Matilde Salvador, de la que el proper dia 23, es compleix un segle del seu naixement, era un personatge excepcional, tant en la seua dimensió humana com artística i a cura que no dic musical, perquè la seua projecció cultural va implicar a més de la composició i la interpretació pianística, la pintura i un ampli panorama d’activitats intel·lectuals d’allò més variat que van des de la recuperació d’activitats etnogràfiques populars, a la defensa dels valors més significatius de la seua terra valenciana, com ara van ser la llengua, la poesia, o l’erudició completíssima, atès que era una lectora impenitent.

El fet que jo haguera conegut a Artola, a Sánchis Guarner i a Joan Fuster, pels que tenia una devota admiració, així com a Sánchez Gozalbo, a Revest, a Sos Baynat, a Manolo Segarra... i que també tinguera una cordial amistat amb Miquel Peris, i a més a més fóra jo qui vaig copiar i cursar el telegrama que Porcar (ja quasi en el seu llit de mort) va redactar i li va enviar a Barcelona, amb motiu de l’estrena de la seua òpera Vinatea… va fer que la nostra amistat es fera més efusiva i cordial amb el pas del temps.

Bona prova d’esta companyonia és l’obsequi que me va fer (impagable, amb tot l’or del mon) quan en 1994 vaig cantar la cinquanta edició del Pregó. La mateixa nit, després de concloure la cavalcada, em va cridar per telèfon per a felicitar-me, significant-me que m’havia fet creditor a un regal que m’entregaria l’endemà en l’ajuntament (abans que sortira la romeria a la Magdalena). Allí ens trobarem a tres quarts de huit del matí. Amb un somriure i una mirada plenes d’afecte, em va entregar un sobre, grandària foli, en l’interior del qual hi havia una partitura manuscrita que no era sinó l’original de la Marxa de la Ciutat de Castelló, de la que ella era autora; una música plena de solemnitat i palpitant emoció per als que sentim a fons el nostre poble. En la part posterior del paper pautat, havia escrit amb la seua personalíssima i inconfusible cal·ligrafia: «A Tonico Gascó que amb preciosa veu va cantar el Pregó a la vora d’esta Marxa. Ben afectuosament…» i la seua signatura. No cal ni dir-ho que guarde esta partitura, emmarcada en vidre per les dos cares, com una de les joies més preades de quantes posseïsc

UNA AMISTAT

Jo des de el començament de la nostra relació, li vaig agafar un grandíssim afecte i crec que vaig ser correspost. Intimàrem molt. Va vindre moltes vegades a ma casa i també jo vaig estar en la seua. Així mateix van ser innumerables les convivències en festejos populars de Castelló, molts dels quals es van deure al seu animós i entusiasta afany organitzador. Ella sempre deia: «Jo sóc beata folklòrica».

En el terreny musical patentitzava que la veu humana era el més perfecte dels instruments. Era una convicció fortament assumida, que va fer que el més nombrós i destacat de la seua producció estiga dedicat a ella. Òperes, cantates i lieds ocupen més del seixanta per cent del seu treball musical.

EL CANT

Fou l’única dona que ha estrenat una òpera en català en el Gran Teatre del Liceu. Va ser un exemple viu en la seua música i en el seu testimoni cultural d’una genètica pairal empeltada de tradició. Tal vegada per això el cant ocupa la part més abundant de la seua producció, musicant lletres dels poetes en llengua catalana: Espriu, Artola, Peris, Fuster, Caría... Així van restar junts el poder de la sonoritat i la força de la llengua, bolcades en testimoni d’amor i coherència. No és estrany que davant de tal procedir social, ètic i estètic, (com el van tindre molts dels grans músics de la història, mantenint un compromís polític amb la seua terra, parell al de la seua intenció artística) institucions culturals i polítiques reconegueren en tants i tan seguits com justificats homenatges, la seua coherència i la seua naturalesa sincera i autèntica d’artista i de ser humà.

EL SEU POBLE

El de Matilde fou un testimoni de la cultura del seu poble i ho fou des del posicionament d’haver-ho sigut en tot moment, sense haver variat mai els fonaments de les seues creences. D’haver-ho sigut amb gallardia, amb decisió i amb fe. Volguera fixar-me en les dificultats de l’estrena de La filla del rei Barbut, que fou i és, i per descomptat serà, un exemple fonamental de la cultura històrica de la seua terra, de la nostra terra.

No la deixaven estrenar l’òpera amb text de Manolo Segarra, per que l’autora era una dona i perquè estava escrita en valencià. Corria el cinquè any d’inici de la dictadura. La seua fou una gosadia infinita, que ja mostrava el seu caràcter sincer, independent i lluitador.

