D’ascendència alemanya i origen francès, Max Aub, sent un nen, es va traslladar a Espanya amb els seus pares per motius de treball. Enmig de la I Primera Guerra Mundial es van establir a València, on Max cursaria el batxillerat, rebent una educació molt rica i cosmopolita —ja de nen destacava per la seua facilitat per aprendre idiomes—. En acabar els seus estudis recorre el país com a viatjant de comerç i en complir els vint anys decideix adoptar la nacionalitat espanyola. És famosa la frase de Max Aub: «s’és d’on es fa el batxillerat», i és per això que es va sentir tota la seua vida valencià, i castellonenc —no podem obviar el fet que la fundació que porta el seu nom es trobi a la capital de l’Alt Palància, a Sogorb—.
En els anys 20 és afí a l’estètica avantguardista i gràcies al seu treball com a viatjant assisteix a tertúlies de Barcelona dels avantguardistes de l’època. Durant aquesta època comença a escriure teatre experimental: El desconfiado prodigioso, Una botella, El celoso y su enamorada, Espejo de avaricia y Narciso.
D’idees socialistes, durant la Guerra Civil espanyola es compromet amb la República i col·labora amb André Malraux en la pel·lícula Sierra de Teruel (Espoir). En acabar la contesa s’exilia a París, però preparant la seua marxa a Mèxic el detenen i és reclòs en diferents camps de concentració de França i del nord d’Àfrica. Gràcies a l’ajuda de l’escriptor nord-americà John Dos Passos, després de tres anys d’empresonament aconsegueix embarcar per a Mèxic. Allà es guanyaria la vida gràcies al periodisme, escrivint en els diaris Nacional i Excelsior, i també en el cinema exercint d’autor, coautor, director, traductor de guions cinematogràfics i professor de l’Acadèmia de Cinematografia. El 1944 és nomenat secretari de la Comissió Nacional de Cinematografia. Durant aquests anys escriu San Juan i Morir por cerrar los ojos i va estrenar la seua obra de teatre La vida conyugal con gran éxito.
Des de mitjans dels 50 viatja pels Estats Units i Europa però sense poder entrar a Espanya, desenvolupant activament en aquests anys la seua activitat literària, periodística i cineasta. El 1969 per fi se li permet entrar a Espanya i recupera part de la seua biblioteca personal, que era a la Universitat de València. Quan va tornar a Mèxic segueix amb els seus estudis de la figura de Luis Buñuel —de fet, la seua gran última obra es titula, precisament, Luis Buñuel (Cuadernos del Vigía), obra que és una impressionant i singular biografia que descobreix al veritable cineasta hispà-mexicà. Un llibre que mai va poder veure la llum i que ara ja es pot gaudir en el qual el seu autor inclou un grandiós retrat de la seua generació i un afinadíssim i nou estudi de les avantguardes europees de principis del segle XX. Un relat imprescindible per conèixer la cultura de l’època que van viure aquests dos grans protagonistes del nostre temps—, per després formar part del jurat del Festival de Cannes i més tard donar conferències per tot el món. Després d’un altre viatge a Espanya, finalment va morir el 1972 a Mèxic, país que el va acollir en el seu si.
Per què parlar ara de Max Aub, per què recordar la seua biografia? Precisament perquè aquest any 2017 sembla ser un any de reivindicació. De fet, serà Aub un dels grans protagonistes de les Jornades sobre el II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura (1937) que es desenvoluparà del 20 al 23 de novembre al Teatre del Raval, el Menador Espai Cultural i la Universitat Jaume I.
ACTES
Un dels actes d’aquesta cita que organitza l’UJI en col·laboració amb el Ajuntament de Castelló, el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica i la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes, i amb la coordinació del catedràtic Lluís Meseguer, serà la projecció el dia 20 del documental The Spanish Earth, de Joris Ivens, i de la ja nomenada pel·lícula Sierra de Teruel, d’André Malraux. El visionat es produirà al Teatre del Raval i després de la filmació es durà a terme un debat obert que molt probablement continuï al dia següent a la ponència que oferirà Pedro Tejada i Pasqual Mas, Història i literatura de Max Aub.
Així, després de la conferència de Tejada i Mas, que també acollirà el Raval, el mateix escenari del carrer del Comte Pestagua tornarà a ser protagonista amb la representació de l’obra De algún tiempo a esta parte, «un monòleg escruixidor de Max Aub que ha de ser interpretat per una actriu de qualitat perquè la seua hora i mitja de representació no sigui un naufragi de badalls que inundi la platea i ofegui al públic», com afirma Manuel Aznar Soler, catedràtic de literatura espanyola contemporània de la Universitat Autónoma de Barcelona i patró de la Fundación Max Aub, qui afegeix que, per aquest motiu, «que una actriu jove com Esther Lázaro es decideixi a interpretar al seu protagonista, Emma, una dona de seixanta, demostra coratge i sentit del risc. Però que surti bé d’aquesta aventura sembla gairebé miraculós».
Escrita el 1939, aquesta obra que es representarà al Raval el dia 21 —i que s’emmarca en els actes de la Mostra de Teatre Reclam de la Universitat Jaume I— narra l’angoixant existència d’una dona a la Viena de 1938, després del Anschluss, l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi, a la vigília de la Segona Guerra Mundial, i ha estat considerada per la crítica com un dels millors monòlegs escrits durant el segle XX. Un text impecable, fort, brutal, estremidor, impactant, visual, esgarrifant, profund, humà, viu. I una posada en escena minimalista que acompanya l’escena en lloc de omplir-la, potenciant per sobre de tot el text i la creació de Emma, el seu protagonista. En paraules d’Aznar Soler, «la jove actriu aconsegueix la màgia escènica que el públic assistent escoltés les paraules de Max Aub, carregades d’inflexions i matisos, enmig d’un clamorós silenci en el qual només se sentia la respiració col·lectiva d’uns espectadors atents a les emocions i reflexions que els suscitava el personatge d’aquesta madura Emma interpretada per la jove Esther».
ESCRIPTORS OBLIDATS?
Com tants altres escriptors exiliats, el seu nom ha passat a l’oblit, i encara més la seua obra. Però l’oblit, com ell defensava, no és més que una segona derrota, una injusta victòria d’un règim que no va tenir prou amb esborrar físicament del mapa, sinó que també va aconseguir durant molt de temps que ningú es recordés del sant dels seus noms. De manera que recuperar la figura d’aquests escriptors, i en concret de Max Aub, que és un clar exemple de lluita constant per la llibertat, és part del deure que té tothom per recuperar aquella memòria que forma part de la història i la cultura comuna d’Espanya i Mèxic. Llegir o portar a escena un text de Max Aub és fer reviure la gran persona i el fantàstic escriptor que va ser.
En aquest sentit, també cal reivindicar a aquests autors que durant una època convulsa de la nostra història es van mantenir ferms i van crear una obra que gràcies a jornades com les que se celebraran aquesta setmana entrant a la capital de la Plana podem tornar a valorar. Per aquest motiu, és destacable la presència d’il·lustres estudiosos com el ja esmentat Manuel Aznar Soler, a més de José Carlos Mainer, Jorge Urrutia, Olga Muñoz Carrasco o Lorna Beatriz Arroyo, entre molts altres. Vuitanta anys després d’aquest cèlebre congrés d’escriptors per la defensa de la cultura i quaranta-cinc anys des de la mort de Max Aub, la capital de la Plana serà epicentre dels estudis literaris d’un període únic, com va ser el de la II República Espanyola.
