Un descobriment, ens diuen alguns manuals i diccionaris, és l’observació nova o original d’algun aspecte de la realitat o bé la troballa, trobada o manifestació del que estava ocult i secret o era desconegut. Hi ha espais en què és possible trobar o observar aquests aspectes ocults, espais que un podria especificar com màgics —la màgia sempre ofereix possibilitats inagotadas i fantasia—. Un d’aquests llocs que ens retorna la confiança en la magnanimitat de l’ésser humà és el que crea el SONS Castelló a cadascun dels concerts que programa.

Al SONS succeeixen coses tan extraordinàries que, sense saber molt bé com, els espectadors experimenten una estranya pau interior, una alegria tranquil·la. Tots van per sorprendre’s i delectar-se, tots formen un sol conjunt en harmonia, a punt per viatjar a llocs insospitats, ansiosos per descobrir l’inaudit.

Cada actuació del SONS suposa l’obertura a altres universos íntims, aquests que els músics i compositors van gestant en el seu interior i que finalment decideixen compartir amb la resta dels mortals. L’atmosfera que es crea, aquesta relació profunda, fins i tot entranyable, de tu a tu, que es genera entre el públic i aquells que es pugen a l’escenari tanquen un misteri i un portent que va més enllà de les fronteres decisives de la raó. D’aquí que un sempre esperi ansiós la nova proposta d’aquest Cicle de Músiques Independents que, ja ho adverteixo, és més que necessari en una ciutat com la nostra.

UN ALTRA TROBALLA

El dilluns, 8 de maig, el guitarrista i compositor britànic John Smith serà l’encarregat de fer que les coses succeeixin al Teatre del Raval. Diuen que és una de les veus més prometedores de la nova escena folk de les illes anglosaxones, i si ho diuen des del SONS, jo els crec.

Analitzant la seua trajectòria fins a la data, i sense aprofundir massa, qualsevol pot fer-se a la idea que aquest artista segur els va a embadalir. I no ho dic pel fet que hi hagi actuat amb nombroses formacions —és col·laborador habitual de Jackson Browne, Jerry Douglas, Chris Thile, Martin Carthy, Jarvis Cocker, Rodney Crowell o el mateix Richard Hawley— en els principals cicles musicals i festivals del Regne Unit, o que hagi visitat escenaris de mig món sortint sempre airós, complimentat per crítica i públic, no. La seua fama ve donada pels silencis de fascinació que provoca la seua veu —que recorda en ocasions a Nick Drake, encara que la seua és una mica més greu; o a Neil Halstead, una altra d’aquestes meravelloses sorpreses que ens va brindar al seu dia el Tanned Tin— i la seua guitarra acústica. No necessita molt més, la veritat.

Lletres que conviden a submergir-se en les profunditats d’aquest món imaginari i passional en què tot és possible, uns dots acústiques extraordinàries... El seu virtuosisme sonor ja ha quedat reflectit en treballs com The Fox and the Monk (2006), Map or Direction (2009), Eavesdropping (2011) o Great Lakes (2013) o el que ara presentarà gairebé en exclusiva a la capital de la Plana, Headlong —sortirà a la venda el proper 19 de maig—.

Diuen de John Smith que és un mag, un geni de la guitarra, un home tranquil·lament confiat, encantador, un home capaç de generar un so veritablement seductor, pur, honest i convincent. És, dit d’una altra manera, un d’aquests músics que es mostren tal com són, sense artificis, i això és una cosa que sempre, sempre, commou d’una manera o altra, creguin-me.

Dilluns, 8 de maig, a partir de les 20.00 hores, al Teatre del Raval. John Smith actuarà en el cicle primaveral del SONS. Insistim, una experiència que val, i molt, la pena.