No recordo exactament en quin canal televisiu va ser, però sí recordo haver gaudit enormement amb la pel·lícula Vanya on 42nd Street, una versió íntima i interpretativa de la cèlebre obra Oncle Vania d’Anton Txèkhov adaptada per David Mamet. Dirigida pel cineasta francès Louis Malle —al que sempre li agrairé enormement la seua Ascenseur pour l’échafaud amb aquesta magistral banda sonora creada pel icònic Milers Davis— aquest film posa en pràctica allò del teatre dins del teatre, ja que el protagonitzen un grup d’actors que preparen la representació teatral de Txèkhov. Durant aquest procés, les relacions personals, el text a recitar i els sentiments entre els diferents personatges es barregen a mesura que avancen els assajos recreant al seu torn el drama clàssic de l’autor rus.
No puc evitar pensar en aquesta pel·lícula meravellosa, que compta amb música d’un altre geni del jazz (Joshua Redman) i que està protagonitzada per talents com el de Julianne Moore o un Wallace Shawn extraordinari —i qui al costat de Louis Malle i Andre Gregory van formar un trident creatiu únic com va quedar reflectit en un altre film anterior i sensacional: My Dinner with Andre—, quan alguna companyia actual torna a representar l’obra de Txékhov sobre el professor Alexander Serebryakov, un home vanitós i cregut que des de fa anys assegura que està escrivint la seua obra mestra.
VERSIÓ ‘VALENCIANA’ // La companyia Moma Teatre presentarà divendres que ve, 25 de novembre al Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló —a les 20.00 hores— el seu espectacle Vania, en què recrea el drama de l’escriptor i dramaturg rus publicat en 1899.
Sota la direcció de Carles Alfaro, la traducció al valencià de Rodolf Sirera i un elenc format per Rafael Calatayud, Empar Canet, Josep Manel Casany, Àngel Fígols, Mamen García i Rebeca Valls, arriba aquest clàssic que és, com bé defineixen, «una obra mestra de la dramatúrgia universal, d’una gran riquesa i que parla de moltes coses, una d’elles, i que a la companyia més preocupa, és el temps perdut i les oportunitats que es perden gairebé sense adonar-se».
La proposta, segons Sirera, part d’un primer Oncle Vania que van realitzar ell mateix i Alfaro per al Centre Dramàtic Nacional el 2008: «Vam fer un treball molt minuciós sobre multitud de versions en tots els idiomes que s’havien realitzat tant en teatre com en televisió i cinema per fixar finalment el nostre Vania».
En aquest projecte, coproduït per Teatres del Canal, Alfaro ha volgut atorgar més força al text i per aquesta raó han «augmentat la força en la família, el conjunt dels personatges» i han volgut «defensar una lectura del món de Txèkhov del que que està a punt de passar amb uns personatges desesperats pel canvi».
És aquesta una obra actual, ja que l’autor rus parla a partir de l’ànima i els seus personatges intenten sortir del dramatisme de l’obra per «presentar una obra viva i emotiva». Txèkhov ens mostra els vestigis d’allò no dit i d’allò no fet; d’allò somiat i allò desitjat.
