A Matilde Salvador li van concedir el títol de filla predilecta de Castelló, aureolant-la amb el nimbe de la gloria d’il·lustre, desprès de ser guardonada per les tres universitats del país i d’haver rebut un fum de guardons en la seua terra.

De la seua terra; la que va inspirar el seu ser i el seu caràcter, perquè amb molta raó s’havia dit que la música de Matilde era Castelló i sent Castelló era del País i de la Mediterrània. La seua música que sent, lluminosa, fèrtil i pairal, era genuïnament universal. Així ho va significar Tolstoi: «si vols ser universal, escriu de la teua terra». Ell va predicar amb l’exemple i ella el va seguir perquè quan s’escolten les seues cançons es percep la tarongina, es sent la calor del sol, i embriaga la brisa marinera del llevant.

Perquè ella cantava a la terra, tant quant sonava un instrument, com quan parlen amb música les cordes vocals. I possiblement en aquest moment més, perquè ho fan amb la llengua, la llengua pròpia, la llengua mare, de la que la seua música era un testimoni viu, que acariciava la paraula vestint-la amb la seda sonora de l’emoció.

LA LLENGUA, LA PÀTRIA

Recorde una expressió de l’acadèmic (en el seu moment exiliat) Francisco de Ayala, quan va dir: «la pàtria de l’escriptor és la seua llengua.» En això coincideix amb Joan Fuster: «La nostra llengua és la nostra pàtria». Les dues frases, se podrien aplicar, perfectament, a la devoció per la llengua de Matilde.

És clar, els que parlen la mateixa llengua tenen uns sentiments d’identitat comuna, és a dir, de consonància, d’afinitat... en suma, d’harmonia. Que bé ens ve esta paraula en aquest moment. La semàntica ens auxilia.

Matilde fou un amanyac viu en la seua música i en el seu testimoni cultural, d’eixa genètica pairal empeltada de tradició. Tal vegada, per això el cant va ocupar la part més abundant de la seua producció, musicant lletres dels poetes en llengua catalana: Espriu, Artola, Peris, Fuster, Caria... Així estan junts el poder de la sonoritat i la força de la llengua, bolcades en testimoni d’amor i coherència. No és estrany que davant de tal procedir social, ètic i estètic (com l’han tingut molts dels grans músics de la història que han mantingut un compromís polític i social parell al de la seua intenció artística), institucions culturals i polítiques reconegueren al llarg de sa vida, en tants i tan seguits com justificats homenatges, la seua coherència i el seu tarannà sincer i autèntic d’artista i de ser humà.

El de Matilde, fou un testimoni de la cultura del seu poble i ho fou des del posicionament d’haver-ho sigut en tot moment, sense haver variat mai els fonaments de les seues creences. D’haver-ho sigut amb gallardia, amb decisió i amb fe.

LLUITADORA

M’agradaria fixar-me en les dificultats de l’estrena de La filla del rei Barbut, que fou i és, i per descomptat serà, un exemple fonamental del simbolisme i de la cultura històrica de Castelló. No la deixaven estrenar perquè l’obra era d’una dona i perquè el text estava escrit en valencià. Corria el cinquè any d’inici de la dictadura. La seua va ser una gosadia infinita que ja mostrava el seu caràcter sincer, independent i lluitador.

Matilde donà veu al callat Tombatossals i a tota la seua conlloga, feu caminar al Rei Barbut als acords d’una marxa que solemnitza els moments més transcendentals de la vida del nostre poble, però sobretot va posar música a l’ambient de la nostra forma de ser, de les creences populars, religioses i del sentiment de raça nativa.

Aixó i mes, perquè amb la voluntat, l’alegria era tal vegada la més important de les referències del seu caràcter; l’alegria de què parlava Montaigne quan deia : «la prova més clara de la saviesa és una alegria contínua». Que bé se li ajustava eixa sentència! Perquè allà on ella estava, la seua presència il·lustrada era manifesta per la força de sa expansiva qualitat humana, que irradiava vitalitat i satisfacció. Era eixe ser que la feu guanyar tants i tants amics i el que també la va fer ser reconeguda, admirada, però sobretot estimada. Era la resposta de l’afecte de tots a la vitalitat del seu ser.

VITALITAT

L’he contat moltes vegades, però no puc deixar de recordar l’anècdota de la seua resposta a la meua felicitació quan la bona amiga va complir huitanta anys. «Que huitanta anys més joves!», li vaig dir jo amb admiració I ella em va respondre: «és que tinc més experiència que tu en ser-ho. Tu sols tens cinquanta anys i jo trenta més».

L’anècdota és un testimoni. Un testimoni de vitalitat i efusió com el que destil·len les seves pintures sobre vidre, plenes a més de fantasia. Una altra referència del seu art. I és que Matilde era artista en tota la dimensió de la paraula. Ho era i ho demostrava a cada moment i al fer-lo li donava la raó a Gracián quan deia: «saber i saber-lo demostrar és valdre dues vegades».

Matilde ja es un mite i ho era en vida i no és en absolut un ditirambe, perquè va saber fer una projecció del seu ser que va deixar àuria al seu voltant. Això és inqüestionable. En ella es van encarnar aquelles paraules d’Oscar Wilde: «El menys freqüent d’este món és viure. La majoria de la gent simplement existeix.»

Ella va viure amb intensitat, amb tanta intensitat que el seu comboi irradiava una particular i encesa energia, com les peretes. Vaig dir davant del seu túmul que era la gaiata de la nostra cultura: històrica però actual, tradicional però renovada. Era la gaiata referencial en cames.

Per això al declarar-la filla predilecta, l’ajuntament no va fer més que connectar l’endoll a un dels acumuladors més importants de corrent cultural de la història de Castelló, en la seguretat que tindrà sempre en la seua memòria, una llum instructiva inextingible.

Avui, en el desé aniversari de la seua mort i a punt de complir-se el primer centenari del seu naixement, la seua obra segueix viva, perquè ja es una referència del Olimp de la nostra cultura.