Els museus van néixer com institucions públiques per preservar el patrimoni històric-artístic de les diferents nacions. D’entre les seues funcions, el caràcter marcadament social és un dels que més rellevància té perquè desenvolupa i potencia l’educació. En aquests centres, símbols d’identitat dels pobles, es van iniciar profunds debats i reflexions que van coincidir amb els diferents canvis polítics i econòmics que van modelar les nostres societats. Dit d’una altra manera, a través dels museus, a través de l’art, es generaven opinions, es creava consciència.
Avui dia, la majoria dels centres museístics han passat de ser mers contenidors d’art a llocs de recurs didàctic, revaloritzant-se els serveis educatius i pedagògics. Però, què ensenya un museu? I el més important, com ho ensenya?
Jordi Ferreiro és un artista i educador, el treball del qual consisteix en una investigació sobre els processos de recepció i interpretació de l’obra d’art a través de l’ús de l’actuació i la participació del públic. Ell també es pregunta com l’art pot ser un exercici educatiu i com l’educació pot ser un exercici artístic. I això és el que intentarà compartir i demostrar en la conferència que oferirà a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló el proper dimarts, 11 d’abril, dins del cicle Espai Obert.
Segons Ferreiro, «trobar-se un artista col·laborant amb un departament educatiu era poc habitual fa uns anys». La veritat, ho és, o millor dit, ho era, perquè, què és en realitat un educador? Quina funció té? Tal i com ens explica Ferreiro, la figura de l’educador «apareix en el nostre context als anys 70 amb el sobrenom de ‘guia d’exposicions’». Quaranta anys després sembla que aquest agent segueix sent desconegut per a la gran majoria. «És pertinent i necessari reivindicar aquest agent oblidat, precaritzat i mal entés», assenyala Jordi, qui espera donar a entendre des de la seua experiència el que «significa ser educador en museus, les similituds de la nostra tasca amb la dels artistes i com n’és d’interessant aquesta feina, d’aprenentatge constant, gratificant però també de risc...».
Artista-educador? Educador-artista? Per a Ferreiro, els artistes són els més indicats per desenvolupar la tasca d’educador perquè «nosaltres som els que coneixem millor que ningú les pràctiques educatives en museus perquè les hem construït amb el nostre treball dia a dia». «Considero el meu treball com a educador al mateix nivell que el meu treball com a artista, una pràctica política i reivindicativa que intenta fer visible l’invisible», continua Jordi. I al preguntar-li sobre per què el seu treball com a educador és polític, contesta: «Ho és sens dubte perquè la institució artística és en la majoria de casos una institució pública i, com que això sembla que ho hem oblidat, el meu treball com a educador ha de convertir el museu en un nexe amb la ciutadania, la cultura, l’àmbit local i també l’internacional».
QÜESTIONAR PER MILLORAR
En la seua ponència, Ferreiro intentarà explicar que, per a ell, no existeix separació entre una visita guiada i una performance artística. De fet, considera que les visites poden definir-se como a accions artístiques, i que moltes pràctiques artístiques «poden fer-se servir com a activitats pedagògiques».
«Com a educador —confessa—, sóc un museu dintre del museu, un museu efímer i d’escala humana que col·lecciona l’aquí i l’ara, és a dir, totes les experiències, idees, anotacions, curiositats i continguts dels habitants de l’exposició (artistes, comissaris, crítics, usuaris, restauradors, personal de neteja, personal de seguretat)». Dit d’una altra manera, es tracta de reivindicar el paper actiu dels educadors. «Com a educador i com a artista vull tenir la meua pròpia veu, una veu que qüestiona frenèticament en veu alta tot el que veu i que crida com un veritable psicòpata, perquè jo crido per intentar alliberar-me de la veu institucional, sobretot aquella que vol que repeteixi un guió un cop rere l’altre com un contestador automàtic», afirma Ferreiro, qui es mostra ferm quan diu que, «els educadors tenim poder», perquè «els educadors podem ensenyar al museu i als seus departaments que una altra manera de treballar és possible».
Si el que volem és que les institucions culturals siguin un espai d’intercanvis de reflexions i experiències, un espai d’educació real, aquestes i moltes altres qüestions de les que planteja i plantejarà Jordi Ferreiro a l’EACC són bàsiques per optar a un sistema cultural veritablement transformador.
