Qualsevol obra de Mar Arza amaga més, molt més, del que creiem a priori. Darrere d’aquesta subtilesa i bellesa fràgil, hi ha un discurs molt potent, fruit d’una profunda investigació sobre el llenguatge, la paraula i els seus significats... L’artista castellonenca s’atreveix a qüestionar la dialèctica al voltant de la imatge, a la seua interpretació, i al pensament, com queda palès en l’obra que presenta des de divendres passat, 15 de juny, a la Virreina, el Centre de la Imatge de Barcelona, on presenta l’exposició En Va, que comissaria Valentí Roma.
Des de fa temps, Arza ha fixat la seua mirada en l’arquitectura del llenguatge com a arquitectura simbòlica del poder. En aquest sentit, com adverteix Roma, la present exposició «problematitza una certa dialèctica que històricament ha marcat la interpretació de l’art, el coneixement i les imatges, els extrems de la qual serien nitidesa contra opacitat, transparència en oposició a hermetisme, llum versus apagada». No obstant això, diu el comissari de la mostra, «existeixen nombrosos camins disruptius, oclusions, diagonals i parpellejos». D’alguna manera, sembla que Arza ens vol avisar del perill «d’allò que és visible, les pors i les impossibilitats de llegir, la temptació de callar o l’imperatiu de dir», en paraules de Roma.
Mar Arza investiga el revers de les tipificacions, així com certes mecàniques polaritzades entre aclarir i atordir, entre estandaritzar i imposar. De fet, les seues obres participen d’alguns antagonismes, com bé assenyala Valentín Roma: «silencis contra proclames, objectes en oposició a buits, homenatges i exabruptes». Però la cosa no acaba aquí, perquè la de Castelló ofereix un gir cap a la desidentificació o discrepància, és a dir, busca la desunió epistemològica perquè en aquest fet existeix una certesa, una perplexitat que resulta, al cap i a la fi, la clau d’un discurs que va més enllà del la bellesa estètica. En altres paraules, juga amb la coherència estructural per impulsar un nou ordre o, almenys, entendre com aquest ordre irrump en les nostres vides.
EL TEXT, LA PARAULA
En la trajectòria de Mar Arza, el text i la paraula escrita té un paper substancial. En aquest sentit, Valentín Roma comenta: «Des de Carmen Laforet fins a Vincet Andrés Estellés, des de Chantal Maillard fins a Julio Cortázar o Octavio Paz, més que una cosmologia legitimadora, cal entendre aquest diàleg múltiple de la manera com Peter Sloterdijk va definir la història universal de la filosofia, és a dir, com una correspondència fabulosa amb innombrables remitents».
Totes les obres textuals d’Arza s’ubiquen allà on les paraules han ocupat l’espai d’atenció, «quan els cossos que les han produït han estat definitivament suplantats», explica Roma. I afegeix: «Aquest viatge que travessa la lletra, l’objecte i la frase resulta meravellós, una veritable odissea pel discurs, que, tanmateix, l’artista resol com si amb prou feines fos un trànsit».
Les al·locucions de Mar Arza van més enllà dels maximalismes que tanquen el pensament i esterilitzen altres maneres de raonar. És més, participan d’aquest caràcter pertorbador que només es pot trobar en l’excurs, «en les dreceres que fan complex el pensament, en els meandres que problematitzen una seguretat», assegura el comissari de la present mostra que romandrà oberta fins el 30 de setembre i en la qual tornem a gaudir de la subtilesa amb què l’artista castellonenca disposa o aïlla les paraules, fins al punt de prolongar l’escriptura des d’una narració escrita a una narració oral, possibilitant la mobilització del pensament sobre el propi món.
Arribats a aquest punt, cal pensar en figures con la de Jean-Luc Nancy, qui va oposar la desobra al fet d’obrar, i va imaginar una comunitat d’individus vinculats precisament pel desafecte a «això que queda». De fet, aquest alliberament d’un patrimoni pot traslladar-se a certes peces de Mar Arza en què l’ofici, com diu Valentín Roma, «subordina el seus èxits o la seua perícia a una espècie d’impossible copejant el que és possible».
L’obra de Mar Arza és una obra de extraordinària càrrega emocional i intel·lectual, com ho demostra el fet que reflexiona sobre la precarització de l’existència, la vulnerabilitat laboral o l’endeutament de les classes mitjanes. «Com una entomòloga de la condició humana, Mar Arza col·lecciona els sobresalts en què ‘el sistema’ es deforma o ruboritza, cosa que fa que abandoni el seu idioma impositiu i deixi entreveure la seua lingua franca», com explica Valentín Roma. Sens dubte, una mostra que cal visitar.
