Lucía Sáez: «Parlem de temes que ens preocupen»

—Com et vas iniciar en el món de la interpretació, què et va induir a això?

—A la meua família la cultura sempre ha estat molt present. He tingut la sort de créixer envoltada de música, pintura, fotografia... Els meus pares han estat els principals culpables que em dediqui a això tan meravellós i m’han donat tota la confiança per seguir un camí que, a priori, no té un futur laboral segur, encara que ara qui ho té, no?

Si treballes en alguna cosa que estimes sempre tens maneres de buscar-te la vida. Mai m’oblido de Fàtima Agut, que va ser la meva professora de Literatura Catalana al Sos Baynat. Ella feia un gran treball perquè tots els alumnes poguéssim olorar aquest aroma teatral, cultural, i ens animava a veure obres precisament en el teatre on al costat de les meues companyes de La Subterránea vaig a actuar aquest diumenge, al Teatre del Raval.

—Quina formació vas rebre, i on?

—Vaig fer petites intervencions amb companyies de Castelló com Espiral Teatre, vaig començar amb l’Escola Municipal de Teatre i finalment vaig marxar a València per a estudiar Art Dramàtic a l’ESAD. La meua carrera després d’això està repleta de cursos d’especialització, en tots els àmbits de la cultura escènica, interpretació, dansa, veu, gestió cultural, dramatúrgia, combinant sempre amb tot el que aprenc cada vegada que treballo amb una nova companyia o en una nova producció.

—Al costat d’Ester Martínez i Lucía Abellán formes la companyia La Subterránea, com esmentaves abans. Com definiries el vostre treball?

—Les tres hem parlat i escrit molt per intentar concretar i definir el nostre treball. Mai sabem com serà el proper espectacle ni com ho abordarem. La creació és un «llançar-se al buit» per trobar forats en els quals bussejar.

—Una cosa així deia Roberto Bolaño de la literatura, que era un «salt al buit».

—En les experiències de les quatre produccions que ja portem creades trobem camins que no ens agradaria perdre. El principal: fugir de la comoditat. L’enfrontament amb dificultats o límits, tant a nivell físic com emocional ens posen en un lloc que creiem interessant per comunicar, i tot això malgrat ser tres persones amb personalitats molt diferents però que es complementen i sempre sumen. Davant de qualsevol procés de creació ens cuidem molt per tenir la confiança de poder arriscar i així poder donar a l’espectacle tota la nostra sinceritat.

—Què inquietuds us mouen a l’hora de dur a terme una nova obra?

—Som tres actrius que escrivim i interpretem els nostres propis textos, que parlem sobre aquells temes que ens preocupen, ens fan mal, ens fan feliços... Parlem de nosaltres però sempre intentant universalitzar, ja que no oblidem que algú va a escoltar-nos i volem que aquest algú senti, es faci preguntes o que almenys surti del teatre remogut.

—Llavors, quin procés porteu a terme?

—Quan vam començar una nova obra llancem un tema que ens interessa. La identitat i la violència, en Pussy Koan; la manipulació mediàtica, en Martingala; la por, a El 10% de Urbach Wiethe, i la mort en Maldito Otoño. A partir d’aquí, investiguem, llegim diaris, filosofia, poesia, antropologia... Tota documentació és poca. Parlem, reflexionem, escrivim, escrivim molt,jugem a la sala d’assaig i experimentem sobre propostes que cadascuna pugui portar, ens tornem una mica «boges» per submergir-nos en l’univers del qual volem parlar, i eliminar d’aquesta manera tot el que no vingui de les emocions més viscerals.

—El pas següent és ...?

—Un cop tenim tot aquest material i ens trobem a nosaltres mateixes més exposades que mai, comencem a ordenar les nostres idees per muntar l’espectacle. De tot el material que generem rebutgem més del 75% i ens quedem amb el que considerem més interessant per a ser mostrat.

—Presenteu al Teatre del Raval Maldito Otoño

—Hem treballat amb Paco Zarzoso en diferents tallers de dramatúrgia i interpretació. Hem col·laborat amb ell també en l’organització de tallers, jo fins i tot li vaig fer les llums per a un espectacle seu. Sempre hem tingut bona relació. Paco és un dramaturg del qual aprendre moltíssim, aprofundeix en l’ànima humana «des de les llums i les ombres» —com diria ell— i té una relació amb el poètic que a nosaltres ens interessa molt.

—I li vau fer la proposta, no?

—Des del primer moment va estar interessat i va ser molt generós amb nosaltres durant el procés d’assajos, ja que en ser una codirecció ambdues parts havíem d’estar obertes a proposar i cedir.

—Ha de ser un procés una mica complex, si.

—Quan dos universos diferents s’uneixen per treballar, si l’honestedat i la confiança són presents, el resultat sempre és satisfactori. Crec que tots dos estem contents amb la creació de Maldito Otoño. L’experiència ha estat boníssima i a nosaltres ens ha donat molta força treballar amb Paco, no havíem comptat amb una direcció externa fins aquest espectacle i ens ha ajudat a gaudir com a actrius.

