La quarta accepció de la paraula geni en el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola diu: «Capacitat mental extraordinària per crear o inventar coses noves i admirables». Si prenem aquesta definició com a referència, podem afirmar amb contundència que Salvador Dalí va ser un geni. Potser en els seus últims anys un «geni boig», però un geni absolut. De fet, a l’edat de 15 anys va escriure: «Seré un geni, i el món m’admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n’estic segur».

Menyspreat va ser pels propis companys que van decidir expulsar-lo del moviment surrealista a París, i als quals va contestar amb aquesta originalitat excèntrica que només ell posseïa: «No podeu expulsar-me perquè Jo sóc el Surrealisme!». És cert, que les opinions polítiques de l’artista empordanès eren, si més no, controvertides —es coneix, per exemple, la seua simpatia per les idees feixistes—, i André Breton, el teòric del Surrealisme, que ja havia trencat relacions amb altres membres com Louis Aragon, va veure com Dalí s’anava allunyant de l’ortodòxia del moviment. Segons Breton, el de Figueres es va fer cada vegada més retòric i acadèmic, la qual cosa distava de les pretensions originals. Tot això, unit a la negativa de Dalí de donar suport a la idea d’incorporar al Surrealisme en el Partit Comunista, va ser el motiu pel qual en 1941 va deixar de formar part d’un corrent a la qual sempre ha estat adscrit i que personifica com pocs.

Va ser Dalí un incomprès? Va ser polèmic, extravagant, estrafolari, de vegades gairebé ridícul, però malgrat tot això, o per tot això, en cap moment va ser arraconat, deixat de banda, més aviat tot el contrari. La seua fama va ser grandiosa i va gaudir de valent de la seua posició d’artista, de geni, condició aquesta que, com dèiem al principi, no pot posar-se en dubte, tot i les inclinacions ideològiques que tingués o de les seues rareses. Cadascú és com és, o com decideix ser, i Dalí va decidir convertir-se en una mena de showman, un exhibicionista una mica histriònic, algú, d’altra banda, que no va deixar de reinventar-se a si mateix.

UN HOME CURIÓS

Si alguna cosa va caracteritzar l’artista empordanès va ser aquesta desorbitada imaginació i aquesta inquietud per tot el relacionat amb l’ésser humà: art i ciència, literatura, i també el món del business i l’businessentertainment. És envejable la seua capacitat a l’hora d’abordar tota disciplina que es preï, sigui aquesta d’índole artística o científica. Dalí reflexionava i escrivia, dissenyava, no només pintava. Tot això el converteix en una mena de Leonardo modern, un Da Vinci del segle XX.

Res escapava a la seua atenta i sempre capritxosa mirada, res. Física, mecànica quàntica, l’origen de la vida i l’evolució, les matemàtiques... Més tot allò relacionat amb la paraula i la seua construcció. De fet, va conrear diferents gèneres: el diari, la narrativa, la poesia i, dins el subgènere de la literatura artística, la teoria de les arts, els textos programàtics i d’agitació cultural, i fins i tot la crítica. Insistim, un ésser cultivat fins a límits que sorprenen.

«Si moro, no moriré del tot», va afirmar en una ocasió. I ha demostrat que tenia raó. Gràcies al seu llegat, seguim descobrint i interpretant aquest món que continua sorprenent a propis i estranys per la seua riquesa al·legòrica, la seua complexitat, pel seu delit estètic i visual. Els seus olis, les seues joies, els seus textos... i també, com no, els seus dibuixos i gravats, la seua obra gràfica, part de la qual podrem veure al Mucbe de Benicarló a partir del 19 de juliol gràcies a l’exposició temporal Salvador Dalí. Obra gràfica.

EXPOSICIÓ

«Místic i narcisista, Salvador Dalí és el més conegut representant del surrealisme europeu gràcies a les seues idees estètiques, l’anomenat mètode paranoicocrític, i al seu personal univers oníric i simbòlic», explica la comissària de la present mostra, Antonella Montinaro, directora de exposicions de l’empresa de gestió cultural GACMA. És ella qui ens comenta que els treballs de l’artista de Figueres «es caracteritzen per un dibuix meticulós, una minuciositat gairebé fotogràfica en el tractament dels detalls i uns colors molt brillants i lluminosos».

La majoria de les 32 obres que poblaran les parets del Mucbe pertany a la dècada dels anys setanta i principi dels anys vuitanta, i procedeix de col·lecció privada. Com remarca Montinaro, «la col·lecció ha estat construïda en els últims dos lustres» i, el que és molt important per la novetat, «mai abans havia estat exposada a la Comunitat Valenciana». La comissària de l’exposició reconeix que sí que s’ha pogut veure recentment al MURAM, Museu Regional d’Art Modern de la Regió de Múrcia (Cartagena) i a la Tèrmica de Màlaga, «però és la primera vegada que visita Castelló», la qual cosa diu molt del Mucbe com a centre museístic, ja que any rere any va guanyant més importància a nivell no només provincial, sinó autonòmic.

Què és exactament el que es veurà a Benicarló a partir del 19 de juliol? El programa expositiu, que posseeix una vocació absolutament didàctica, s’ha estructurat, tal com ens explica Antonella Montinaro, «a través de blocs temàtics desenvolupant incursions en temes específics relacionats amb l’artista i les tècniques bàsiques del seu treball». Aquesta metodologia, prossegueix, «permet abordar de forma gradual i monogràfica la trajectòria de l’artista presentat sense perdre de vista una perspectiva global historicocrítica del context en què l’obra ha estat produïda».

EL QUIXOT I DALÍ

Destaca en aquesta exposició part d’una suite i durant la seua extensa trajectòria, «Dalí el va recrear en innombrables ocasions, en el seu aspecte extern i en els seus trets espirituals i de caràcter», com bé postil·la la comissària de la mostra, que insisteix en aquest estret vincle entre Don Quixot i l’artista català: «Don Quixot va ser un personatge que vivia en un món en el qual es barrejaven les fantasies amb la realitat. Dalí va ser, al seu torn, un pintor dels somnis i de la realitat mediada per les fantasies, i va fer de si mateix un original personatge, en el qual es van superposar realitat i ficció. Fins i tot l’amor cec i total de l’un per Dulcinea i de l’altre per Gala, crea un ‘parentiu espiritual’ entre dos esperits que encarnen aspiracions i somnis de l’home en el seu xoc amb la realitat».

És tal el nexe entre tots dos que, com assenyala Montinaro, «en la seua paròdia del cavaller errant, Cervantes va desenvolupar un llenguatge surrealista tal que Salvador Dalí va trobar en la història els ingredients perfectes per il·lustrar imatges que conjuguen el surrealisme amb la iconografia». Dit això, l’exposició mostra deu gravats realitzats en l’any 1981 en què Dalí, inspirat en el personatge literari, mostra la seua visió més personal seguint la trama de l’obra mitjançant un relat gràfic.

A més del seu particular homenatge cervantí, trobarem també la sèrie Les Amoreux «La sèrie se centra en la reproducció de parelles famoses de la història com Cleopatra i Marc Antoni o de la religió com Adam i Eva i també es fa referència a Dalí i Gala en una peça», explica Antonella.

A més de l’erotisme i l’amor, en la mostra es pot trobar un espai dedicat al misticisme i religiositat. Dalí va mostrar gran interès per aquests temes com queda clar al gravat a punta seca titulat El genet apocalíptic de 1974; així mateix, l’al·lusió a la mort és una altra temàtica constant en una obra única, sempre fascinant. Fins el 23 de setembre.