Els recents estudis històrics assenyalen que Neró no va ser el causant del devastador incendi de Roma. Ni tan sols va haver de contemplar emocionat l’incendi mentre tocava la lira ja que, pel que sembla, es trobava en Antium. No obstant això, en la ficció hem preferit reflectir la llegenda de Neró i l’incendi de Roma. De fet, Neró va passar a la història com l’emperador que va provocar tal fatalitat per dur a terme la reconstrucció de la ciutat segons un nou projecte urbanístic modern i artístic.
Avui dia podem considerar a Neró com l’emperador artista, amant de la cultura i de totes les arts. Però això no vol dir que no fos alhora un tirà cruel i dèspota, com era l’habitual en el seu temps, capaç d’assassinar la seua mare Agripina, al seu germanastre Britànic, a la seua primera dona Octavia i, d’alguna manera, a la seua segona dona Popea. Es va casar després amb un esclau al que va ordenar castrar i vestir-se com l’emperadriu recentment morta. Va voler sobreviure al judici de la història com a artista: cantava, tocava la lira, componia versos, recitava i interpretava obres teatrals. I va revifar els jocs olímpics per a participar-hi. A més va ser el responsable de la primera gran persecució dels cristians, als quals va acusar de l’incendi de Roma.
UNA HISTÒRIA SUCULENTA
Tots aquests ingredients són massa suculents per no portar-los a escena. I això és el que han fet el dramaturg Eduardo Galán i el director Alberto Castrillo-Ferrer en una producció del Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida i que els propers dies 28 i 29 de juliol es representarà al pati d’armes del Castell del Papa Lluna amb motiu del Festival de Teatre Clàssic de Peñíscoña. Un veritable luxe, sens dubte, ja que compta amb la presència d’actors de la talla de Raúl Arévalo, en el paper de l’emperador, Itziar Miranda, Diana Palazón, Francisco Vidal, Javier Lago, Daniel Migueláñez i Carlota García.
«El nostre Nerón», explica l’autor de l’obra, Eduardo Galán, «és un drama històric, ple de força i passió, desenvolupat mitjançant una estructura moderna (diversos flash-back i escenes simultànies amb espais variats des del palau o el teatre romà de Nàpols a les catacumbes)». El dramaturg confessa que l’argument s’inspira en la cèlebre novel·la Quo vadis?, d’Henryk Sienkiewitcz, i en textos del novel·lista Petroni (conseller seu) i de l’historiador Suetoni. «L’espectador podrà recordar la cèlebre pel·lícula protagonitzada per Robert Taylor, Peter Ustinov i Deborah Kerr», explica Galán, que adverteix que «per l’obra desfilen personatges històrics i ficticis com Petroni, Marc Vinicio, Agripina, Sant Pau, Ligia, Popea, Tigelino o Esporo».
AMBIENT DECADENT
En aquest marc, apareixen les noves idees revolucionàries «del primitiu cristianisme en aquell segle I, quan ser cristià era ser titllat de perillós per les estructures de poder de Roma», assenyala l’autor d’aquesta obra basada en una història que «tan bé reflecteix l’historiador llatí Suetoni a Vida dels dotze cèsars».
Galán remarca el fet que també s’han servit dels estudis més recents sobre la figura de l’emperador Neró per recrear l’atmosfera ideal, aquest ambient decadent de la Roma imperial d’aquells anys, on les festes, el vi, el sexe, les termes públiques, i els jocs, eren el pa nostre de cada dia. Una trama trepidant de poder i art, política i ambició, bogeria i poder.
