Si ya eres usuario, accede...

Recordarme

¿No recuerdas tu contraseña?
Accede con redes sociales...
Si todavía no eres usuario, regístrate...

¡Regístrate ahora! para recibir los titulares del día en tu e-mail.

¡Regístrate ahora! para poder comentar noticias, participar en sorteos y concursos.

Menú Accede
Cabecera Quaderns

ENTREVISTA

Pere Cervantes: «No em crec l’escriptor que no és lector»

Coneixem una mica millor a Pere Cervantes, l’autor de ‘Tres minutos de color’, publicada en Alrevés

Eric Gras
21/05/2017

 

Avui tot és diferent. La vida transcorre i hem d’acceptar-ho. Avui tot és susceptible de ser una ficció. La vida, vertigen.

N’hi ha que recorren a la bellesa del verb, del pensament, per arribar al punt zero i iniciar així un periple per aquest camí veraç sobre la seua pròpia vida. Viatgers sentimentals, exploradors de l’abisme, persones que deixen que sigui la vida, aquest vertigen, la que s’ocupi de les sorpreses —i no contents amb això, imprimeixen a aquest món d’ambicions i desesperances més dosis de fantasia—. Aquestes persones, aquests caminants, són escriptors, i aquest passat dilluns vaig conversar cara a cara amb un d’ells.

Cap a la plaça Santa Clara em dirigia per trobar-me amb Pere Cervantes. Ens vam citar allà per protagonitzar una cosa tan insòlita en aquests temps —en què tot és diferent— com entaular una conversa, sense preocupar-nos pel temps o direcció cap a la qual aquesta xerrada amistosa ens anava a conduir, si bé va començar de la manera:

—Per què escriure?

—M’és més fàcil contestar-te com vaig prendre consciència de dedicar-me a escriure que no el perquè.

—I com o quan va ser?

—Va ser una cosa tardà, la veritat. Hi havia acabat ja la carrera de Dret i portava un any treballant en la Policia, i estant a Kosovo, any 1999 aproximadament, vaig començar a escriure. Em vaig dedicar a fer una mena de diari dels meus companys. Cada dia, en acabar la jornada, els demanava que m’expliquessin què els havia passat durant el dia, com si fos una mena d’entrevista, i d’aquestes narracions vaig començar a escriure narrativa, ho convertia en ficció.

—Diguem que aquest és l’inici, l’origen. I d’aquesta experiència sorgeix la teua primera novel·la.

—Així és, Trescientos sesentas y seis lunes, que és nefasta com està escrita —riu—.

—Bé, tot és aprenentatge.

—Sí, és clar. I encara sort. Però tornant a la pregunta inicial, aquest perquè de l’escriptura... Amb el temps crec que la resposta rau en el fet que tinc una ment creativa.

—I què és ser creatiu?

—Per a mi ser creatiu va lligat a crear històries.

—Sempre he pensat que escriure li permet a un mantenir certa distància, no sé si de seguretat, amb el món.

—És la teua zona de seguretat. I si analitzem una mica en profunditat el fet que jo decidís escriure, probablement aquí hi ha un altre dels perquès, la seguretat. La vida mai saps com ve, i crec que l’únic espai en el qual pots tenir el control total és sobre el paper, tu ets el capo, el rei. El meu caràcter requereix de seguretat, sóc algú de pocs riscos, de trepitjar ferm...

—Escrius les teues novel·les així, controlant-ho tot, no?

—M’avorreixo a mi mateix —riu—, però si. Jo escric de manera lineal, sé quants capítols tindrà un llibre, quina estructura, és a dir, els girs que hi haurà a la història sé on estaran prèviament, les descripcions de tots i cadascun dels personatges... Quan escric els diàlegs no puc no saber què o com van a actuar els personatges. Fins que no tinc tot això ben organitzat, no puc començar a escriure.

—A cada novel·la fas un pas més, vas avançant. Et marques algun objectiu en concret?

—Sí. La meua ambició és que cada novel·la suposi un repte i un risc. Sembla una contradicció pel que comentava abans, però sí, necessito aquest risc en la mesura que sigui alguna cosa que m’allunyi de la comoditat. Quan comences a seguir les mateixes fórmules, per a mi és l’inici del fracàs com a escriptor, a nivell individual, no parlo de qüestions de mercat. Per a mi la clau és fer alguna cosa diferent en cada història, i si pot ser, fer alguna cosa diferent al que s’està escrivint.

—No ets procliu a seguir les modes perquè sí.

—Moltes editorials et marquen una línia en concret sobre la base de la demanda del mercat. I no, no estic disposat a fer-ho.

—Diria que això suposa un repte encara més gran.

—Una altra de les meues ambicions és millorar la meua narrativa.

—Ho estàs aconseguint?

—Per a això necessito màxima concentració, ja sigui per establir el to adequat, la veu, o per triar la paraula exacta. Si em despista no tenir clar el ritme, l’estructura, els diàlegs... perdo. D’aquí la meua obsessió de tenir-ho tot armat.

—I com combines la teua feina del dia a dia amb l’escriptura? Ho dic perquè es necessita temps.

—Dormo poc, i encara que tinc poc temps per escriure, de vegades m’adono que tampoc tinc temps per llegir, i el que vull és compaginar la vida de l’escriptor amb la del lector també. Si no llegeixes... No em crec l’escriptor que no és lector.

—I arribes a un punt en el qual pots llegir fins i tot de tot, o m’equivoco?

—A vegades necessito llegir qualsevol cosa que no tingui res a veure amb el que jo faig, per no tancar-me i per trencar la dinàmica del gènere. Jo crec que tot enriqueix. De fet, Tres minutos de color (Alrevés) no es podria definir amb una sola etiqueta, i crec que això és bo. Està clar que el nombre de vendes del teu llibre no depèn de tu, però allò que escrius i vols escriure, sí, i escriure amb llibertat.

—Ara que esmentes teua última novel·la, d’on sorgeix la història?

—D’una por interna que aquesta vida no tingui cap sentit quan acabi. És la por del nonsense del que parlen els nord-americans en referir-se sobre l’origen de l’Univers, que no té sentit, però aplicat al final de la vida de l’ésser humà. Per a mi és un abisme pensar que la nostra existència no té sentit. Així, intentant buscar una explicació científica em vaig endinsar en el món de les ECM (Experiències Properes a la Mort).

—Un món totalment desconegut.

—Em vaig documentar moltíssim, escrivint, i com és un tema que té vida, cada any que passa hi ha novetats que són extraordinàries, com la memòria emotiva, les sinapsis neuronals... Un es fa moltíssimes preguntes al respecte. Em semblava una cosa fascinant i vaig voler parlar-ne a través d’una trama policíaca.

—I parles d’això a més d’abordar moltes altres coses.

—Hi ha una crítica social, si. Vivim avui en una societat interconnectada i no obstant això és la societat més sola que ha existit. Coque Brox, el protagonista, és un policia que viu amargat, que està incomunicat. A tot això se li afegeix el problema de cromatopsia que pateix.

I parlàrem de moltes més coses. De Chet Baker i Leonard Cohen, de lectures, de la relació amb Alrevés, d’aspiracions, de vida... Nosaltres recomanem llegir-ho, i tant.

TRES MINUTOS DE COLOR
de Pere Cervantes 
Editorial: Alrevés
Barcelona, 2017

Última hora