—L’obra, dieu, és un «cant a la celebració de l’existència» i un «crit pel pas del temps». Hi ha, o em sembla, una contraposició. D’una banda, aquesta celebració sobre la vida, i de l’altra, la fatalitat que suposa aquest pas del temps. Vida i mort. Un tema molt complex, no?

—És un tema molt complex i alhora molt senzill, per arribar a una conclusió investiguem i pensem molt, la mort, el pas del temps, la finitud, la vellesa, són temes sobre els quals no ens atrevíem a sentenciar res, molt més perquè rondem els 30 anys, bé jo uns pocs més, però direm que ens consideràvem joves per parlar sobre aquests temes.

La mort és l’única experiència vital que no es pot explicar, s’ha reflexionat molt i escrit molt sobre ella però no hi ha certesa sobre aquesta experiència com és lògic.

Hi ha vegades que per trobar el camí més senzill primer t’has de perdre molt i això vam fer, després de molts mesos d’investigació i creació vam arribar a una conclusió: «nosaltres no volem parlar sobre la mort si no sobre les ganes de viure; l’única cosa segura en aquesta vida és que ens morirem, que tots els Hi havia una vegada ... acaben amb un Coloraina »i això vam fer partir de les ganes de viure i reflexionar sobre com ens pesa la mort.

—I encara hi ha més.

—Maldito Otoño no només es queda aquí, si. Vam crear aquest espectacle dins d’un programa de residència que es diu «Graneros de Creación» i està coordinat per Espai Inestable, una sala de València que ens ha obert les portes de casa des del minut un en que formem la companyia i sense el qual no haguéssim estat possibles, ja que ens han donat suport a nivell d’infraestructura ia nivell artístic. La residència havia de treballar sobre el tema de «Europa», així que en Maldito Otoño es combina no només el tema de la mort i la vida sinó que té una part política i social on es parla d’Europa, les problemàtiques socials i laborals que vivim, els refugiats, la memòria històrica...

—En el vostre teatre prima més la forma o el contingut? És a dir, l’impacte visual de l’escenografia o el text? O tot depèn de l’obra a representar?

—Sense cap dubte, el contingut. El més important és el que volem explicar, la plàstica i la posada en escena són eines que utilitzem per transmetre millor el missatge. Els nostres espectacles estan plens de metàfores en el text, en les imatges i en les accions, res és decoratiu ni ornamental, tot té un significat que suma a l’espectacle. En totes les nostres produccions hi ha una forta càrrega visual i plàstica, imatges que neixen de la necessitat de voler transmetre i hi ha vegades que amb la paraula és impossible.

Així mateix, treballem sempre amb la idea de plantejar preguntes a l’espectador però aquestes no són ni directes ni únicament verbals, són interrogants emocionals i això necessita de totes les eines possibles i de la metàfora.

—Salva Bolta, director del Tercera Setmana, em comentava que a l’actualitat, al terreny creatiu, el teatre viu un dels seus millors moments. No així al pla professional, és a dir, de la inversió, ajudes, conscienciació de la pròpia societat sobre la importància del teatre i la cultura en general ... Quina opinió tens sobre això?

—Hi ha una gran quantitat de companyies meravelloses que estan fent una feina fantàstica, però lamentablement el camí no és fàcil per molts factors, com que les ajudes públiques es mereixen una revisió de les bases; hi ha col·lectius que estan treballant perquè això canviï però és difícil. Però no només és una qüestió d’ajuts.

—Què vols dir?

—La programació de teatre i la creació de públics està sempre en els debats dels gestors culturals i sembla que no es troba solució; és més, es veu minvada perquè els gestors han de dedicar les seues energies no només a la programació escènica sinó que han de portar treballs de gestió amb tot tipus d’associacions, festes populars, treballs administratius... i es veuen desbordats pel que no poden fer un treball de programació exhaustiu que generi nous públics i que aposti per nous llenguatges.

—Hi hauria solució?

—És un camí difícil i complicat, inestable, i tots hem de combinar la carrera artística amb altres treballs. Això fa que la creació es vegi afectada, però veient el que es crea avui dia i la potència de molts espectacles, no em vull imaginar com seria si poguéssim dedicar-nos a això lliurement. Com diu un text de Maldito Otoño: «Morir-te a Europa és treballar més de 15 hores diàries, patint per arribar a final de mes, és haver de donar-li la volta a la calces perquè no tens temps de posar una rentadora, és lluitar pel teu somni i ser l’estranya».

—El fet de representar aquesta obra a Castelló, sent de Castelló, un al·licient per a tu?

—Em fa il·lusió pujar-me a l’escenari del Raval, on vaig veure les meues primeres obres, i encara que molts amics han viatjat a València per veure’ns en anteriors ocasions, sé que molts podran gaudir el treball de La Subterránea per primera vegada. Però sincerament el que més il·lusió em fa és que a Castelló es pugui veure aquest tipus de teatre. Toni Valesa fa un treball increïble a la Universitat Jaume I amb una programació estupenda, iniciatives com la Fira de Teatre Breu de Castelló que organitza Ravalera Teatre... Però que al Raval o al Teatre Principal es puguin veure obres com les que hi ha programades gràcies a una cita com el Festival Tercera Setmana em sembla fonamental per reactivar culturalment el centre de Castelló.