José Ángel García Landa, i com ell tants altres, va escriure en el seu dia sobre l’èxit que Vicente Blasco Ibáñez va aconseguir amb la publicació de la seua novel·la Els quatre genets de l’apocalipsi. Va ser en 1916, durant una estada a França de l’escriptor valencià després de les seues aventures argentines. García Landa qualifica aquest èxit d’«imprevist», i pot ser que no fos desencaminat. Encara que, no per això, cal restar-li mèrits a aquesta obra que el 1921, segons The Illustrated London News, s’havia convertit en «el llibre més llegit del món a part de la Bíblia».
Que Els quatre genets de l’apocalipsi va convertir a Blasco Ibáñez en un autor de fama mundial és una cosa que a dia d’avui ningú discuteix. Va obtenir grans ingressos, més quan la indústria de Hollywood va decidir adaptar-la al cinema —es calcula que va rebre uns 200.000 dòlars de l’època per això—. Tot això va fer que la seua figura s’encastellés, fins al punt de convertir-se en l’escriptor valencià més internacional fins a la data.
L’efemèride del 150 aniversari del naixement de Blasco Ibáñez ens està ajudant a rellegir la seua literatura en el context social i cultural contemporani. En aquest sentit, l’Institut Valencià de Cultura va idear l’any passat una adaptació teatral d’aquesta novel·la conclosa en 1916, instal·lat l’escriptor en un París assetjat per la gran guerra europea.
Com sabem, l’escriptor gaudia d’una vida intensa com literat, en la qual un fort component emocional l’indueix cap a noves experiències. Conscient del moment històric, es va alinear com entusiasta partidari dels aliats que són postulats com el bàndol que mereix la victòria. Blasco Ibáñez, apassionat, acaba convertint-se en activista francòfil. Per això va escriure una història d’amor i de conflicte familiar en un context destructiu i tràgic: la Primera Guerra Mundial (1914-1918) de la qual també es recorda a través d’aquesta obra l’hecatombe d’un (gairebé) oblidat centenari.
ADAPTACIÓ
Juli Disla va ser l’encarregat d’escriure aquesta nova versió d’Els quatre genets de l’apocalipsi sota la direcció d’Imma Sancho, i amb la interpretació dels actors Empar Canet, Vanessa Cano, Enric Juezas, Borja López Collado, Maria Maroto, Carles Sanjaime, Bruno Tamarit i Guille Zavala. Ells seran els que es pugin a l’escenari del Teatre Principal de Castelló el proper 21 d’abril, a partir de les 20.30 hores, per donar vida a un muntatge que descriu una història d’amor dins d’una guerra cruel, com va ser la Primera Guerra Mundial .
Produït, com diem, per l’Institut Valencià de Cultura, aquest espectacle va ser estrenat fa gairebé un any i després del seu pas pel Teatre Rialto de València, s’ha presentat també a les localitats d’Ontinyent, Gandia, Dénia, Paterna, Llíria, Algemesí, Sagunt, Nules i ara al Teatre Principal de Castelló, on es retrà una mena de tribut al gran home de lletres que va ser Vicente Blasco Ibáñez.
Cal destacar que la directora de l’obra, Imma Sancho, ha manifestat de nou la seua satisfacció per aquesta reposició, que compta com a novetat amb una escena modificada i amb una part final a la qual han injectat un «major ritme» per ajudar a una millor comprensió de la història, ja que cal dir que la novel·la del gran autor valencià ens retrata una societat en un moment de canvi i serà «la guerra cruel» la que provoqui que en els personatges apareguin instints, comportaments i valors que «només s’entenen si els llegim amb emoció i humor».
En la introducció a la novel·la publicada en 1916, Blasco Ibáñez recalca el caràcter d’experiència personal d’algunes escenes del llibre. Això va ser així perquè el seu autor buscava un propòsit documental, «fotogràfic». En la novel·la predomina l’observació sobre l’acció, i potser per això el seu autor arribés a declarar que «va ser un soldat de la ploma», ja que els cinc anys de l’última guerra els va passar a París treballant per França i els seus aliats.
