Jordi Doce: «La poesia està lligada a qüestions centrals de la vida»

Vam parlar amb ell. La conversa va ser rica, profunda, una d’aquestes xerrades de les que un pot extreure mil i una reflexions. El que oferim aquí és un simple bri, així que els convidem a que el 22 de febrer vagin a escoltar-ho.

—Visita Benicàssim i ho fa com a convidat especial.

—He d’agrair a Jacinta Negueruela, poeta i també traductora d’Yves Bonnefoy, per convidar-me a aquesta trobada. La seua vocació poètica s’uneix aquí amb una tasca de difusió i defensa del gènere que permet donar-li vida, apropar la poesia als xavals, que vegin que la poesia és un art que segueix molt viu.

—No sempre és fàcil aquest acostament, no sé si per indiferència, desconeixement...

—Hi ha un gran desconeixement en general, i el desconeixement el que inspira sempre és por. Una cosa va associada a l’altra. Si no coneixes una cosa, al principi el reps amb recel o aprensió. És molt habitual. També és veritat que tot això depèn de que els professors de literatura dels instituts tinguin sensibilitat i coneixement del medi i sàpiguen una mica de poesia contemporània i llavors facin de mediadors.

—Creu que ho aconsegueixen?

—El món de la poesia és un món molt ric, variat, molt eclèctic. Hi ha diverses tendències. És tan ric com el món de l’art, del cinema... És una manifestació artística que té una gran riquesa, que segueix evolucionant. Si a això li afegeixes que la poesia espanyola contemporània és ara mateix una de les més interessants del món occidental...

—De debò podem afirmar que és una de les més interessants en l’actualitat?

—Sí. Per començar, perquè estem molt ben informats. Gràcies a les traduccions, tenim un coneixement molt profund del que fan altres poetes, altres tradicions culturals, literàries...

—Tot i això, segueix semblant que la poesia és, dins l’àmbit de la literatura, el gènere més delicat i desconegut.

—La qüestió és no caure en paternalismes i condescendència. No pensar que la poesia per se és una cosa difícil, alguna cosa hermètica, perquè no ho és. La poesia està lligada a la vida, està lligada a qüestions centrals de la vida, a preguntes essencials de l’existència, que són les preguntes que es fa, precisament, tota persona que ingressa en el món adult, tot adolescent que dóna el pas de la infantesa a l’adultesa i s’està preguntant sobre la seua identitat, sobre el seu ‘jo’, sobre les relacions amb els altres, sobre el futur, pel seu entorn... Tot això hi és i si aconsegueixes apropar això, més o menys, encara que sigui a uns pocs...

—Podríem celebrar-ho, no? Això em fa tornar a la qüestió de com fer més visible la poesia. Potser a través del seu llenguatge?

—Hi ha la idea que la poesia és gairebé una espècie de llenguatge codificat, blindat, que només es revela a uns pocs iniciats. Però depèn de com ho llegeixis, de com ho acostis o l’expliquis. Tot art té un llenguatge, tot art té una retòrica, només que alguns arts són molts més immediats, tenen un element visual molt atractiu, com en el cinema, la pintura, la fotografia... Però tot art té un llenguatge i una retòrica. El que no pots convertir és aquest llenguatge, aquesta retòrica en una cuirassa, en una armadura, no?

—Es refereix, per tant, al fet que hem d’«humanitzar» la poesia?

—La societat contemporània està (estem) acostumada, no sé perquè, a tenir moltíssima por de les altures. Tot cal baixar-lo a terra i vulgaritzar-lo i simplificar-lo. Jo crec que també hi ha gent a la qual certs desafiaments i certes altures li són necessaris per créixer i per desenvolupar-se, per anar més enllà. D’altra banda, jo de totes maneres associo la poesia amb el concepte d’imaginació.

—Què vol dir?

—El concepte d’imaginació és el que ens permet saltar per sobre de les nostres limitacions quotidianes, de les nostres constriccions, d’aquesta vida que de vegades portem del dia a dia i no veiem més enllà. La imaginació és la que et permet posar-te en la pell dels altres, la qual et permet desenvolupar l’empatia, la qual et permet imaginar futurs possibles. En aquest sentit, la imaginació és la llevadora de la utopia. Es tracta d’apropar una mica el caràcter o potencial subversiu, imaginatiu de l’art, i en aquest cas de la poesia.

—Cosa que en el seu llibre No estábamos allí

—És un llibre que va trigar bastant temps a escriure, es va madurar amb lentitud. Precisament, perquè ja havia complert una etapa i pensava que el que havia de fer anava en una altra direcció, efectivament en una direcció més narrativa en alguns casos. En aquest sentit, vaig voler veure el poema com un gènere de ficció en el qual podia comptar petites històries, de vegades una mica misterioses, una mica el·líptiques, amb personatges una mica fantasmals que van i vénen...

—Diuen que és un autor serè i profund. Què li sembla?

—No ho sé —es riu—. Jo sóc un escriptor lent, la veritat. Per escriure un llibre em fan falta cinc anys, sis anys. Però a mi em sembla que els llibres, ja siguin de narrativa o de poesia, siguin del que siguin, necessiten una certa maduració, necessiten imantarse de temps, impregnar-se de llims i dels sediments de la vida, de les experiències.