L’esdeveniment suposava, en aquells moments de la immediata postguerra, tot un repte ja que presentava un entorn d’identitat popular de palpitant idiosincràsia de les arrels de la terra. Potser per això va trobar la incomprensió dels sectaris servidors de la norma estatalista, que van proscriure, amb puritana inquisitoriedad, la seva representació, la qual cosa va motivar un satíric i humorístic epigrama de Bernat Artola, enviat a la compositora, criticant la situació en què exposava, amb enorme gràcia, el ridícul i inconvenient de tal anatema: «La filla del rei Barbut / ha mig perdut el senderi / perque el censor de l’imperi / no deixa fer son debut. / Es veu que l’home ha cregut / que una reial majestat / no deu eixir al taulat / per a fer de putxinel.la / i com un gat la recel.la / amb el llom esturrufat / Però el rei tot enfurit / per la ofensa que a sa filla / li ha fet un tio varilla / bufanúvols de Madrid / roig de malicia li ha escrit / per a dir-li’n mes que a un gos / puix es de esser molt tarrós / qui en un càrrec d’importància / demostra tanta ignorància / que no llig ni lo mes gros».

CULTURA POPULAR

Ella va donar veu a Tombatossals i a tota la seua conlloga, feu caminar al Rei Barbut als acords d’una marxa que després solemnitzà els moments més transcendentals de la vida del nostre poble, però sobretot va posar música a l’ambient de la nostra forma de ser, i al sentiment de raça nadiva.

Matilde posseïa una gran personalitat, una personalitat tan potent com personal amb un esperit alegre, perquè l’alegria va ser, tal vegada, la més important de les referències del seu caràcter; l’alegria de què parlava Montaigne quan deia: «la prova més clara de la saviesa és una alegria contínua». Què bé li ajustava eixa sentència! Perquè allà on ella estava, la seua presència il·lustrada era manifesta per la força de la seua expansiva qualitat humana, que irradiava vitalitat i satisfacció. Va ser eixe ser el que la va fer guanyar-se tants i tants amics, el que la va fer ser reconeguda, admirada, però, per damunt de tot, estimada. És la resposta de l’afecte de tots a la vitalitat del seu propi afecte.

Ho he contat moltes vegades, i fins i tot l’anècdota ha sigut reproduïda per altres escriptors quan han parlat de la nostra compositora, però no puc deixar de recordar-la i en particular la seua resposta a la meua felicitació quan va complir huitanta anys. «Què 80 anys més joves!», li vaig dir jo amb admiració. I ella em va respondre amb una frase plena d’enginy i de la realitat del seu ser personal: «és que jo tinc més experiència que tu en ser-ho. Tu sols tens 50 anys i jo 30 més». El succés és un testimoni. Un testimoni de empenta i efusió com el que destil·laven les seues pintures sobre vidre, plenes, a més, de fantasia. I per si faltara poc, a propòsit de l’abans esmentat vigor i valentia.

FORTALESA

Una altra anècdota. Una vesprada de 1973, a punt de llegir jo la meua tesi doctoral, me la vaig trobar per València. Ens vam posar a parlar de mil coses i ella, decidida com sempre, em va tallar el discurs: «Tonico no fem la xerrada llarga que tinc pressa. He d’aclarir moltes coses perquè demà m’operen d’un càncer en el pit». Òbviament em vaig quedar emperpalat. Dir càncer en aquells anys era un molt atziac envit. D’immediat va reconèixer en l’expressió del rostre la meua preocupació i, amb un braó, reflex del seu temperament i humor, em va respondre: «No fages eixa cara. Que un càncer ‘de merda’ (sic) té que poder en Matilde?».

Res l’acovardia. És més, dos anys abans de la seua mort, se li va diagnosticar la mateixa malaltia a l’altre pit. La vaig cridar per telèfon per a animar-la. No feia falta, el seu valor era a prova de proesa. «Ja en vaig tenir un fa 30 anys, doncs bé d’aquest al proper, 60». No sé quina malastrugança se la va emportar, perquè ella se sentia immortal en el seu tremp estimulant. Esta dona irrepetible era valerosa, sincera, bellugadissa, xamosa, enèrgica, voluntariosa, intel·ligent, eficaç, decidida, cordial i artista en tota la dimensió de la paraula. Ho va ser i ho va demostrar a cada moment donant la raó a Gracián quan deia: «saber i saber-ho demostrar és valdre dues vegades».

AUTORA ÚNICA

L’autora de tantes obres simfòniques, instrumentals, lieds, de Vinatea, Les hores o l’emblemàtic i pairal El Betlem de la Pigà... va ser un mite ja en vida, perquè va saber fer una projecció del seu ser que deixava àuria al seu voltant. Això és inqüestionable. Sempre he dit que en ella es van encarnar aquelles paraules del gran escriptor britànic Oscar Wilde: «El menys freqüent d’este món és viure. La majoria de la gent simplement existeix». Matilde va viure amb intensitat, amb tanta intensitat que irradiava una particular i encesa energia, com les bombetes de llum. De fet va ser la gaiata de la nostra cultura: històrica però actual, tradicional però renovada.

Per això, quan a més de tindre el major reconeixement de les tres universitats valencianes, va ser nomenada filla predilecta, l’ajuntament del seu poble natal no va fer més que (com si fos una gaiata, radiant i simbòlica) connectar l’endoll a un dels acumuladors més importants de la corrent cultural de la història de Castelló, en la seguretat que tindrà sempre en la seua memòria una llum instructiva inextingible.