«Aquí els dos estem en pilota picada», assumeix entre rialles el músic José Manuel Casañ, líder de Seguridad Social, referint-se al seu amic el dibuixant Paco Roca. El «aquí» es La encrucijada (Astiberri), un insòlit i sorprenent mestissatge en forma de còmic-disc, on el cantant ha orquestrat onze cançons inèdites de diferents gèneres i l’autor de Los surcos del azar s’ha tornat a reinventar: ha armat una mena de working progress en vinyetes dels quatre anys de gestació i evolució del llibre, alimentat amb les moltes hores de xerrades sobre l’art de crear en els respectius oficis; i en ell ha intercalat onze minihistorietes de diferents estils de dibuix que lliguen amb cada tema musical. Tots dos parlen sobre això per telèfon des de València, on van néixer, viuen i treballen.

L’autobiografia no és nova per a Roca (1969). «A La casa (on afrontava la mort del pare) ho vaig disfressar amb ficció. A Memorias de un hombre en pijama (inici de trilogia que acaba de tancar amb Confesiones de un hombre en pijama) era jo, el meu alter ego, però amb l’humor i el pijama em distanciava. La encrucijada és el més ‘jo’ que he fet encara que parli del professional. Aquest llibre només funcionava des d’aquesta sinceritat», explica l’autor d'Arrugas (Premi Nacional de Còmic). «Amb el pijama ell era un actor i aquí l’hi treu —apunta Casañ (1963)—. A mi em deixa ‘nuet’ però ell s’ha despullat més. Ja no som uns nens i des de la maduresa podem parlar de la indústria amb sinceritat».

PRIMER CÒMIC ERÒTIC

I de les seues converses compartint menjars i copes sorgeixen espurnes personals i professionals: com que el primer que va publicar Roca va ser una historieta eròtica a la revista de còmic porno Kiss Comix, o que Casañ ajudava al seu pare a la fleca quan va sentir per primera vegada una cançó seua a la ràdio; com es van forjar un nom i van aconseguir guanyar-se la vida amb el que els agrada; explicacions sobre els drets d’autor i com viure, o no, dels royalties, els contractes abusius i els secrets de les indústries del còmic i la música; reflexions sobre com es fa un còmic o com es compon una cançó...

Però també sorgeix, explica l’autor d’èxits dels 90 com Chiquilla i Quiero tener tu presencia, «la banda sonora de la nostra generació, la història de la música que ens ha influït, estils que vénen d’una barreja»: country, rock, son cubà, el reggae, heavy... i d’ells, Roca, fugint de la simple adaptació (com van pensar fer al principi) va buscar una equivalència en la historieta a tema, època i estil, com el gravat victorià en un relat esclavista per la percussió africana, o el cartoon per a un blues que recorda la llegenda atribuïda a un dels seus reis, Robert Johnson, que va vendre la seua ànima al diable en una cruïlla de camins del Mississipí (picada d’ullet a la cruïlla —«encrucijada»— del títol). «Vaig buscar els inicis del còmic en Winsor McCay; a la rumba catalana, que és la nostra música pop, al nostre còmic més popular, el de Bruguera i en concret a l'Escobar de Zipi i Zape, i vaig dibuixar la trobada de Peret amb el Pescaílla i Lola Flores», apunta qui en El invierno del dibujante, rescatava la nostàlgia dels dibuixants d’aquella època daurada del còmic.

UN HOMENATGE ESPECIAL

Així, a la història i evolució de la música popular se suma la del còmic. «És un homenatge a les cruïlles creatives on els autors es surten d’un camí segur, als que dubten i busquen alternatives i s’atreveixen a canviar de rumb. La fusió, la barreja enriqueix», assenyala el músic, que es va arriscar en el seu dia barrejant el punk original de Seguridad Social amb la rumba i després amb ritmes mediterranis. Perquè per a tots dos, cosa que deixen clara en el llibre, «crear és dubtar contínuament» i cal «reinventar-se i no repetir-se».

«Sembla que tot sorgeix de forma natural, que t’arriba la inspiració i ja està. Però no. Vaig voler que es veiessin les inseguretats. Que si no surt no és falta d’inspiració sinó mandra o haver perdut la passió pel que fas. Cal sortir del camí fàcil que ja coneixes i aprendre d’altres disciplines. És trist, limitador i autocomplaent no treure el cap del teu mitjà. Has de sentir la veu que et porta per camins diferents. Tot autor honest amb la seua obra vol aprendre del món i comprendre a si mateix. Canviar de rumb és créixer com a autor», opina el dibuixant, que en el llibre recorda com «el còmic es va fer més adult en els 80» amb Maus, que amb un «dibuix infantil d’animalets» narrava l’Holocaust o Watchmen i el Batman d’El retorno del caballero oscuro, que barrejaven superherois amb temes adults.

Li secunda en tot Casañ. «Tens la necessitat de no avorrir, de no avorrir. L’objectiu no és l’èxit ni els diners sinó fer una cosa de la que et sents satisfet i amb el que has gaudit».

UNA VOLUNTAT

En aquesta voluntat de cruïlla, al còmic i al disc sumen un documental de Miguel Perelló, Crossroad, que il·lustra el procés de creació amb visions d’artistes com Mariscal, Calpurnio o Francis Montesinos. I per aquest 2018 ja preparen una gira per petits teatres amb música, dibuix, xerrada i interacció del públic.

Tots dos són amics des de fa anys. Roca crea a «la soledat» del seu estudi; Casañ treballa amb la seua banda. Del que diuen l’un de l’altre veus que el primer és «més reflexiu» i el segon «més impulsiu, vital, un devessall d’energia». I agraeix el músic al dibuixant que li hagi ensenyat «a tenir més paciència i aquest dubte cartesià que converteix en saviesa».