta o el cartró, que respecta sense tractar i que intervé, ja sigui escultòricament o pictòricament, gràcies a la superposició de peces i / o taques. És aquest un veritable treball de muntatge i acoblament en el qual es pot parlar tant de construcció com de de-construcció i en el qual el poder visual contrasta amb la potència matèrica, on, sens dubte, destaca la textura que neix del tractament mixt de la tècnica emprada.

UN MÓN DE CONTRASTOS

D’altra banda, res és el que sembla, ja que el mateix Callergues crea un món totalment nou, obert a una infinitat de possibilitats gràcies a un treball ple de contrastos; ja sigui a través de l’espai o el color, amb el qual l’artista juga a mostrar i a amagar mitjançant l’ús de tres conceptes: el de ferida, frontera i utopia, que acaben convergint en aquestes peces i, com no podria ser d’altra manera, atorguen el títol a la mostra.

L’artista obre i tanca una ferida, mantenint-la latent en aquest món dicotòmic en què contràriament perviu i on s’alça més que mai el concepte de frontera, que paradoxalment busca refugi en la utopia. Les tres idees o conceptes, per tant, s’entrellacen, es nodreixen i originen el nou treball de Callergues en què s’uneix la tradició i innovació i on els títols de les obres tenen un gran poder d’evocació, de la mateixa manera que els petits tocs de color —vermell i groc— que transmuten en sentiments i emocions que destaquen —ferides / esperança— i es confronten amb el fons monocrom —rutina / tristesa—.

En ECO podem observar obres pictòriques i escultòriques que rebel·len un rerefons únic inherent al món interior de l’artista. Un art que transmet fragilitat i duresa, alhora que reflecteix el sentit de fugacitat —l’efímer— que predomina en aquesta societat contemporània. En definitiva, estem davant d’una obra molt potent que troba a faltar un espai i una organització d’acord amb la mateixa, que evidencia la importància no només del contingut sinó del continent.